La política catalana dels últims anys ha normalitzat l’acte del pressing com una forma dubtosament efectiva d’ofegar els companys de militància indepe. Durant molts anys, el recipient predilecte d’aquesta martingala fou la CUP, que patí l’asfíxia política-mediàtica perquè s’investís Artur Mas i també amb els intents posteriors de perpetuar el poder convergent dins del sobiranisme, especialment amb la fallida opció presidencial de Jordi Turull. Però, si filem més prim a nivell històric, la diana predilecta del pressing ha estat Esquerra i, més en concret, el seu líder (vitalici?) Oriol Junqueras, que s’empassà l’ale-hop de Mas per convertir el 9N en una macroenquesta curulla d’estelades i durant la consegüent creació de Junts pel Sí, aquell artefacte ple d’ingenuïtat i de teòrics líders de conviccions sòlides com ara Gabriel Rufián que tenia l’objectiu d’assolir la secessió dins el marc de l’autonomia.
Aquest ritornello nacional ha tornat a ressuscitar amb el desafiament de Salvador Illa a Oriol Junqueras arran de l’aprovació dels pressupostos que el Govern és a punt d’enllestir de cara a la seva tramitació parlamentària. Les motivacions del Molt Honorable són diàfanes; després d’unes setmanes de claríssim desgavell, posar ordre als números de la tribu seria una forma meravellosa de tornar a la pax autonòmica i, al seu torn, el president podria regalar-se el plaer de donar lliçons d’estabilitat al seu mentor Pedro Sánchez. No és gens estrany que, en conversa amb Ricard Ustrell, el capatàs d’Esquerra hagi anunciat tranquil·lament la intenció d’esmenar totalment els pressupostos; i encara ho és menys que, en un homenatge ben conscient a Freud, Junqueras hagi afirmat que, després d’aguantar quatre anys de presó, la seva carcassa és capaç de poder resistir quatre setmanes de pressió.
La idea precedent no és casual, i va molt més enllà d’una reticència republicana a renunciar a la cessió de recaptar l’IRPF o de la necessitat de diferenciar-se dels Comuns de cara a futures picabaralles dins l’electorat progre. Apel·lant als seus anys reclòs a la garjola, Junqueras està dient a Sánchez que —malgrat les intencions rufianesques de crear un marc republicà estatal que superi les sigles d’ERC per integrar-se al magma del Congreso— ell no té cap intenció d’abandonar la política i que, dit d’una manera més crua, encara no ha renunciat a la presidència de la Generalitat. De fet, diuen les llengües informades que el summe pontífex republicà s’ha passejat per Madrit més d’una vegada, sovint acompanyat d’empresaris molt ben connectats amb la capital del quilòmetre zero, amb l’objectiu d’establir un diàleg càlid amb el presidente perquè el PSOE li apliqui un indult a perpetuïtat.
Junqueras ha afirmat que, després d’aguantar quatre anys de presó, la seva carcassa és capaç de poder resistir quatre setmanes de pressió
L’espantall del pressing a Junqueras no només serà l’enèsima pròrroga pressupostària, sinó també un avançament electoral que —de moment— no sembla entrar als plans del PSC i d’un president que tot just ha declarat tenir un projecte de país desplegable en una dècada. No obstant això, les coses sovint s’acceleren per inèrcia i, contagiat pel guerracivilisme espanyol, Salvador Illa podria acabar empès a convocar eleccions per tal de situar l’electorat català davant del que podria explicar-se com un plebiscit entre la seva gestió tranquil·la i l’auge d’Aliança Catalana. Aquests hipotètics comicis poden semblar una animalada, perquè agafarien part de l’electorat socialista encastat als vagons de Rodalies, però també posarien la majoria de les formacions a contrapeu, incloent-hi la de Sílvia Orriols, la qual, com deia ahir encertadament l’Enric, sembla que vagi desenfocant-se dins el tedi polític català.
Continuant amb la cosa freudiana, si la panxa de Junqueras ha pogut digerir les mentides de l’1-O i el fet de llepar molts dies a la presó mentre Puigdemont es feia l’estrella al Parlament Europeu... no és gens casual que una pròrroga dels comptes o un avançament electoral li semblin un simple vermut per calmar l’estómac. S’acosten temps d’incertesa màxima, i el líder d’Esquerra potser barrina que —mentre tothom va desgastant-se o caient en la cursa de la frivolitat espanyola— l’única manera de sobreviure és no cedir davant dels capricis socialistes i recaptar com més pasta millor, per tal de fer front a la patacada econòmica que ens espera.