Sé que és de rebut donar 100 dies de gràcia —abans de res, enhorabona per la presidència de la Generalitat de Catalunya— a qualsevol govern, però no hi ha temps. Les coses ja fa molt que s’han accelerat, al món en general i en tots els àmbits: però a més a més, en el cas de Catalunya, amb gent a l’exili i a la presó o esperant judici, en aquesta repressió que no s’atura ni s’aturarà per més bé que ens portem, cada dia que passa és tard. I tot això sense esmentar la crisi en la que ens ha submergit la gestió de la Covid-19.

La pregunta és important i la faig, no només perquè m’importa la resposta,  sinó perquè penso que el seu és un republicanisme de debò, i per tant la resposta també ho serà. És important diferenciar-lo del republicanisme dels partits espanyols, que se’n declaren mentre fan genuflexió de cortesans i cortesanes; i que més enllà de la importància simbòlica dels gestos, treballen —mentre la ciutadania s’ho mira des de la barrera— perquè la corona estigui protegida de la democràcia.  

Jo que em dedico, des del camp de la sociologia, a la desigualtat, m’esgarrifa estar al segle XXI i que tinguem tan poca consciència de com és el món en el que vivim quan tenim més informació —malgrat l’embat constant a la transparència—, que en d’altres moments de la història, però en canvi —si més no m’ho sembla— tenim molta menys claredat mental. M’importa tant la República, no només perquè els meus avis van lluitar per ella i els la van robar a punta de pistola; m’importa perquè és l’únic marc polític en el que es pot construir, amb  fonaments sòlids,  la igualtat real entre les persones. Certament només és el marc, i cal omplir-lo dels continguts adients. Això també requereix feina.

No són dos camins diferents —i encara menys, oposats—, el del dret a decidir i la mateixa independència; del de la possibilitat d’aconseguir quotes més gran —tant de bo absolutes— d’igualtat i benestar pel conjunt de la ciutadania de Catalunya

M’ha agradat sentir-lo parlar molt de feminisme aquests dies —els dies d’espera vull dir—, i d’altres aspectes climàtics i socials que han de fer de la nostra una millor societat per a tothom, però no em deixo distreure —i pressuposo que ni vostè ni el seu Govern tampoc— per la trampa que es va instaurar en l’agenda política —pràcticament en el mateix moment que comença la reivindicació sobiranista—, de la divisió entre objectius socials i objectius independentistes.

S’ha de ser molt ceballot per no entendre immediatament —però encara més després de tantes i tantes iniciatives legislatives de la Generalitat amb esperit de transformació social segrestades en els tribunals—, que no són dos camins diferents —i encara menys, oposats—, el del dret a decidir i la mateixa independència; del de la possibilitat d’aconseguir quotes més gran —tant de bo absolutes— d’igualtat i benestar pel conjunt de la ciutadania de Catalunya. De fet, ho és per a qualsevol ciutadania del món. Però tampoc és només això. En el nostre cas, no hi ha transformació social sense controlar la caixa. Si en teniu dubte mireu les xifres del País Basc, o, senzillament, mireu xifres i més xifres; això sí, llegiu-les bé. I per qui es posi nerviós o nerviosa, pensant que parlar de diners sona a neoliberal, que pensi en la importància —de fet tota— que Marx donava a la infraestructura; és a dir, a l’economia. Ho diu una sociòloga no només perquè hem de menjar; sinó perquè qualsevol política social no vol només de manca de tuteles espúries, vol de pressupost.