Optimisme. Ja sé que aquest és un substantiu que no ens podem permetre gaire els catalans, i menys si hi afegim la condició d’independentistes. Certament, des del 2017, la realitat ha estat una piconadora que ha passat per damunt de tot, vides, drets, il·lusions, estratègies, unitats. Ras i curt, més enllà d’alguna bona notícia, en general vinguda del combat de l’exili, no ens han deixat respirar ni un dia, en un procés d’asfíxia repressiva que, com és evident, cercava la mort de la causa catalana. Matiso: la mort de la causa catalana, si més no durant una generació sencera, que aquest és el curtplacisme que té Espanya quan s’enfronta al conflicte català.  Anar matant l’esperança d’una generació rera una altra, i així, en el procés de guanyar temps, fer inviable la independència de Catalunya. I hem de ser sincers: hi ha hagut moments, especialment amb la deserció d’ERC, que semblava que se n’havien sortit.

Tanmateix, tot manllevant el poeta, la remor sempre persisteix. Persisteix i aquesta setmana ha donat símptomes d’una empenta i un ressorgiment que, com deia a l’inici, permet l’optimisme. D’una banda, la crida del president Puigdemont contra la cimera francoespanyola, plantejada en termes de rendició catalana, ha estat assumida immediatament per l’independentisme actiu, amb una determinació que feia temps que no vèiem. De l’altra, s’ha refet la unitat estratègica de les entitats cíviques, que han aconseguit unificar criteris i dibuixar una mobilització que aspira a ser molt important. Finalment, el castell de cartes del pacte PSOE-ERC, segons el qual els bons socialistes ens salvarien de les misèries de la dreta reaccionària, obririen diàlegs i desjudicialitzarien el procés, ha caigut empès per la pesantor de les mentides. Sánchez no pretén, ni ha pretès mai, resoldre el conflicte català, sinó convertir-lo en una nosa suportable, una inofensiva identitat edulcorada, perfectament assumible en el paquet dels “Coros y danzas” regionals. Aquest és el missatge que vol enviar amb la cimera, i per això l’ha publicitat: que Catalunya ja no preocupa, perquè està dominada.

Finalment, el castell de cartes del pacte PSOE-ERC, segons el qual els bons socialistes ens salvarien de les misèries de la dreta reaccionària, obririen diàlegs i desjudicialitzarien el procés, ha caigut empès per la pesantor de les mentides

En realitat la gran aportació del progressisme espanyol a la causa catalana és aquest: que ens “deixen” ser catalans si no molestem gaire. La dreta cavernària, en canvi, ni tan sols accepta aquest supòsit, hereus com són, de la croada espanyola, i cerquen l’assimilació definitiva. I, a més, com han demostrat, tenen el poder judicial i el fan servir sense complexos per a la guerra política. Si alguna cosa ha quedat meridianament clara amb l’envit de Llarena, és que la judicatura no pensa permetre que es dilueixi la sentència del procés i que té els mecanismes, via Suprem, de continuar exercint la repressió política. Amb un afegit que no deixa ambigüitats: la implicació de la fiscalia de l’Estat en la caça i captura del president Puigdemont, tot aprofitant la reforma del codi penal, aquella que ERC s’ha esgargamellat a vendre com a meravellosa. En la cacera a Puigdemont, continua valent tot, fins i tot regirar brutalment els límits bàsics de l’estat de dret. De manera que cal dir-ho clar: les vies d’ERC i PSOE per vendre’ns una sortida menys repressiva i sobretot dialogada del conflicte només existeixen en el mercat del fum.   

L’equació, pel que fa a Catalunya, doncs, és pura matemàtica: un i un sumen dos, i tots dos, PP i PSOE, tenen clar que no obriran cap via política que permeti una sortida democràtica al conflicte, per molt que ERC intenti defensar aquest supòsit. Ni hi haurà judicis justos, ni lleis justes, ni desjudicialització, tal com sempre ha sostingut l’exili, perquè l’Espanya magnànima que s’entossudeix a vendre’ns ERC no existeix. És una mentida rodona, i la desgràcia és que ERC és còmplice (involuntària o conscient) de la mentida. En tot cas, per si hi havia cap dubte, aquesta setmana, amb els propòsits de la cimera i els bons oficis de Llarena, la mentida ha petat a la cara: el PSOE ens vol amansits i remenant la cueta, i els del PP ens volen sense cua ni cap. Entre l’asfíxia total d’uns i la respiració assistida dels altres, l’única sortida és plantar cara a tots dos.

I d’alguna manera comença a passar, d’aquí l’optimisme. Les declaracions del president d’Òmnium, Xavier Antich, parlant obertament del retorn de les mobilitzacions, l’estratègia unitària contra la cimera, la reactivació del Consell per la República, les dificultats d’ERC per continuar defensant vies mortes..., tot inclina a creure que hem sortit del desconcert i comencem a reaccionar. El primer tast, aquest dijous.