Fa setmanes, en una marquesina d’autobús, vaig veure un immens cartell publicitari de l’editorial Anagrama promocionant la gira de presentacions a Espanya de la novel·lista Mariana Enríquez. Més que el tour d’una escriptora, però, pel disseny semblava el cartell d’un grup de música famós quan fa una gira pel sud d’Europa. “Barcelona, dos solas fechas”, deia el rètol amb la cara de l’escriptora argentina com si fos Taylor Swift. Vaig pensar que aquell anunci era un exercici d’altíssima flipamenta, però uns dies després, comprant mongetes i espàrrecs al mercat de Vilafranca, vaig adonar-me que jo també era un flipat quan un conegut va saludar-me i em va dir que em veia ‘a tope’ amb la promo del llibre que acabo de publicar, L’aire de les coses (Ara Llibres, 2024). Fer moltes presentacions no és sinònim de tenir molts lectors, li vaig respondre traient ferro a l’assumpte, però ell, mentre triava unes albergínies tocant-les com un massatgista fent fregues a la cuixa, em va dir que no parava de veure stories d’Instagram amb els cartells de les meves presentacions a cada poble i que, més que un escriptor, estava fet un rockstar. Tot és mentida, li vaig dir, però.

Si a Osona hi ha més porcs que persones, segurament a Catalunya comencin a haver-hi més presentacions de llibres que lectors disposats a assistir-hi.

Vaig comentar l’anècdota amb en Miquel Bonet a Reus, dilluns, atès que l’insigne autor d’El dia de l’escórpora (La segona perifèria, 2024) va accedir a presentar el meu fato a la capital espiritual dels Països Catalans. Era la meva quarta presentació en cinc dies i tal com m’havia presagiat el cel en arribar a la ciutat, a mitja tarda, a la sala noble del Centre de Lectura hi havia una vintena de persones a tot estirar, potser per això vam començar la conversa preguntant-nos si les presentacions, avui en dia, tenen algun sentit. Li vaig explicar que una hora abans, en sortir del pàrquing municipal davant el teatre Fortuny, m’havia semblat percebre en el color del cel una pols sahariana digna de la capital sudista en la qual em trobava i havia tingut un mal presagi. La llum no era de color de mel, ni tan sols de color d’olor de poma, com va escriure Gabriel Ferrater: era de color d’olor de presentació amb quatre gats, com un càstig diví. Palplantat enmig de la plaça, doncs, havia temut que aquella tarda de dilluns el combat seria més dur que mai i m’havia encomanat al general Prim, que per culpa de les partícules en suspensió estava enfarinat com un llom arrebossat. Passés el que passés, vaig dir-me, orgull i honor.

En realitat, ser un escriptor no mediàtic a Catalunya i carretejar el teu llibre pel país va d'això. És començar la gira creient que les presentacions literàries són un passeig militar triomfal i adonar-te, ràpidament, que més aviat són una emboscada, però a la inversa: en comptes d’aparèixer públic de manera inesperada, més aviat és l’absència de públic la que t’acaba derrotant. Si alguna cosa m'ha quedat clara en aquests darrers dos mesos és que un autor desconegut i mitja merda com ara jo té el mateix interès pel públic que un ficus, però també que si a Osona hi ha més porcs que persones, segurament a Catalunya comencin a haver-hi més presentacions de llibres que lectors disposats a assistir-hi. Adonar-se’n fa mal, però ja que publicar un títol és un exercici d’egocentrisme intel·lectual, també està bé que fer-ne presentacions i tenir menys èxit que Marta Pascal quan va tallar-se els cabells serveixi, com a mínim, per desinflar-te l’ego de cop i fer-te tocar de peus a terra.

Val la pena conduir dos-cents quilòmetres un dijous per parlar davant de cinc persones? És necessari ocupar el 70% dels metres quadrats d’una llibreria, en horari comercial, per fer una presentació amb dos coneguts de la uni a qui has enredat, els familiars de la persona que presenta el llibre i tres despistats que no tenien on caure avorrits? I sobretot, si absolutament tothom sap que la bombolla de les presentacions és un fals boom amb més oferta que demanda, per què alguns continuem insistint a anar pel món fotent la xapa davant menys persones que en un partit de futbol sala de costellada? La resposta és senzilla: perquè passejar un llibre és l’única manera, més enllà de la prescripció dels llibreters i del dificilíssim boca-orella dels lectors, d’allargar la vida d’un títol dins aquest sistema literari català en què la promoció convencional té una vida pública d’una setmana. Alguna entrevista a un parell de diaris, una ruta breu per algunes ràdios i, en el millor dels casos, una conversa amb el Graset al 3/24. Després, assumir el silenci provocat per l’allau de novetats de la setmana següent, que al seu torn quedarà sepultada per una nova allau una setmana més tard.

El món del llibre és com un iceberg en el qual només es veu un 20% del que existeix, i l'única manera d'aparèixer a la superfície és anant de poble en poble, com un paradista del mercat, venent allò que has escrit

Un pot assumir que el món del llibre és com un iceberg en el qual només es veu un 20% del que existeix o, malgrat la duresa del combat, no rendir-se i continuar fent moure el llibre, ni que se't quedi cara de Forrest Gump corrent pel món. Jo soc dels segons, per això aquesta darrera setmana he tingut l’honor de fer presentacions a Badalona, Vic, Roses i Reus. Comptant les que des del 9 de febrer he anat celebrant, ara com ara en sumo ja un total de tretze en aquest quadern de bitàcola particular que no es diu A peu per les llibreries de Catalunya, que és com l’hauria volgut titular l’Espinàs, sinó més aviat Amb Nissan Qashqai de poble en poble i creuem els dits per viam si som més de vuit persones. Assenyalar l’absurditat de la situació, com feia un reportatge d'El Confidencial diumenge, és necessari; criticar-ho, opcional. No tothom és Xavi Coral, fa sold out al CCCB com Pol Guasch o té el do comunicatiu de Carla Vall, per tant, al costat d’aquestes estrelles del rock que sí que omplen llibreries i sales d’actes, crec que la resta ens hem de prendre la promoció com un exercici d’amor a l’art i de match tinderià amb els pocs lectors que tinguem a cada lloc, sempre que les llibreries i biblioteques en facin bona difusió pels canals interns de la seva comunitat. I que les editorials paguin la quilometrada i el sopar, és clar.

Potser no diria això si em dediqués professionalment a la literatura, és clar, però com que de moment no tinc aquesta sort, intento trampejar la plaga de presentacions que assola el país recordant que Baltasar Porcel també patia presentacions amb un assistent i adonant-me que explicar allò que has escrit, debatre sobre els temes del llibre, fer riure una estona al personal o conversar amb lectors és una joia incomparable a res més, siguin tres, quinze o cent les persones que hi ha a l’acte. L’Espinàs deia que no escrivia per vanitat, sinó per compartir el seu món amb els altres, per tant jo presento llibres amb la mateixa intenció. A més, com que gràcies a ell he generat una tècnica per parlar amb els morts com si fossin vius, dilluns, a Reus, de tornada cap al pàrquing vaig tornar a aixecar la vista cap al rostre del general Prim i ell, ja més arrebossat que unes cuixes del KFC, em va veure alegre i em va dir que l’honor és no protestar després de punxar en una presentació. Però sobretot, em va deixar clar que ser escriptor a Catalunya i decidir fer presentacions és un acte de fe tan gran com creure en les plagues de la Bíblia, i que si algú no ho entén així, més val que recordi que qui no vulgui pols, sahariana o no, més val que no vagi a l’era.