La gran gala del cinema català ha començat amb una pèssima notícia. Pèssima per mi. Són tres quarts de 10 de la nit, falta un quart per l'inici, i em diuen que està previst que la cosa acabi... A LA UNA DE LA MATINADA!!! Falsa alarma (i ara li faig un espoiler), finalment acaba cinc minuts abans de 2/4 d'una. Curiosament, 10 minuts abans, La Vanguardia ja treu EN PORTADA!!!, quines són les pel·lícules guanyadores de la nit. A casa, d'això en diem clarividència.
La bona notícia abans de començar és que no hi ha cap crisi institucional per l'absència d'actors negres a les nominacions.
Mentre espero l'inici reflexiono: si vam recuperar Chenoa com a jurat de l'Oh Happy Day i avui recuperem Rossy de Palma com a presentadora de la gala, quin serà el pròxim mallorquí (o mallorquina) incrustat a l'stablishment nostrat? Friso per saber la resposta.
Comença la cosa i el bona nit dura 7 minuts. Aquesta mania de no anar al gra. A l'escenari fan un parell de bromes i enfoquen el públic. No riu. Terrible.
22.15. El primer premi serveix per descobrir que la parella Figueras-Gorina comenten la gala per TV3. I, sap per què ho descobrim? Perquè algú decideix pujar-los el volum del micro 15 minuts després d'haver començat.
22.20. Escoltem la veu de Rossy de Palma pregravada i, a la vegada, a ella comentant-se a si mateixa en directe. Problema: no se la sent gaire. En canvi se senten varies veus per allà al mig, les unes cavalcades a sobre de les altres. No entenc res. Ni des del punt de vista auditiu ni tampoc conceptual.
Javier Cámara guanya el premi al millor secundari per Truman. El dia que la vaig intentar anar a veure, només estava programada a la cartellera dels cinemes situats on hi havia hagut Piscines i Esports, a BCN. Un cop allà, a les 20.20 del vespre, va resultar que no la feien. "On has vist la cartellera?", em va dir la noia de la taquilla. "A la vostra web", vaig dir jo. "Doncs deu estar equivocada", digué ella. "No, deu estar no. Ho està. I la prova és que no la feu", vaig rematar jo. Va ser una terrible pèrdua de temps.
Però tornem a la gala. Quan Rossy de Palma parla en directe em sembla que esbufega. Com si manifestés cansament. Potser és por. Potser recorda que és al Fòrum i que quan, de matinada, surti de l'edifici i es trobi al mig d'aquell desert del qual fins i tot han fugit els zombies, li passarà la seva vida en "filmines", abans de desaparèixer per un forat negre. Ella i les "filmines".
Ah, per cert, aquest mateix escenari on intuïm el que balboteja Rossy de Palma, és on el 26 de novembre del 2014, el llavors president Mas va dir per primer cop allò dels 18 mesos i anar marxant. Des d'aquell dia han passat 14 mesos. Ei, no, com per recordar-ho, sap?
22.49. Toca donar el premi a la millor pel·lícula d'animació. La nominada és Atrapa la bandera. I cap altra. I guanya Atrapa la bandera. Moment apassionant.
A l'escenari fan el tercer presumpte gag que és rebut pel públic amb cara de "m'avorreixo" o mirant el mòbil. Ho sabem perquè realització té la mala sort d'enfocar-los precisament a ells i a elles. Als avorrits, vull dir.
23.02. Rossy de Palma parla de la pel·lícula El Rei de la Habana. I treu un vibrador. De color negre. I diu que aquest és l'autèntic rei de l'Habana. I fa uns acudits que si els hagués fet un home referits a una dona, demà tindríem polèmica. I forta.
Surt Silvia Pérez Cruz. Per cantar. I quan està a punt a punt de fer la primera nota escoltem la veu de Rossy de Palma. En primer pla. Però la Rossy no és a l'escenari. I, a més, diu una cosa que ja hem escoltat en un gag anterior. De fet, al llarg de la gala anem sentint de fons a Rossy de Palma dient coses que ja ha dit abans. Però, com que en aquestes gales modernes, ja se sap, potser forma part de l'espectacle. O potser pensen que els gags són tan bons que amb un cop no en tenim prou per captar-los.
23.29. Moment per al discurs de la presidenta de l'Acadèmia, Isona Passola. No el porta escrit. A casa patim perquè no passi com l'any passat, que se li va allargar tant que va acabar-lo la setmana passada. I no, l'enllesteix després de les reivindicacions habituals al president i el conseller del ram.
Recuperem Rossy de Palma i arribem a una conclusió: definitivament a algú no li han dit que quan parla la presentadora d'una gala, és convenient escoltar-la. I que això normalment s'aconsegueix amb una cosa anomenada micròfon, un aparell la gràcia del qual és que funcioni. Perquè si la presentadora parla i no l'escoltem, tenim un problema. I a la gala dels Gaudí hem tingut un gran problema de so.
23.58. Moment per al Gaudí d'honor a Rosa Maria Sardà. Normalment aquests premis permeten uns instants emocionants, intensos, de reconeixent... Però ella no hi és i recull el premi en Pol Mainat, que no sap si ha de sortir o no. Ens l'enfoquen assegut a la seva butaca i veiem com s'aixeca, com torna enrere, com pregunta "és meu?", com dubta de si ha de sortir o no... Al final puja a l'escenari i agraeix el premi en nom de sa mare. Tot plegat dura 10 segons. Efectivament, un moment d'una emoció tan intensa que se situa a l'alçada de la gala.
00.24. S'acaba la gala. La sento. La sento per fi. Llàstima, m'hauria agradat més sentir alguna cosa al llarg de la gala i no ara al final. I escoltar alguna cosa també m'hauria agradat molt. I m'hauria agradat que algú ens hagués explicat per què no ha pogut venir la Sardà. Com per saber-ho, oi?