De les bones paraules del PSC per ajudar a aprovar els pressuposts de la Generalitat quan la sortida de Junts del Govern a la immediata posterior i vigent realitat va la distància que va de la promesa increïble a l’exigència descarnada i en bona part lobbista. Entre altres coses el PSC posa com a conditio sine qua non per l’aprovació dels pressupostos, diuen d’ERC, que siguin de Catalunya, és a dir, per a tots els catalans votin a qui votin, tirar endavant el macrocomplex del Hard Rock a Tarragona, l’ampliació del Prat i el Quart Cinturó.

Formulats així, semblen idees del passat: més ciment, més contaminació, més feina de poca qualitat, només extensiva i temporal mà d’obra, per alleugerir les xifres del crònic i sistèmic atur a Catalunya i a Espanya, la gran llosa per un creixement econòmic real i profitós per la majoria de la ciutadania.

Tanmateix, el Quart Cinturó —Terrassa/Sabadell— i l’ampliació de l’Aeroport, ben replantejats, atès que responen a necessitats de l’economia catalana per fer-la més competitiva, sí que podrien ser reconsiderats, és més: haurien de ser seriosament considerats. El Quart Cinturó donaria una comunicació de nivell a un dels cors industrials del país. I per fer-ho en condicions realment rendibles i no només una altra obra pública on abocar ciment i recaptar doblers per a algunes carteres, s’ha de pensar com una via integral de forma intermodal: carretera, ferrocarril, aeroports i ports —no només els de Barcelona—. El Quart Cinturó ha de ser, a més de la finalització d’una via de comunicació terrestre que el territori mereix, la base a mitjà termini d’una xarxa intermodal de comunicacions per a persones, mercaderies i serveis.

Amb l’ampliació de l’aeroport del Prat, tant en el referent a pistes com a estació de passatge i mercaderies és una bona solució per satisfer unes necessitats bàsiques per mantenir Barcelona no només com a destinació turística de primer nivell, sinó comercial i especialment tecnològica. Per primar aquest objectiu aquesta ampliació ha de respectar, per exemple com s’ha fet a Rotterdam, traslladant-los, paratges protegits, i també pensar en un aeroport descarbonitzat el 2030, en tots els seus serveis aeroportuaris, de terra i d’aire. Així, és imprescindible, limitar fins a la seva total prohibició l’aviació contaminant —avui ja tècnicament possible— a fi de crear un pol, un altre cop, modalment ostensible i rendible per l’economia catalana.

Per enfocar amb la deguda sostenibilitat ambdós projectes fa falta més que bona voluntat. Cal aprofitar els esforços o dissenys ja realitzats —no tot ha de sortir de zero— i evitar ensorrar milions d’euros en quintars de ciment i més dolentes condicions mediambientals; pitjors que les actuals és ja no intentar millorar-les substancialment. Avui la tècnica no és problema i la seva viabilitat econòmica, pràcticament tampoc.

Cal aprofitar els esforços o dissenys ja realitzats —no tot ha de sortir de zero— i evitar ensorrar milions d’euros en quintars de ciment i més dolentes condicions mediambientals; pitjors que les actuals és ja no intentar millorar-les substancialment

Finalment, la part més peluda, que, a parer meu, és insostenible, és la del macroprojecte del Hard Rock. D’entrada és un projecte que sota diverses i pintoresques denominacions i sota l’impuls d’extravagants promotors, fa més de deu anys que és al tinter. Molt practicable no sembla. Alguna cosa deu passar quan, tant manà promès no acaba de brollar perquè, tot hi apunta, el manà en qüestió és poc vitamínic social i econòmicament. Que no és gens fàcil posar en marxa aquests macroprojectes —dels que, d’entrada, només surten guanyadors els promotors que al cap de poc temps, amb les butxaques plenes de calerons majoritàriament públics, els abandonen— ho demostren els fiascos de la major part dels que s’han dut a terme a Espanya... i a Catalunya. Només cal recordar els antecedents i piruetes polítiques econòmiques, administratives i fins i tot penals, del que és avui Port Aventura. Els anys que ha estat en projecte, en construcció —molts cops aturat—, amb canvis de propietaris, de finançament, i, al cap i a la fi, el temps que ha trigat a donar beneficis, objectiu legítim de tot negoci, ho palesen. Un macroprojecte, l'idealment més adient fins i tot, no és bufar i fer ampolles. Calculi’s els tramposos.

El Hard Rock es presenta com un macroprojecte, amb hotels, casinos —en plural—, parc d’atraccions, urbanitzacions, zones de lleure, amb beach club i golf fins i tot. És a dir, un paradís per paletes i cambrers, dit ras i curt. És aquest el projecte engrescador de creixement econòmic qualitatiu que es vol per Tarragona i, de retruc, per Catalunya? Les xifres de 20.000 llocs de treball directes i uns altres tants indirectes, com s’ha dit, semblen agosarades. Ningú en parla ni de la durabilitat ni de la qualitat d’aquestes feines. Tot això sense entrar en les condicions laborals —ja sabem quines són les que volen alguns inversos nord-americans— ni les fiscals, tot començat per les del joc i sense entrar en quins serien els autèntics amos de tot el pastís.

Infinitament més productiu seria revertir el complex petroquímic de Tarragona en una instal·lació pionera en matèria d’energies verdes i en indústries cent per cent netes. Així no caldria retardar un cop i un altre la inevitable transformació d’un dels pols capdavanters de l’economia del país. En lloc de retards, de plors de cocodril i de parar la mà a les subvencions pels fracassos, s’ha de fer el salt qualitatiu cap al futur i enfrontar-lo com sabem que s’ha de fer. El futur és al davant, no al darrere.

No són temes fàcils ni tenen solucions simples ni curtterministes. Per això, supeditar uns pressupostos a l’admissió incondicional d’aquests tres projectes sense venir precedits d’un debat previ, ampli i en profunditat, amb tots els sectors econòmics i socials implicats, sembla una frivolitat massa coneguda per aquestes contrades. Cadascú pot tenir l’opinió que cregui honestament més adient sobre aquests tres punts, ara pel que es veu, cardinals, de la política catalana. Però no es poden imposar sense un debat públic com l’esmentat projectes d’aquesta mena. I el que és més important encara: cada actor del debat ha de manifestar sense embuts qui és i quins interessos representa. No val el del bé comú, perquè aquest, per definició és comú a tots. Cal saber els arguments i qui els forneix. I després pressupostar.

Si no es fa així, explicar per què no s’aproven els pressupostos. En any multielectoral els aprenents de bruixot es poden cremar amb el foc dels seus perillosos experiments si donen l’esquena a aquells als que diuen representar i en favor dels quals diuen actuar.

En tot cas, que el 2023 sigui més propici tant en el personal —si cal— com en el col·lectiu —que ben segur és manifestament millorable—. D’entrada, per obrir boca, bon Cap d’Any!