Cada vegada que hi ha una emergència, queda a la intempèrie la lentitud —i fins i tot ineptitud— de les nostres institucions. Escric això dimarts vint-i-nou d’abril a les deu del matí, i encara no hi ha hagut ningú —ni el govern de l’Estat espanyol, ni la Generalitat— que hagi donat una hipòtesi més o menys fiable de l’apagada general que hi va haver ahir. De fet, avui —dimarts—, Sílvia Parlon ha fet una roda de premsa i no ha acceptat preguntes. Tant els uns com els altres han orientat la seva estratègia de comunicació durant l’emergència en la recuperació, com si la  seva responsabilitat se circumscrivís tan sols a la recuperació, i no a l’origen de l’apagada, que, de fet, cada vegada sembla més versemblant que va ser conseqüència d’un sistema elèctric tronadíssim. 

Aquests equilibris centrats a preservar la imatge dels càrrecs polítics i no a tractar la població com a persones adultes —fins i tot quan es tracta de dir: “no tenim ni punyetera idea de què ha passat”— no és gratuït. És una mesura d’autoprotecció, igual que ho és demanar constantment a la població que estigui preparada i, a l'hora de la veritat, que els que no estiguin mai preparats sempre siguin els que de veritat tenen alguna responsabilitat. És el símptoma d’una classe política que només sap respondre a les emergències procurant contenir-ne els costos electorals, i no és exclusiu dels qui avui ocupen els càrrecs polítics en qüestió. És una tendència, una manera d’operar que s’ha anat pastant durant dècades i que, protegida per una xarxa d’interessos, no ha estat mai fiscalitzada. Ni a Catalunya ni, evidentment, a l’Estat espanyol. 

Quan escric que no és gratuït, vull dir que, a part de les conseqüències desastroses que pugui tenir aquesta mena d’incompetència apresa en cas d’emergència, sempre en té de polítiques. Avesar la societat a no tenir respostes tècniques —o pensar que no les entendrà— i respondre al caos amb sentències motivacionals és populisme barat i dificulta la possibilitat d’analitzar críticament i a l'instant la resposta política que s’està donant. És, de fet, una manera de tenir sota control l’auditoria social. I no és gratuït, perquè aquesta voluntat de contenció sempre té efectes sobre la cultura política de qui n’és subjecte. A Catalunya i a l’Estat espanyol, aquesta manera d’operar es tradueix en dos perfils força concrets.

Si la xarxa elèctrica espanyola és un nyap, que surti algú i ens n’expliqui tots i cadascun dels motius

El primer és el de qui abraça el sentimentalisme barat —per comoditat i per costum— i duu les conseqüències de l'emergència en qüestió —la que sigui— al terreny moral: en la manera com solidàriament respon a la població, en aquest deix de superioritat que desprenen els qui es dediquen al món de la ràdio, en la necessitat de tornar enrere, dur sempre diners en efectiu i l’obra completa de Josep Pla a sobre per si s’acaba el món i cal posar-se a llegir. Aquí, els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal, no només perquè —en aquest cas, les ràdios— esdevenen les úniques fonts d’informació, ans també perquè, malgrat el caos, no haurien de renunciar ni a informar ni a obtenir respostes que s’ajustin a la realitat; fins i tot quan aquestes van recobertes de tecnicismes. Sempre és més fàcil parlar del senyor que ven cafès al carrer amb un fogonet, però, si els periodistes en qüestió fan l’esforç d’entrevistar tècnics i de reproduir la informació que ofereixen aquests tècnics sense equivocar-se, també hi tindrem molt de guanyat. Si la xarxa elèctrica espanyola és un nyap, si la gestió energètica i les decisions polítiques que hi han anat relacionades han estat un desastre, que surti algú i ens n’expliqui tots i cadascun dels motius. 

El segon perfil és el de qui, davant la manca de respostes, canalitza la desafecció política i institucional inventant-se-les. El preu d’infantilitzar la massa social per protegir el poder polític és el d’una cultura política exageradament sentimentalista i moral, és clar. Però també és el de la conspiranoia. A Catalunya tenim una mena de cunyat propi, el Josep Maria nostrat. És algú que sempre aprofita la mala gestió política i institucional per girar-les contra la política i la institucionalitat, més que contra les dinàmiques que han fet que els polítics sempre siguin d’una mena concreta. Tant el primer perfil com el segon perfil desemboquen en autoritarisme: el primer és conseqüència d’una cultura política que afavoreix que la massa social desaprengui a pensar. El segon fa el gest de pensar, però, en comptes de llegir els motius de la desafecció política i procurar remeiar-los, se n’aprofita per obtenir un poder que sempre culmina en menys democràcia. El PSC, sobretot pel que fa a la qüestió nacional, ha bastit un discurs que interpel·la ambivalentment el primer i el segon perfil. 

El preu d’infantilitzar-nos és que, per llegir la realitat, caldrà fer l’esforç de sobreposar-se al discurs oficial de mitjans i polítics sense cedir a les pulsions reaccionàries, que són l’altra cara de la mateixa moneda. I caldrà fer aquest esforç per distanciar-se del populisme i la mediocritat de la política sentimental que no dona mai respostes, és clar. Però també per entendre que, d’entre els qui diuen que fan oposició política a aquesta manera d’operar, n’hi ha que només fan una oposició ideològica perquè aquesta tendència ja els està bé. Perquè, en realitat, l’únic que pretenen és poder ser populistes i mediocres, però amb les propostes del seu marc ideològic. El preu de deixar-nos infantilitzar per uns i altres sense exigir respostes i sense sobreposar-nos a la seva inacció és el de ser més manipulables i, per tant, menys lliures.