El TJUE ha avalat la llei d’amnistia. Entre el triomfalisme poca-solta de Junts i l’acatament interessat dels socialistes, en aquest racó d’internet aspirem a fer una anàlisi del moment polític actual posant sempre l’objectiu de l’alliberament nacional al capdavant de tot. Estimats lectors, la set dels juntaires d’oferir algun reeiximent palpable al seu electorat fa passar, reiteradament, bou per bèstia grossa. El moment del partit és greu i les seves perspectives electorals no donen gaire marge al cofoisme, així que una resolució judicial com la que ens ocupa és l’eina ideal perquè els juntaires s’inflin i treguin pit, perquè atiïn un sentiment de victòria que els seus adeptes anhelen ansiosament de paladejar i perquè ningú es pregunti ben bé què és allò que han guanyat, ni qui se n’acabarà aprofitant. El plantejament és el de presentar una resolució com la del TJUE com una victòria contra Espanya —pel broc gros—, com una passa de gegant pel moviment independentista, i així capitalitzar-la electoralment lligant-la a la figura del president Puigdemont. Qualsevol que es proposi de qüestionar aquest plantejament, d’interrogar-se sobre per què el PSOE també rema a favor de la llei d’amnistia, de posar en dubte l’abast i la naturalesa de la presumpta victòria en qüestió, o d’aprofundir críticament en la importància que l’electorat català atorgarà a l’assumpte, serà titllat de derrotista atribolat i d’enemic de la llibertat. Hem guanyat, i punt. Que què hem guanyat, exactament? Doncs el que digui Junts, estimats lectors.
La resolució sobre la llei d’amnistia també servirà de cirereta final al PSOE per validar l’Estat espanyol com a estat democràtic davant d’Europa
El fet és que la llei d’amnistia és l’instrument amb què el PSOE s’ha encarregat d’imposar forçadament l’amansiment del conflicte català. Han mantingut en quarantena Oriol Junqueras i Carles Puigdemont fins que el simbolisme del primer d’octubre que encarnen ha quedat prou esmorteït per no condicionar la vida política catalana i espanyola. Han afavorit que la part del moviment independentista que articulaven i representaven els partits quedés reduïda a les lluites personals dels líders dels partits en qüestió, desconnectant-los de la seva base i del país. Han empès —encara una mica més— perquè el que era un moviment d’alliberament nacional es ressignifiqués en un moviment antirepressiu. Han aconseguit que, subliminarment, aquells líders polítics que van desafiar l’Estat ara breguin per aconseguir que s’apliqui el perdó a aquell desafiament, i per tant acceptin de manera indirecta que va ser un sobrepassament pel qual cal disculpar-se i abaixar el cap. A part de pacificar Catalunya i relligar Espanya en nom de la convivència, la resolució sobre la llei d’amnistia també servirà de cirereta final al PSOE per validar l’Estat espanyol com a estat democràtic davant d’Europa, traient-se de sobre el llast d’un dèficit democràtic que és evident per a qualsevol que tingui ulls a la cara.
Per ser justos, estimats lectors, cal deixar escrit que els interessos del PSOE no són responsabilitat ni d’Oriol Junqueras, ni de Carles Puigdemont. Però el que sí que és responsabilitat dels implicats, per honestedat i per respecte als seus votants —i als catalans en general—, és no tractar la resolució sobre la llei d’amnistia com si els interessos del PSOE sobre aquesta no existissin. És una resolució que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha argumentat sobre "el seu propòsit de reduir tensions", però que la dèria de confondre tenir raó —o en aquest cas, pensar que et donen la raó— amb guanyar de la classe política no deixa que es llegeixi des del realisme. Alguns es pensen que aquella ingenuïtat rere la consigna "Europa no ho permetrà" és una antigalla. Que aquella sentència naïf és només un mantra que alguns fem servir en to humorístic com qui recupera una relíquia del passat. Malauradament, estimats lectors, sense espai per a l’autocrítica ni la fiscalització internes, els líders del procés continuen aferrats a la mena de pensament il·lusori que ens manté lligats a Espanya.
La celebració pletòrica de la resolució del TJUE sobre la llei d’amnistia és la mena de celebració de qui no és conscient —o de qui no vol fer-se conscient— del preu que ha pagat el país fins a arribar a la llei d’amnistia en qüestió. De qui no entén o no vol entendre, vaja, que en aquest acatament a la pacificació dels socialistes hi hem perdut temps, hi hem perdut vigor, hi hem perdut mobilització i hi hem perdut la possibilitat de confiar en la política perquè ens meni a la llibertat del país. Cada vegada que el president Puigdemont ha amenaçat de tornar i no ho ha fet, s’ha restat credibilitat a si mateix, però també ha restat credibilitat a la idea d’independència que —desafortunadament— algun dia va personificar. Cada vegada que Oriol Junqueras ha sacrificat els ideals independentistes —que se suposa que vertebren el seu partit— per obtenir beneficis personals del PSOE, ha sacrificat, també, la possibilitat que els catalans considerin els partits com a mitjà per arribar a la llibertat del país. Alguns ens volen fer creure que la pitjor derrota per a Catalunya hauria estat veure el president Puigdemont a la presó. El fet és que, mentre ens instigaven a creure-ho i mentre ara es donen cops al pit, triomfants, volent cobrar-se electoralment la "victòria" de l’amnistia, la desafecció, el desinterès, la desconfiança i la desmobilització són tan manifestes que no podran fer-ho. La pitjor derrota ha estat la domesticació del conflicte i en això, estimats lectors, els qui avui es congratulen exageradament per la resolució del TJUE, n'han estat col·laboradors. La llei d’amnistia és la materialització d’aquesta col·laboració entre partits. El preu de l’amnistia, però, el paguem i el pagarem tots.