Els vins rosats són els més instagramejables, amb el color rosa del cel de fons. Sembla que a l’estiu hi ha més postes de sol, però és simplement que durant l’any ni ens adonem de com passen els dies, ni tampoc els mesos. I així van passant els anys. I llavors arriben aquests dies tan llargs que pots degustar gairebé fins al final. Recordant que just després de Sant Joan, ja comença a decaure el dia. És com la vida, que just quan la comences a entendre, és quan la corba vital va de baixada. Que és com la felicitat, que molts cops la recordes més que la vius, o quan veus que ja no tens vint primaveres, sinó quaranta molts estius. Els més durs eren quan els meus fills tenien poc més d’un i tres anys. Tornar a treballar era millor que les vacances. La meva escorça prefrontal estava tota l’estona a la platja en alerta màxima i el cortisol de no dormir em feia estar més estressada que durant el curs. I sé que, amb el temps, la nostàlgia em farà creure que van ser els millors anys de la nostra vida. Ben pensat, sí que ho eren. Perquè el pitjor va ser quan en la mateixa estació vas tenir dos avortaments.
A part del mal a les articulacions, els cabells blancs i les arrugues, envellir està molt millor que l’alternativa, que és morir. Al final, viure és aprendre a dir adeu. I no fer-se només gran, sinó tornar-se una millor versió d’un mateix. I la sensació que, igual que cada any la criança dels nens va una mica millor (menys a l’adolescència, que pot baixar algun esglaó), això de fer-se gran consisteix a anar apagant-se molt lentament. Sempre m’ha sorprès per què els animals vells se separen del grup. I cada vegada que em faig més gran ho entenc. Són tantes les decepcions, les morts, la decadència… Ens tornem més rondinaires, amargs i solitaris, perquè per força ja has anat saludant moltes coses que has entès que no seran possibles. No és que t’hagis tornat més responsable amb els anys; la veritat és que no t’aguantes els pets! He dormit amb la meva mare fins passada la quarantena quan viatjàvem i encara ho continuo fent alguns dies amb els meus fills. Però la veritat és que el que més m’agrada és dormir sola, sense roncs, puntades de peu i baralles per agafar el teu tros de llençol. De petita, no suportava que la meva mare plorés tant. Tothom se’n recorda com em va diluviar als cabells (perquè era més alta que jo) a la meva primera comunió. I ara, amb els meus fills, no puc amagar ni les llàgrimes que em cauen durant els anuncis. “Només estic bé poc més d’una setmana al mes”, és la frase que més compartim amb les amigues. I és que no sé si serà la premenopausa o què, cada vegada les síndromes premenstruals són pitjors. I també va pels homes i això que no han tingut mai la regla! Tampoc entens si és el canvi climàtic, o que t’ha pujat la temperatura corporal o que aquests dies ha fet molta calor, però si abans eren pocs els dies que no engegaves l’aire condicionat a la nit, ara el necessites sempre i mai n'hi ha prou. Fins i tot, sent fredolica, has deixat de portar aquella jaqueteta per a quan vas al cine o entres a un centre comercial.
Amb els anys ens tornem més rondinaires, amargs i solitaris, perquè per força ja has anat saludant moltes coses que has entès que no seran possibles
Fer-te gran, que no és el mateix que madurar, també significa haver de donar cops als braços perquè t’escoltin. Perquè t’escoltin bé, perquè sembla que com més gran et fas, sobretot després dels setanta, més costa resumir i que estiguin sempre atents a les explicacions. O emocionar-te quan vas a tastar els macarrons del Cardenal al restaurant Gaig i que et recordin els que cuinava l’àvia que fa dos estius ens va deixar. Quan la gent gran cau, són de vidre. Sí, també estic en aquest moment de la vida que m’agrada molt més que la meva cunyada sigui cirurgiana traumatòloga que estètica. Com emprenya que els pares es facin grans! De cuidar a cuidar-los. Aquest entrepà que se’ns farà, per sort, en algun moment de la vida, perquè això vol dir que n'hem pogut gaudir molt de temps i que són vius. Però el nen petit i malcriat que tots i totes porten a dins està enfadadíssim que no siguin eterns. No els perdona que envelleixin perquè vol que els pares continuïn aconsellant i protegint. Haver de començar a saltar-te els seus consells per fer la teva també és una espècie de dol. I una por a l’ocàs i a ser el següent que li toqui saltar. I entendre per què és tan important degustar cada posta de sol… Perquè no saps mai quan ens tocarà passar aquesta pantalla. Sembla que a l’estiu no hi ha tants horaris, però sí que hi ha les mateixes obligacions, per això és tan important posar-hi sal, encara que sigui de mar, a la vida.