La nova “Estratègia de Seguretat Nacional” dels Estats Units no s’està d’evocar una Europa que avança, literalment, cap a “l’aniquilació com a civilització”. Aquest és el diagnòstic que es fa des de l’altre costat de l’Atlàntic respecte de la situació al Vell Continent, la qual cosa suposa, de facto, la fi d’Occident, si més no tal com l’havíem conegut i entès des de la Segona Guerra Mundial. I em temo que aquesta visió transcendeix el trumpisme i representa una situació traumàtica per als europeus, que havíem delegat l’esforç de la nostra defensa en la potència americana.

De tots els estats europeus, a qui aquesta situació causarà menys sorpresa és a França. L’estat francès intuïa que el divorci es produiria, i estava preparat per a fer-hi front. Nogensmenys, el general De Gaulle ja desconfiava de “l’amic americà” fa setanta anys. I això era així, i alguns el titllaran de desagraït i egoista, malgrat els milers de soldats nord-americans morts intentant la reconquesta d’Europa per a la civilització. Les platges de Normandia i, sobretot, els cementiris propers, són testimonis vius de l’aportació americana a l’alliberament de França, i d’Europa; però, tot i això, De Gaulle considerava que el suport de Washington a Europa no seria etern i que, per tant, calia avançar cap a l’autosuficiència en matèria de defensa i de capacitat industrial, la militar inclosa.

Ja el 10 de novembre del 1959, en una roda de premsa a l’Elisi, el general es preguntava: “Qui pot dir si, en el futur, les dues potències que tinguin el monopoli de les armes nuclears no s’entendran per a repartir-se el món?”. I el món ha girat molt, perquè de les dues potències nuclears hem passat a unes quantes que també disposen de la dissuasió nuclear, algunes declarades, d'altres no, i d'altres encara estan en la cursa per a tenir-ne.

Sigui com sigui, la França gaullista va fer els deures, i el 1965 ja comptava en el seu arsenal bèl·lic amb la bomba nuclear, seguint la lògica de De Gaulle, que afirmava: “Des del punt de vista de la seguretat, la nostra independència exigeix, en l’era atòmica en què som, que tinguem els mitjans propis per dissuadir un eventual agressor, sense perjudici de les nostres aliances, però sense que els nostres aliats tinguin el nostre destí a les seves mans”.

Durant anys, aquesta doctrina de seguretat independent s’ha mantingut a França, independentment de si els governs eren de dreta o d’esquerra. Gràcies al seu manteniment, França posseeix avui un exèrcit quantitativament poc nombrós però armat amb enginys de qualitat, i és capaç de produir, ja siguin míssils, caces bombarders, submarins, satèl·lits espies o canons d’artilleria.

De Gaulle considerava que el suport de Washington a Europa no seria etern i que, per tant, calia avançar cap a l’autosuficiència en matèria de defensa

El general, sempre va desconfiar de l’aliat americà perquè pensava que, com qualsevol superpotència, defensaria els seus interessos (geopolítics, econòmics, militars, industrials, tecnològics), i que la tendència pendular acreditada de la seva opinió pública influiria en la presa de decisions del seu sistema polític. U pèndul que es mou històricament entre l’intervencionisme i l’aïllacionisme.

França va fer aquest camí en solitari a Europa. Contràriament a Alemanya, la Gran Bretanya, Itàlia o Espanya, a França no hi va haver mai ni hi ha bases militars estatunidenques en el seu territori. I, a més a més, França (en aquest cas conjuntament amb la Gran Bretanya) és capaç de no dependre del paraigua nuclear protector dels Estats Units, perquè va construir el seu propi paraigua. De tota manera, les suspicàcies eren tan altes, que el 1966 el general De Gaulle va decidir sortir de l’estructura militar integrada de l’OTAN. Una decisió que va durar fins al 2009, quan el president Sarkozy —verbalment un declarat gaullista— va decidir revertir la situació.

De Gaulle tenia memòria i recordava que, després de la fi de la Primera Guerra Mundial, el Senat dels Estats Units va decidir no ratificar el Tractat de Versalles, que havia signat el president Woodrow Wilson, cosa que va deixar Europa a la intempèrie pel que feia a garanties de seguretat, i fet que va comportar que els Estats Units no s’integressin inicialment en la Societat de Nacions.

També recordava que, el juny del 1940, la crida del president Paul Reynaud, demanant ajuda als Estats Units per tal de frenar l’avenç dels nazis en el territori hexagonal, fou desestimada pel president Franklin D. Roosevelt, que només es va comprometre a “donar suport moral”. I els fets del 1956, quan els Estats Units obligaren les tropes britàniques i franceses a retirar-se del canal de Suez, o quan el 2003 Dominique de Villepin —aleshores ministre d’Assumptes Exteriors de França— es va oposar al Consell de Seguretat de l’ONU a la invasió de l’Iraq.

El comportament del president Trump ha tornat a plantejar la vella qüestió sobre si el paraigua nuclear americà protegirà els aliats europeus, o no. Però a França aquesta qüestió ja no l’ateny. Perquè gràcies a les decisions del general, aquest nus gordià no l’afecta. Ara la qüestió és: protegirà el paraigua francès a la resta dels europeus? L’ambigüitat en la resposta ens donarà idea de la desfeta europea.