És molt significatiu que quan Felipe González fa un posicionament a favor que governi la llista més votada, recorda els pactes de la transició i silencia la participació tan activa que va tenir el nacionalisme català en aquells moments. Diu González que “desde los herederos del PNV hasta los herederos del Partido Comunista, pasando por muchos más que los que después quedaron en las urnas, podíamos sentarnos en una mesa, a hablar, a analizar la situación del país y llegar a la conclusión de que había que pactar un camino. Era un camino difícil y doloroso, pero imprescindible para sacar adelante a nuestro país”. En aquells pactes, el PNB va ser molt més exigent, tant, que tot i incorporant els drets històrics, no va donar suport a la Constitució del 78 i va optar per l’abstenció en el referèndum, mentre que la minoria catalana, que lideraven Jordi Pujol i Miquel Roca, no només van donar suport al text constitucional, sinó que van intervenir en l’elaboració del projecte. Miquel Roca és dels pocs pares de l’anomenada Carta Magna que segueixen vius —desitjo que per molts anys— i CiU va exercir sistemàticament com un factor d’estabilitat política en els moments més difícils, des del cop d'estat del 23-F fins a les diverses crisis econòmiques. Per què González, que en alguns moments va elogiar les posicions de CiU —solia dir “quien me defiende mejor las leyes es Miquel— ara obvia aquells acords que considerava tan positius i constructius? Potser és que se n'ha penedit?

Fa bastants anys, quan Felipe González encara era president, es va prestar a participar en uns col·loquis a porta tancada sobre el futur d’Espanya. I va transcendir que el líder socialista va considerar més preocupant l’evolució política de Catalunya que no pas el terrorisme d’ETA. El terrorisme ho considerava una qüestió d’ordre públic i, en canvi, veia a Catalunya un problema polític molt més profund. Ara, el nucli dur del sistema s’ha proposat combatre amb tots els instruments possibles els dos desafiaments que han posat en qüestió el règim del 78. Un era el factor republicà, que representava l’emergència de Podemos en plena crisi de la monarquia, i l’altre el sobiranisme català. El primer ja ha quedat desarticulat institucionalment amb la contractació de Yolanda Díaz perquè faci la purga ideològica i la reducció de personal necessària per tallar en sec les expressions republicanes a l’esquerra del PSOE.  Pel que fa a Catalunya, no és que tremolin per l’empenta i el coratge dels líders i els partits catalans. Desconfien més del país que dels seus polítics. El repte no és merament electoral, sinó nacional. Tenen ben present la realitat social catalana, que en qualsevol moment podria tornar a reivindicar-se políticament. I la manera d'impedir-ho serà, com sempre, portar a la pràctica polítiques nacionalitzadores, començant per la llengua i l’escola, tal com reclamen intel·lectuals de la dreta, però també alguns de l’esquerra. Els governs de PP-Vox al País Valencià i a les Balears ja han posat la prioritat en la qüestió lingüística. Això a Catalunya només serà possible exercir-ho des de l’Estat amb un consens amb ínfules democràtiques de PP-PSOE i probablement seria el primer acord explícit o implícit d’una investidura com la que proposen Felipe González i Alberto Núñez Feijóo.

La campanya per la gran coalició PP-PSOE ha començat de fa temps i anirà guanyant terreny, adeptes i suports, financers, institucionals i mediàtics, perquè el nucli dur del règim, començant per la Corona, sempre preferirà la gran coalició PP-PSOE que no pas un govern PP-Vox que amb la incertesa econòmica europea i totes les esquerres al carrer esdevindria un factor d’inestabilitat de conseqüències imprevisibles per a tothom

Escriu González: “He sido y soy partidario de los pactos, especialmente los pactos de centralidad. Estos fortalecen no sólo la democracia, sino también el destino de un país... Busquemos soluciones en las que la lista más votada sea aceptable cuando no haya otra opción”. La frase important és “cuando no haya otra opción”. Es miri com es miri, és una posició autoritària i discriminatòria de milions de ciutadans. És una manera de dir que “la otra opción”, que sí que hi és perquè és la que ha practicat Pedro Sánchez amb acords amb partits republicans, sobiranistes i regionalistes, no és una opció legítima des del seu punt de vista. Ha estat una opció per al PSOE, que li ha permès governar amb considerables èxits polítics i econòmics, però ha estat una angoixa per l’establishment del sistema, que per González sembla ser la prioritat a protegir, molt per sobre dels interessos del seu partit. De fet, González i tota la vella guàrdia socialista ja van fer caure Pedro Sánchez de la secretaria general del PSOE per negar-se a facilitar la investidura de Rajoy. I ho van fer en contra de les bases militants del partit que van tornar a posar les coses a lloc i van permetre ressuscitar un partit agònic, que va passar de 85 a 123 diputats i la possibilitat de formar Govern.

La campanya per la gran coalició PP-PSOE ha començat de fa temps i anirà guanyant terreny, adeptes i suports, financers, institucionals i mediàtics. Contribueixen els sondejos que veuen cada cop més difícil que PP i Vox sumin majoria. I a més, el nucli dur del règim, començant per la Corona, sempre preferirà la gran coalició PP-PSOE que no pas un govern PP-Vox, que amb la incertesa econòmica occidental i totes les esquerres expulsades de les institucions, esdevindria un factor d’inestabilitat de conseqüències imprevisibles per a tothom. Només cal mirar què passa a França.

I el dilema Puigdemont

Carles Puigdemont continuarà sent la referència principal del moviment independentista català malgrat les sentències adverses o favorables que arribin dels tribunals europeus. Puigdemont té la legitimitat d’haver estat elegit president pel Parlament de Catalunya i destituït mitjançant l’abús de poder de l’Estat. L’article 155 de la Constitució permetia revocar lleis del Parlament i polítiques del Govern català, però mai alterar la voluntat dels ciutadans democràticament expressada. Es van tergiversar els fets i es va pervertir la interpretació de les lleis per destruir-lo políticament, però la seva opció d’exiliar-se a Brussel·les l’ha convertit en el símbol de la resistència. No hi pot haver un independentisme al marge o alternatiu al president Puigdemont, que ha assumit la responsabilitat de representar els milers de catalans que van reclamar la independència de Catalunya l’1 d’octubre de 2017. Ara bé, Puigdemont pot mantenir viva la flama, com la va mantenir Tarradellas durant 40 anys, però sense un canvi de règim polític que ara mateix no s’albira, difícilment Puigdemont podrà tornar del seu exili i ser restituït. A banda de mantenir la flama, el seu paper dependrà de quina força determinant tingui l’independentisme militant.

Puigdemont continuarà sent la referència principal del moviment independentista català malgrat totes les sentències. Tenen raó Puigdemont i Ponsatí quan afirmen que “no hi ha cap acord amb cap partit polític espanyol que pugui acceptar la independència”, però també és cert —i ara fins i tot urgent—  que els catalans necessiten un bon govern. Heus aquí el dilema

I arribem al gran dilema, la governança. La Generalitat és la institució de l’Estat encarregada de gestionar la salut, l’educació i els serveis socials dels catalans. Exercir l’autogovern depenent de l’Estat, suposa implicar-se i interlocutar amb els tres poders de l’Estat, també presents a Catalunya, i amb els partits que els representen, la prioritat dels quals és impedir la independència de Catalunya. Tenen raó Puigdemont i Ponsatí quan afirmen que “no hi ha cap acord amb cap partit polític espanyol que pugui acceptar la independència”, però també és cert —i ara fins i tot urgent— que els catalans necessiten un bon govern. Heus aquí el dilema.