Si alguna lliçó vam aprendre del procés és la certesa que els nostres adorables enemics estaran disposats a fer qualsevol cosa per tal de mantenir la unitat d’Espanya intacta, incloent-hi pixar-se en les seves pròpies lleis. Això va des d’activar el clavegueram del deep state fins a empresonar una colla d’engalipadors somiatruites com si haguessin estat els autors d’una insurrecció violenta. Per altra banda, si alguna cosa hem après del postprocés és que —tot i el seu caràcter eminentment repressor— l’Estat no pot prescindir de Catalunya i dels seus polítics. Ho palesa el col·laboracionisme dels “nostres” en l’aplicació de l’article 155 (a banda dels famosos piolins, per reanimar de nou l’autonomia, els espanyols desembarcaren a la Generalitat només amb tres o quatre funcionaris desvagats) i també el fet que, per no esverar l’Olimp de la Unió Europa, Pedro Sánchez es veiés obligat a empassar-se una amnistia que encara té els nostres líders amb el cul ben hipotecat.
Ara que tot això queda ben clar, atès que la pax socialista del “govern de tothom” no acaba de reeixir, l’independentisme no només troba en plena fase de reorganització, sinó que contempla atònit experiments com ara la via Rufián, l’enèsim ale-hop nascut a Catalunya per salvar els espanyols de la dreta cavernària. En aquest compàs d’espera fins a la nova hegemonia parlamentària i social, adverteixo el lector que el processisme tornarà a enarborar la bandera de l’eixamplament de base i la famosa cançoneta de la unitat. Sabem prou bé que la idea d’eixamplar només amaga un afany per treure cafeïna al moviment independentista i així desnaturalitzar-lo en una espècie de federalisme platònic. Al seu torn, el discurs de la unitat de partits serà més difícil de colar, i no perquè els líders de sempre no vulguin entabanar-nos amb el seu particular “si tu l’estires fort per allà”, sinó perquè l’aparició d’Aliança Catalana ha neutralitzat la demagògia llur.
Coincidint amb el fet que Aliança amenaça amb un creixement desbocat i just després que hagi irromput a Barcelona amb un candidat que les elits encara no poden controlar, començareu a sentir que la unitat de l’independentisme és possible, però sense el partit de Sílvia Orriols. En això de repartir carnets d’indepe, els partits han començat a mostrar les seves (escasses) cartes argumentals i així hem sentit manta vegada Lluís Llach (ANC) i Xavier Antich (Òmnium) fent de llebre, dient que els aliancers no formen part del projecte independentista. Tota aquesta retòrica es fonamenta, només faltaria, a partir de la descripció dels votants d’Orriols com una sèrie de cavernícoles mig fatxes que, en efecte, poden ser independentistes... però que no acaben d’exercir-ne com mana l’ètica del bon gust. Aquesta és una idea admirable que aquests dos homes de cultura no han aplicat —torno a l’inici de l’article— a tots aquells consellers i presidents que abraçaren la mar de jolius el 155.
Jo vull guanyar aquesta guerra, i si per a això m’haig d’allitar amb algú que veu jihadistes fins i tot en les tonades flamenques... doncs que així sigui
Davant de tot aquest romanço de mal gust, cal recordar alguna cosa ben elemental. Primer i abans que res, que Aliança Catalana no és un partit feixista, sobretot perquè no compleix dos dels requisits de l’adjectiu; a saber, apostar per un règim totalitari —sigui dictatorial o aristocràtic— i instaurar-lo mitjançant l’ús de la violència. Hom pot discutir tant com es vulgui les tesis sobre immigració del partit d’Orriols i d’Aragonès, jo mateix ho he fet en diversos articles; però els nostres agents polítics i culturals farien bé de respectar mínimament el significat històric dels termes, especialment els que guarden un marc temporal més que sabut. En aquest sentit, caldria preguntar a la gent de l’ANC i d’Òmnium fins a quants diputats haurà d’arribar Aliança Catalana al Parlament perquè els seus portaveus el considerin un partit normal. I aquí torno a la mare dels ous: per derrotar un estat poderós en l’abús del lawfare, jo no faré com ells i comptaré amb totes les forces.
Dit d'una altra manera i per ser més directe: a Catalunya ser independentista vol dir pagar el preu de la independència, la qual cosa expressa que som independentistes per sobre de les diferències ideològiques o del nostre model de país. Jo vull guanyar aquesta guerra, i si per a això m’haig d’allitar amb algú que veu jihadistes fins i tot en les tonades flamenques... doncs que així sigui. No he vingut a fer el món més just ni a il·luminar l’univers dels drets humans des de la meva terra xica. Anhelo l’alliberament del meu país i el vull viure abans que m’enterrin. Per tant, si per això haig de fer-me una foto amb partits que proposen deportacions, la crema d’infants coixos o l’aniquilació de totes les foques blanques de l’Antàrtida... així ho faré. Si no estàs disposat a menjar-te l’orgull ni les teves raons, per molt sòlides que siguin, no vols la independència, sinó que vols fer d’independentista; i jo d’això ja n’estic ben fart. Per tant, sabuda la cançoneta, que visqui la unitat... però incloent-hi tot cristo.
Si encara et reca tot això que explico, és que no vols pagar un preu ni acabes de saber qui és el teu enemic. Si és així, tingues la bondat, fes-te monjo, federalista asimètric, membre d’Open Arms o directament espanyol, i així acabem la comèdia sense perdre més temps.