Escric aquest article a l’AVE Barcelona-Madrid. S’ha acomplert el temps del viatge. Vull dir que ja hauria de ser a Atocha, però encara estic entre Sigüenza i Guadalajara. El motiu, com deveu saber, sobretot si sou passatger habitual del tren de presumpta alta velocitat, és que a partir de Calatayud la cosa va lenteta. Ara mateix miro la pantalla i anem a 150 quilòmetres per hora. Haurien de ser 300. Però, vaja, no passa res. Com que ja ho sabíem, doncs tothom va conformat. De fet, he tingut sort de sortir a l’hora —les 7 del matí—, no com els del tren anterior. A més, ara que miro per la finestra, el paisatge és molt bonic. Està tot nevat, aquest tros d’Espanya.

No us parlo del viatge de tornada, perquè he de lliurar l’article abans. Però us puc explicar el de dilluns. Sí, dilluns vaig fer el mateix recorregut d’anada i tornada. Res. Em vaig llevar ben d’hora ben d’hora per agafar l’avió de les 8 del matí. Tal com estava la cosa ferroviària, era millor no arriscar per arribar a temps a la cita programada. Vaig estar de sort, es veu. En altres avions hi havia overbooking, i passatgers que es quedaven a terra. Però com que de tornada només hi havia business, vaig tornar en tren. I, és clar, a la tarda —no es podia saber—, els retards es van acumular. El tren va sortir una hora tard. I, un cop iniciat el viatge, va durar gairebé dues hores més del compte. Cinc horetes en total. Gairebé com anar en cotxe. Com quan Artur Mas anava a fer les seves reunions secretes amb Zapatero. I, ei, sense informació en temps real. I sense poder demanar que et tornin els diners perquè són “limitacions imposades per Adif”. Ah, i no hi ha bancs per seure mentre esperes al vestíbul d’Atocha.

La presa de pèl que patim els catalans podria remuntar-se al 1714. Però em limitaré al 1977. Fa cinquanta anys que ens prenen el pèl

En fi, res comparable amb el drama que pateixen des de fa dècades els usuaris de Rodalies. De fet, part de la culpa és de la inversió en trens d’alta velocitat sense passatgers. L’altra part de la culpa és la presa de pèl. La presa de pèl que patim els catalans i que podria remuntar-se al 1714. Però em limitaré al 1977. Fa cinquanta anys que ens prenen el pèl. Catalunya ha sigut el pim, pam, pum que han utilitzat el PSOE i el PP per guanyar vots. L’anticatalanisme ha estat el comodí de polítics dels dos grans partits. S’ha construït el discurs que els catalans som uns garrepes insolidaris. I, amb aquesta excusa, Catalunya, els seus ciutadans, han anat pagant la festa, alhora que la Generalitat —la que presta els serveis de l’estat del benestar— ha estat mal finançada i amb menys inversió de la que calia.

El problema ha estat que, quan part dels polítics i dels ciutadans se n’han cansat —o ho han fet veure—, la cosa ha anat pel pedregar. A uns els han empresonat. Els altres han anat a l’exili. I després han pactat el retorn de l’oasi. O pitjor. Com que van decidir anestesiar-nos a tots i posar fi al debat polític a Catalunya, doncs tothom santa paciència cada dia. I ells, sigui el PSC, ERC o Junts, doncs la mar de tranquils. Al cap i a la fi, aquesta desídia la van pactar ells.