Un dels companys d’una tertúlia de ràdio en la qual jo participava va intentar fer colar l’argument que, arran del procés a Catalunya, s’havia perseguit políticament i personal les persones que s’hi van oposar. Com que és fals, tocava desmentir-ho. Amb un nom en vaig tenir prou: Xavier Garcia Albiol. Qui fou president del Partit Popular a Catalunya durant l’any 2017, el primer d’octubre, l’aplicació del 155 i l’inici de la repressió, va guanyar les eleccions de Badalona el 2019. Després de no aconseguir formar govern, el 2023 va obtenir la majoria absoluta que li permet ser l’actual alcalde de la quarta ciutat de Catalunya en nombre d’habitants. En campanya va amagar les sigles, però no es pot dir que es persegueixi ningú.

No és el primer cas d’algú que, formant part d’un partit més o menys anticatalanista, obté un resultat electoral positiu. Tampoc el PP és l’únic exemple de partit anticatalanista que alguna vegada ha aconseguit un suport electoral notable. Dic anticatalanistes perquè són partits que estan en contra del que promou el catalanisme: el reconeixement de la personalitat política, històrica, lingüística, cultural i nacional de Catalunya, així com del seu avanç en sobirania i poder polític.

Això no és ser anticatalanista, és ser anticatalà

Tot i discrepar-hi profundament, mai m’hauria pensat que, a banda d’anticatalanistes, arribaria un dia que, malauradament, els hauríem de qualificar d’anticatalans, però després dels episodis de les darreres setmanes sembla que és així. No té cap sentit oposar-se a l’oficialitat del català a la Unió Europea per una batalla que lliuren PP i PSOE a Madrid. I és molt greu que algú com Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, marxi d’una reunió perquè s’hi parla català. Això no és ser anticatalanista, és ser anticatalà. Un pas greu. Segur que ho deuen tenir ben comptat des de Madrid i el seu càlcul els diu que és millor perdre Catalunya a canvi de guanyar a Espanya. Terra cremada. Mal negoci a llarg termini. Recordo Vendrell i Piqué oposant-se al nou estatut i allargant innecessàriament la sessió parlamentària. Però se’m fa molt difícil d’imaginar-los acceptant la consigna de partit d’anar contra la seva pròpia llengua i a sobre treure pit.

Amb alguns dels dirigents actuals del PP ens coneixem relativament. Vam compartir anys al Parlament de Catalunya: plens, comissions, passadissos —una època els grups de CiU i PP estàvem a la mateixa ala— i ens saludàvem més o menys cordialment. Sí que em reservo per mi la conversa amb un d’ells en moments crítics de l’any 2017. El cas és que, com que els tinc tractats i el que han fet m’ha estranyat —ja em podeu dir il·lús— i m’ha emprenyat, els vaig escriure per X per veure què.

Amb el reconeixement del català a Europa vaig demanar explicacions a en Santi Rodríguez, secretari general del PP a Catalunya. No té cap sentit que sortís ell en nom del PP a dir que s’estaven fent trucades contra el reconeixement del català. A més, amb uns arguments referents a la batalla de Madrid entre PP i PSOE que no venien al cas. I a sobre després el van desmentir des de les seves pròpies files. No em va respondre, com era d’esperar. Però no ho vaig entendre.

Quan un dels principals referents del partit a l’Estat, Isabel Díaz Ayuso, va insultar la llengua catalana primer i va marxar d’una reunió quan es va parlar en aquesta llengua després, vaig tornar a escriure a en Santi. També a l’Albiol i l’Alejandro. Perquè una cosa és en Millo o la Dolors Montserrat, que no cal perdre-hi temps, i l’altre aquests altres dirigents, que si els cito amb familiaritat és per la capacitat que han tingut per oposar-se al catalanisme i caure mig bé a la majoria.

Els vaig retreure el seu silenci. L’alcalde de Badalona i el president del PP no em van respondre. Això pot voler dir dues coses: un silenci que no surt en defensa de la seva companya de partit; bé. O que tenen coses millors a fer. Bé, també. Però en Santi sí que em va respondre. Cosa que situa el silenci dels altres dos més en la primera opció que la segona. I què em va dir? L’eslògan de la manifestació de diumenge, tu. Que si màfia o democràcia, com si jo fos del PSOE… Li vaig respondre que ell s’acostava als franquistes. I em va dir que aquest era el nostre comodí. Prescindint de qualsevol gravetat que representa blanquejar la dictadura. Només argumentari de partit. Argumentari de Madrid. I llavors hi vaig caure. En Santi fa un parell d’anys que és diputat a Madrid. I deu ser d’aquells catalans que vol agradar. O simplement vol continuar sent diputat a Corts. Hi ha un refrany que diu que, si no entens una cosa, el factor econòmic en pot ser l’explicació. Tot i que el preu real sigui convertir-se en un partit anticatalà.