Vaig conèixer Lluís Prenafeta quan, farà cosa de tres lustres, els meus amics Graupera-Punsoda-Vila van introduir-me als actes que la Fundació Catalunya Oberta celebrava de tant en tant al Majestic. Jo acabava de tornar de Nova York perquè no havia tingut prou collons ni paciència per fer-me ianqui del tot, amb el serrell ple d’un cosmopolitisme d'estar per casa i molta desconfiança cap al món convergent (a casa, el meu pare sempre se n'havia cardat bastant, d’en Pujol i tota la mística xiruquera del nacionalisme tribal). Quan vaig irrompre en aquell entorn, i més encara venint d’Amèrica, els ancians panxuts de la vella CiU em semblaren extraterrestres d’un altre planeta. Tots menys en Lluís Prenafeta, que em va seduir ràpidament amb la seva honesta fília per tot allò que venia d’Itàlia i una noció cruament descarnada de totes les idees que remouen el concepte de poder polític.
En Lluís em va permetre escriure uns articles bastant mediocres al butlletí de la Fundació (on jo fingia un patriotisme que no tinc i on em vaig deixar captivar per l’astúcia assenyada d’Artur Mas; ja em direu si n’era d’imbècil) i, temps després —quan agafàrem confiança—, em convidava sovint a dinar amb en Jordi, l’Enric o l’Anna. Les nostres converses es feien cada vegada més àgils i personals, amb la qual cosa els menús a tres van convertir-se en àpats cara a cara que valien tones d’or. Primer, perquè Prenafeta era el pal de paller d’una cultura política que jo només havia viscut d’oïdes i, paral·lelament, perquè em semblava de les poques persones del seu món que havia pagat el preu de la seva ideologia. Al seu torn, jo no coneixia cap cortesà tan desvetllat com ell, que pogués citar de memòria qualsevol fragment del meu adorat Maquiavel i que guardés l’obra completa de Pla a l’encèfal.
Mentre jo m’anava fent independentista, en Lluís tirava de l’antropologia gazielesca per recordar-me (com va fer sempre Pujol) que a l’única pretensió a la qual podrien arribar mai els catalans és sobreviure al tsunami guerrer-cultural de Castella. Jo m’hi tornava amb tota l’èpica argumental que va dur-nos als fets del 2017, i, quan més m’entusiasmava, el seu somriure murri s’anava dibuixant més felí. Potser en Lluís, a diferència d’un servidor, coneixia massa bé l’esperit dels suposats revolucionaris que ens conduïren a l’1-O per confiar en el seu heroisme de pa sucat amb oli. Ens discutíem molt i mai no arribàvem a bon port, però, quan la sang s’atansava al riu, tornàvem a signar la pau compartint el vici d’un puro. Ens en vam cascar uns quants a la nostra salut i, per molt que passi el temps, no podré oblidar com omplíem de fum el magatzem de l’Isidre, alla maniera dels padrins eminents.
Prenafeta i servidor ens enteníem perquè érem dels pocs catalans que creuen imprescindible separar l’àmbit de l’ètica i la cosa pública
Malgrat les putades sorgides del seu partit, que va deixar-lo en boles quan els espanyols anaren a caçar-lo per avisar Jordi Pujol que el tenien sota control, mai vaig sentir en Lluís renegar de l’espai que havia creat, tot i la mediocritat supina dels seus successors. També em sobtava la seva fidelitat a prova de bales vers el “seu” Molt Honorable, a qui va retre homenatge fins al darrer àtom de vida; malgrat pensar que la seva confessió (expiació) havia estat un error polític descomunal. Prenafeta i servidor ens enteníem perquè érem dels pocs catalans que creuen imprescindible separar l’àmbit de l’ètica i la cosa pública. I també perquè, tot i el nostre tarannà diferent, ens encantava riure’ns de les mateixes coses. Ara feia temps que no ens vèiem, perquè en Lluís semblava cansat i potser havíem gastat la llista d’escarnits.
Lluís Prenafeta era un dels millors conversadors del país, un polític de primer ordre i mirada europea (en una nació on, per molt que ens pesi, no sabem trescar gaire pel món civilitzat) i un soldat que sap prou bé que, en un entorn de guerra, a la política no s’hi ve a fer amics ni a esdevenir un profeta moral. Ell va arreglar-nos la base de la màquina, empassant-se molts gripaus i qui sap si tramant malifetes, perquè nosaltres puguem continuar fumant-nos la vida. No creia en l’alliberament de la tribu, ni puta falta que fa, car a mi em va donar moltes més eines per seguir-hi creient que no pas per renunciar al desvetllament de la nació. Guardà la ironia fins al final; de fet, t’has mort un dia després del Papa, estimat, perquè no devies voler coincidir en res amb un comunista. Et trobaré a faltar, caro Lluís. Cap dels dos no crèiem en el cel; però, d’existir, espero que s’hi parli italià i hi hagi tones de fumera.