Hi ha periodistes que expliquen el món sigui quin sigui el preu. No per fer-se virals, no per guanyar més diners; perquè és com senten la professió. Aquesta setmana, Amira Hass ha recollit a Barcelona el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán de Periodisme. I m’ha semblat una d’aquelles coincidències que no són casuals: premiar Hass amb el nom de Montalbán és recordar que el periodisme no va néixer per fer-nos sentir còmodes. Va néixer per preguntar qui mana, qui calla, qui paga, qui perd i qui té prou poder perquè la seva versió dels fets acabi esdevenint la versió oficial. Llegir una notícia no pot ser una carícia ni un massatge a la consciència. I encara més quan aquests dies fa vint anys de la mort d’una de les periodistes que també va rebre aquest premi. Anna Politkóvskaia va ser una veu contra Putin quan encara no era tan fàcil entendre fins on arribaria el poder del president rus. Tenia 48 anys quan va ser assassinada a l’ascensor del bloc de pisos on vivia. Era una de les periodistes d’investigació més incòmodes per al poder i, des de Nóvaia Gazeta, explicava el terror que estava passant a Txetxènia: tortures, desaparicions, violacions, segrestos i altres abusos contra la població civil. La van assassinar un 7 d’octubre. El dia de l’aniversari de Putin. Quines coincidències que té la vida!
Politkóvskaia havia rebut el Vázquez Montalbán el 2004, ex aequo amb Maruja Torres. No pretenia ser una heroïna, deia. Pretenia ser periodista. Potser aquesta és una de les frases que expliquen millor què hauria de significar avui aquesta paraula. No ser heroic ni acumular likes. Simplement, ser-hi, mirar i explicar-ho. Hass fa dècades que fa això. Explicant la realitat palestina des de dins, parlant amb persones que sovint només apareixen als diaris quan són una xifra. Ella reivindica un "periodisme de baixa tecnologia". La paradoxa és magnífica: mentre nosaltres discutim si la intel·ligència artificial substituirà els periodistes, ella ens recorda que encara hi ha una tecnologia molt més sofisticada que qualsevol algoritme: escoltar de debò. Sense convertir cada resposta en un titular abans que l’altre hagi acabat de parlar. Potser aquesta és avui la part més revolucionària.
Perquè ens hem acostumat a informar-nos com qui tria un menú: desitjo aquesta versió dels fets. Hass és israeliana i parla de Gaza. Narra una realitat que també incomoda els seus. Posa un mirall davant d’una societat a la qual pertany perquè es miri de debò. Premiar aquesta professional és també dir quina societat volem. Un periodisme que no confongui audiència amb veritat, ni la por de perdre seguidors amb la necessitat d’explicar allò que realment passa. Perquè mentre perseguim l’algoritme, la realitat continua passant fora de pantalla, i més en territoris que no surten al prime time. En cases on ningú fa un directe i en llocs on una història no aconseguirà mai prou clics. El gran problema és que ens sobren dades i el que ens falta és el temps per mirar, per contrastar, per entendre i pair la informació.
El periodisme va néixer per preguntar qui mana, qui calla, qui paga, qui perd i qui té prou poder perquè la seva versió dels fets acabi esdevenint la versió oficial
Jo només vaig conèixer Manuel Vázquez Montalbán quan venia al Celler de Gelida acompanyat del millor amic del meu pare, el presentador Jordi Estadella. Després el vaig estudiar molt més a fons (sobretot el seu vessant gastronòmic) per a la meva tesi doctoral, que parlava sobre la metàfora en el llenguatge del tast.
—M’hauràs de pagar royalties! —em deia de broma en Daniel, quan la va llegir per primer cop.
Però, en realitat, jo l’he anat coneixent a través dels ulls del meu marit i de l’Anna Sallés. És estrany i meravellós passar un Sant Esteve o haver-me casat a casa seva i sentir que, malgrat que ell ja no hi sigui, continua present a través dels seus objectes, de la seva família, de les fotografies, dels llibres i, sobretot, dels estris culinaris. La veritat és que el conec més com va ser com a pare (molt més brillant que la seva immensa obra) que com a periodista. Perquè vaig degustant amb calma els seus escrits al mateix ritme que vaig coneixent millor les persones que el van estimar.
—Actualment és un autor més citat que llegit —em diu en Daniel.
Potser sí. Però hi ha autors que no desapareixen perquè deixem de llegir-los cada dia. Hi ha idees que queden sota terra, com les arrels d’una vinya, i tornen a brotar quan troben el moment. Per això em fa especial il·lusió que el Premi Vázquez Montalbán torni després del 2019. Que, després d’uns anys sense concedir-se, recuperi la força i l’essència del periodisme polític i cultural que el va fer néixer. I que ho faci reconeixent una periodista com Amira Hass, que ha fet de la incomoditat una forma d’honestedat. Perquè un premi de periodisme no hauria de servir només per posar un nom en una vitrina. Hauria de servir per recordar-nos per què encara necessitem periodistes. Per recordar-nos que explicar el que hom veu i el que hom viu continua sent, en molts llocs del món, una activitat perillosa. I perquè, mentre hi hagi algú disposat a mirar de cara allò que els altres prefereixen no veure, potser Manuel Vázquez Montalbán continuarà vivint de la millor manera possible: en les paraules dels valents.