Laura Borràs, la segona autoritat del país, es troba a les portes de ser jutjada, després d’una instrucció que ha durat més de 3 anys. El judici oral s’obrirà si el Ministeri Fiscal decideix acusar-la a la vista dels fets indiciaris que conté la resolució del jutge instructor del TSJC del passat 27 de juny.

Els fets es deriven d’una presumpta contractació pública contrària a la llei que s’hauria dut a terme a l’Institut de les Lletres Catalanes, presidit aleshores per Borràs, per beneficiar un contractista, tot fraccionant les contractes i simulant concurrències inexistents. Els delictes que l’instructor considera que han pogut cometre Laura Borràs i tres persones més (el contractista beneficiari, un tercer intervinent i un funcionari) són prevaricació, frau a l’administració, falsedat de documents públics i malversació de cabals igualment públics.

El relat que es fa en la interlocutòria referida és prou clar i diàfan per ser entenedor, cosa que estalvia ara qualsevol comentari. A més, recordi's, la instrucció no és més que un recull d’indicis que no necessàriament ni estadísticament porta a la condemna. L’escrit d’acusació tampoc suposa cap condemna per avançat. La presumpció d’innocència de tots els encartats resta intacta. Que això no són meres paraules ho tenim ben present, per exemple, l’absolució del Major Trapero, la dels Síndics electorals o la de Tamara Carrasco, només per citar casos ben coneguts per l’opinió pública.

Així i tot, convé aprofitar el respir que la resolució referida ens dona per exposar molt sintèticament a què es poden arribar enfrontar els encausats en aquest procés. És a dir, veurem quines són les penes màximes que estan en joc per a la presidenta del Parlament, que en principi seria, de tots els encartats, qui podria rebre la pitjor part.

En principi, no som davant només d’un presumpte delicte de prevaricació, sinó d'eventuals i gravíssims delictes amb gravíssimes penes privatives de llibertat que, amb mecanismes que ara no cal esmentar, podrien encara ser superiors a les transcrites

El primer delicte en joc, sobre el que pot girar els procediments subsegüents, és el delicte de prevaricació administrativa. La pena és d'inhabilitació especial per a càrrec públic i per a l'exercici del dret de sufragi passiu per temps de nou a quinze anys. La pena d’inhabilitació especial suposa la pèrdua del càrrec o funció que s’exercia al moment dels fets, la del que s’exerceixi en l’actualitat i en el futur fins a 15 anys. És a dir, afecta tots els càrrecs públics possibles, inclosos els de l’ensenyament públic, així mestre o professor universitari.

El segon delicte esmentat és el de frau a l'administració. Té un càstig de presó de dos a sis anys i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic i per a l'exercici del dret de sufragi passiu per temps de sis a deu anys. A més de la inhabilitació, que amb més o menys extensió és comuna a la majoria dels delictes comesos en el si de les administracions públiques, ens trobem amb una pena de greu presó de fins a sis anys. En tercer lloc, a la falsedat en document públic comesa per funcionari públic li correspon, amb anàloga gravetat, una pena de presó de tres a sis anys, multa de sis a vint-i-quatre mesos i inhabilitació especial per temps de dos a sis anys. Finalment, la malversació està sancionada amb una pena de presó de dos a sis anys, inhabilitació especial per a càrrec o funció pública i per a l'exercici del dret de sufragi passiu per temps de sis a deu anys. Si la lesió econòmica patida per l’erari públic és superior a 50.000 euros, la pena de presó seria de quatre a vuit anys i, si supera els 250.000 euros, la pena arribaria als dotze anys presó (les altres penes s’incrementaria igualment).

En principi, no som davant, com s’ha vingut parlant sense gaire coneixement de causa, només d’un presumpte delicte de prevaricació, sinó d'eventuals i gravíssims delictes amb gravíssimes penes privatives de llibertat que, amb mecanismes que ara no cal esmentar, podrien encara ser superiors a les transcrites.

A tot l’anterior, cal afegir la que sembla inevitable confrontació politicolegal relativa a la suspensió de la condició de diputada prevista a l’article 25. 4 del Reglament del Parlament, quan a un dels seus membres se l’obre judici oral o se’l processa per delictes vinculats a la corrupció —els referits ho podrien ser—.

Sobre les estratègies de defensa, ara per ara és difícil pronunciar-se, perquè no tenim acusació pròpiament dita. Només foren adients dues observacions. La primera: una de les peticions de la defensa de Laura Borràs, la de ser jutjada per un jurat popular, més enllà de si hom l’ha formulat en temps o no, serà inadmesa, atès que la llei de jurat exclou explícitament del seu àmbit l’enjudiciament de la prevaricació. Sobre la resta de peticions conegudes per la premsa, de moment, toca esperar. La segona observació: en les causes amb diversos implicats que han tingut diversos protagonismes i que, per tant, exerceixen lliurement el seu dret de defensa, no fora estrany que alguns dels eventuals acusats intentessin algun pacte amb la Fiscalia, tot reconeixent els fets a fi d’obtenir una rebaixa de penes i veure així reduïdes, arribat el cas, les penes de presó i evitar l’ingrés carcerari. Aquest acord pot afectar, materialment i no positivament, els acusats que no arribin a cap pacte. Si bé per a uns acusats els fets bàsics s’haurien reconegut, per contra, els fets queden —a reserves de la prova— incòlumes per la resta. Aquest és un factor no gens menor que s’haurà de ponderar en el futur quan es produeixi, si el fiscal opta per aquesta estratègia.