Finalment, va arribar el gran dia i el Govern de Catalunya va poder inaugurar alguna cosa. Res menor: l’eclipsi! No consta que Salvador Illa tallés cap cinta entre el Sol i la Lluna, però, veient el desplegament institucional, no hauria sorprès. Feia dies que l’administració escalfava motors. Web oficial, compte enrere, consells, dispositius, punts d’observació, autoritats i fotografies. Per un moment, podies arribar a pensar que sense la Generalitat la Lluna passaria de llarg. L’eclipsi, però, va començar puntual. Sense incidències. Tal com estava anunciat, la Lluna es va posar davant del Sol a l’hora prevista i el Sol no va presentar cap recurs. Una lliçó d’eficiència administrativa que convindria estudiar amb deteniment.
Per presenciar l’espectacle no calia cita prèvia, ni omplir cap formulari, ni disposar d’un codi QR. Tampoc no hi havia una conselleria competent en matèria d’alineació planetària. I, malgrat tot, durant uns instants, el sistema solar va funcionar. El Govern hi era, naturalment. Fotografiant-se amb ulleres especials, mirant cap amunt i compartint amb els ciutadans la satisfacció d’haver culminat amb èxit un fenomen astronòmic que s’estava preparant des de feia uns quants milions d’anys.
No tinc res contra les fotos. És agost, fa calor i un eclipsi total és una meravella. El que em fascina és aquesta necessitat contemporània dels governs de ser presents a tot arreu, fins i tot allà on la seva presència és absolutament irrellevant. Hi ha quelcom d’infantil en aquest tipus de política. Com quan a l’escola la mestra ens deia: "Mireu, nens, ara veurem l’eclipsi". Però els ciutadans no som nens i el Govern no és la nostra mestra. Som adults. Ja sabem mirar el cel sols.
Necessitem menys tutela i més servei. Menys administració explicant-nos com hem de viure i més administració ocupant-se del que només ella pot fer
De fet, el que esperem d’un govern adult no és que ens expliqui que hem de posar-nos unes ulleres per mirar el Sol. Esperem que faci bé aquelles coses que nosaltres, per molts tutorials que consultem, no podem resoldre pel nostre compte. Per exemple, arribar a Tarragona en tren. Dimecres això era més complicat que fer que la Lluna tapés el Sol. Sants es va saturar, hi va haver empentes i Rodalies va tornar a demostrar que l’astronomia és una ciència més exacta que la RENFE. Al Prat, mentrestant, una avaria elèctrica a la torre de control va obligar a aturar temporalment enlairaments i aterratges. La Lluna va trobar perfectament la seva posició a 384.000 quilòmetres. Alguns avions, en canvi, ho van tenir més difícil. I a l’AP-7, com ja comença a ser habitual, també hi havia retencions. En això Catalunya sí que ofereix una continuïtat institucional admirable. Canvien els governs, passen els anys, arriben els eclipsis, però les nostres infraestructures no van.
Aquesta és la paradoxa. Tenim administracions extraordinàriament preparades per comunicar l’excepcional i extraordinàriament ineptes per solucionar l’ordinari. Podem organitzar la contemplació del Sol, però continuem patint per anar a la feina. És una política que confon acompanyar amb governar. El ciutadà no necessita que el Govern comparteixi totes les seves experiències. No cal que ens acompanyi a veure l’eclipsi, a passejar pel bosc o a contemplar la posta de sol. No volem propaganda.
Necessitem menys tutela i més servei. Menys administració explicant-nos com hem de viure i més administració ocupant-se del que només ella pot fer. Menys fotografia mirant al cel i una mica més de mirada posada a terra per trobar solucions. L’eclipsi va durar poc més d’un minut i la normalitat va tornar de seguida. El Sol va reaparèixer sense que ningú hagués d’inaugurar-lo. Tampoc consta cerimònia de cloenda del Govern. El que ara seria extraordinari és que el país funcioni.