Van crear un Departament de Política Lingüística per fer política contra la llengua catalana, no a favor seu. D’entre moltes de les estratègies d’hipnosi que empren els socialistes a l’hora de censurar l’expressió del conflicte lingüístic a Catalunya, el gaslighting és la més mesquina. Francesc Xavier Vila, el vigilant del gueto, té encomanada una sola tasca: cada vegada que els tribunals, o la política, o les enquestes d’ús lingüístic del català, o la gent posin sobre la taula la diglòssia i la minorització premeditada del català, la feina del conseller de Política Lingüística és la d’enviar el missatge que no hi ha diglòssia, ni minorització. Que “no es pot parlar d’ofensiva contra la llengua”, vaja. Francesc Xavier Vila és el director de la ficció socialista; però, sense oposició a l’altra banda del mirall, la seva és una ficció que només es pot desmuntar a mitges. L’antònim de la ficció és la realitat, però durant molts anys, les posicions polítiques que s’havien d’encarregar de prioritzar i vetllar per la llengua han estat alimentant una ficció pròpia. 

En molts sentits, aquesta ficció autosuggestionada ha estat igual o més nociva que la ficció del sociolingüista Francesc Xavier Vila, perquè ha estat sinuosa, complaent i anestesiant. Ha anul·lat la capacitat de reacció. És una ficció que no nega frontalment el conflicte, ans ven la impressió que el model actual té capacitat per remeiar els seus propis mals: que és infal·lible i, per tant, inqüestionable. I que ho és malgrat les metamorfosis que hagi travessat el país, perquè la imatge idealitzada i deformada de com va funcionar la immersió als anys vuitanta —quan el país n’era un altre— és un argument d’autoritat prou fort per a falcar-lo in aeternum. Hi ha qui s’agafa a la ficció de la immersió per por, o per manca d’imaginació per armar una alternativa. Hi ha qui ho fa per evitar l’assumpció de responsabilitats polítiques. Per una cosa o per l’altra, sembla que la resposta per evitar repensar un model d’escola catalana que avui ni és immersiu ni catalanitza és emprar la mateixa lògica que empren els comunistes quan algú els diu que el seu és el pitjor dels sistemes possibles: esgrimir que, si no funciona, és perquè no s’ha implementat adequadament. Hi ha una deixadesa i una poruguesa sistèmiques d’una part dels implicats –professorat inclòs– fefaent. Però hi ha alguna cosa més.  

Esmenar la ficció de la immersió és esmenar l’autonomia, òbviament, però també suposa esmenar la manera d’entendre el país dels partits independentistes dels últims quinze anys

El sistema immersiu inicial comptava amb un factor de context que ha canviat. I com que el context en què es desplegava el model d’escola d’aleshores ha canviat, el model d’aleshores ha deixat de funcionar. Que, en el millor dels casos, el professor sigui l’única persona de l’aula que hi parla en català no és una immersió de cap mena. Però plantejar-nos com hem arribat fins aquí i com, havent-hi arribat, podem sortir-nos-en, demanaria un exercici d’autocrítica i de realisme de què els actors polítics que diuen treballar per la llengua no en volen pagar el preu. Per això s’agafen amb dents i ungles a una immersió fictícia i desballestada com si es tractés del sant Greal: deixar de fer-ho els obligaria a responsabilitzar-se del temps que, mentre ens hem relacionat amb la realitat lingüística a les aules d’una manera folklòrica, càndida i pràcticament infantil, se’ns ha escapat de les mans.

“El català no es toca”, quan ja l’han tocat de dalt a baix, en tots els àmbits, en tot allò que a priori semblava intocable, no vol dir res i no contribueix a llegir la realitat lingüística del país pragmàticament. I, a més a més, envia el missatge que la llengua en té prou amb mantenir posicions defensives, sense interrogar-se sobre la funcionalitat ni l’actualitat dels models que es defensen a ulls clucs, per inèrcia, com qui canta una cançó d’esplai. Podria pensar-se que es tracta d’un problema generalitzat de maduresa política, però, rere la crosta d’immaduresa aparent, hi ha unes organitzacions i uns partits que prefereixen la buidor perquè els garanteix comoditat. Esmenar la ficció de la immersió és esmenar l’autonomia, òbviament, però també suposa esmenar la manera d’entendre el país dels partits independentistes dels últims quinze anys. Allò que s’interposa entre els catalans i la possibilitat que les escoles catalanitzin és una ficció que, a l’hora de la veritat, ens condemna tant o més que el gaslighting mesquí dels socialistes, perquè dissol qualsevol instint autocrític, fiscalitzador i propositiu fora dels eslògans caducs.