No és una engegada de curs més perquè el comptador dels pressupostos està a punt de fer la volta com un rellotge de sorra i la batalla final ho impregna tot. Quant durarà la legislatura i què la farà detonar és el nucli de l'estratègia del PSOE i el PP. L'un, per resistir el màxim possible, i l'altre, per desgastar fins a l'indicible i aconseguir que caigui Sánchez. La brutalitat política s'ha materialitzat el primer dia de curs. Sánchez aixeca el mur contra la "bulosfera" i Feijóo anuncia una reforma legal per dissoldre les Corts si s'acumulen dues pròrrogues pressupostàries. És a dir, la moció de censura que no s'atreveix a presentar i que obligarà els grups a posicionar-se sense gaires opcions de tirar endavant. El fons té sentit per l'anomalia d'una legislatura que en la seva biografia pot tenir la llei d'amnistia i zero comptes aprovats. Però el context deixa el PP com a espectador d'una agenda pressupostària que també obligarà el PP a posicionar-se en qüestions d'estat.

De moment, el PP rendibilitza més els informes de l'UCO (com a metàfora de l'agenda judicial) que les seves propostes. Quan les fa, no acaben d'encaixar. Com la immigració, el tema més difícil per al PP. Feijóo ha decidit unir immigració amb inseguretat i delinqüència. Ha optat per utilitzar el terme il·legal i comprar un marc on juguen les dretes i guanyen les extremes dretes (Junts i Aliança Catalana inclosos).

Junts segueix en posició de força amb un win-win permanent. De moment, li és més rendible negociar pressupostos generals per ajudar a Feijóo. La fotografia amb Salvador Illa recorda que Puigdemont té dos pressupostos en joli: els catalans i els estatals. Si aconsegueix treure acords a Pedro Sánchez, podrà lluir influència i resultats per a les generals. Si cauen, serà Sánchez qui no ha pogut negociar. I mentrestant, a Madrid ressona la matraca de la foto amb el "pròfug", la trobada normalitza la prèvia per a un futur Sánchez-Puigdemont i recol·loca l'agenda catalana.

Aquesta tardor, ningú no vol morir matant

Podemos no s'ha mogut i té pràcticament trencada la seva interlocució amb la Moncloa. La via de diàleg és extraoficial a través de José Luis Rodríguez Zapatero i fins i tot el socialista Javier de Paz, el seu home amb més influència en l'ombra. Però si Junts tanca acords i fan el mateix ERC i els bascos PNB-Bildu, els morats tindran molt difícil deixar-los caure.

Enrere queda el coma del mes de juliol amb els suports tensats després de l'ingrés a presó de Santos Cerdán. Sánchez aconseguirà injectar energia política a aquesta tardor, però hi ha una màxima de l'executiu que està desactivada. Fins ara podia mantenir la idea d'un govern sense pressupostos. L'economia és forta i amb prou feines té efectes al carrer. Tanmateix, fins i tot a Presidència veuen més desgast en el cicle de set anys que en els casos de corrupció. Els comptes del 2026 poden estirar-se en les seves negociacions i anades i vingudes Congrés-Senat fins a l'abril, maig a tot estirar de forma extenuada. Si no són aprovats llavors, serà evident que no surten. Aleshores ja hi haurà eleccions a Castella i Lleó i Andalusia. La maquinària autonòmica que posarà en marxa la cursa electoral. Si Sánchez arriba tan lluny haurà de fer comptes. Perquè en el polític, els pressupostos són el cinturó bomba de la legislatura. Si ens atenim a com va acabar el juliol, caure per uns comptes és la sortida més digna.

Si aquesta legislatura no estigués marcada pel salt al buit de la pròxima, el marge de vida seria menor. Aquesta tardor, ningú no vol morir matant.