L’Etna fuma! Com el mític escriptor d’Agrigento Andrea Camilleri, que va deixar de fumar a 93 anys. En fa vint-i-vuit que aquest volcà estava tranquil, malgrat que és un dels més actius del món i el més gran d’Europa, símbol de fertilitat a la zona. “Que no teniu por?” No paro de preguntar als viticultors. I em demanen que calli i que escolti il rumore que fa… És com si respirés fort i rondinés alhora! Si t’agraden els vins volcànics, amb la seva mineralitat, segur que has sentit parlar de Passopisciaro, un dels pobles on hi ha alguns dels cellers més importants. He estat cursant la Strada dil vino e dei Sapori de l’Etna, i és una meravella com s’uneixen per ser més forts. El tren de l’Etna té 130 anys i fa més de 2.500 anys que es feia vi a la zona. Doncs ara hi ha més de 300 cellers, però fa mig segle que només n’eren una dotzena. Les distàncies no són tan llargues, però com que és molt muntanyosa i les carreteres horroroses, trigues un munt en cotxe. Per sort, sempre pots tornar a sintonitzar Radio Margherita, la tua radio preferita. Per a una fan de la cantautora Carmen Consoli és molt interessant entendre d’on ve l’essència de les seves cançons in situ.

E ben poco importa se tua moglie
Non fa altro che piangere
Ossessionata dal sentore
Dei tuoi numerosi tradimenti
Ingurgita ignoti dolori
Ed elevate dosi di calmanti

Perquè més enllà del típic Nero D’Avola, hi ha el Nerello Mascarese en negres —sense oblidar tampoc els seus escumosos— i el Carricante amb el blanc, que si ve de Milos posa a l’etiqueta Etna Superiore DOC. Així i tot, aquests vins tan internacionals no representen ni un 3% de la producció del vi sicilià. “È una isola nell isola”, em diu Gina Russo, de Cantine Russo, una de les grans dones del vi a Itàlia. I és que hi ha dones sicilianes més enllà de la mediàtica i autèntica defensora dels vins naturals Arianna Occhipinti, i cellers boutique més enllà dels de l’admirada família Franchetti. Els closos o crus allà s’anomenen contrade. Algunes de les seves vinyes prefil·loxèriques estan plantades a 700 metres, amb uns murs també de pedra volcànica que són patrimoni de la Unesco. Els rosats de color rame troben el seu millor maridatge amb il lardo. Sí, a Sicília pots guanyar perfectament un quilo al dia. Al jardí botànic Parco Paternò Toscano, el 1444, es va fer el miracle de Santa Agata, ja que amb el seu vel va salvar la ciutat de la lava del volcà. Minne de Sant’Agata —amb permís dels cannoli— és el dolç típic de Catània, amb forma de mamella, ja que van torturar aquesta santa tallant-li els pits abans de morir. Pandoro per Cap d'Any, panettone de festucs i xocolata blanca, i el mític plat de llenties. He fet una seriosa degustació per arribar a aquesta conclusió: els arancini al lloc més tronat són els millors. Perquè quan els tastes d’autor, t'adones que el millor d’aquesta bola d’arròs és el clàssic d'alla norma (amb tomàquet albergínia) i el de ragú. També cal recordar que la millor alternativa a l'spritz per al Dry January és el crodino, amb el seu color ataronjat i el seu gust amargant. Ens han preparat la pasta al forn, com li feien a Salvo Montalbano a les novel·les Andrea Camilleri, tot un luxe!

Sicília és un lloc on, estant fora de casa, et sents com a casa

Sicília és un lloc on, estant fora de casa, et sents com a casa. I que sembla que l’hàgim vist tota la vida, de tant veure-la per la pantalla. Igual que, si ets un enamorat del cine, saps que al Bar Vitelli és on en Mike demana la mà de l’Apollonia —Al Pacino a Il Padrino I— i que Mary —Sofia Coppola—, la filla d'Il Padrino, mor a l’escalinata del Teatro Massimo di Palermo. Tot rellegint Una storia semplice, de Leonardo Sciascia. Una cosa que faig sempre, d'ençà que viatjo amb en Daniel, és anar al cine. Fer-ho el primer dia de l’any a Siracusa (que ha estat capital de la cultura 2025) ha estat una experiència made in Sicily. Vam anar a veure Buen camino, del còmic Gennaro Nunziante i érem quasi els únics que rèiem, en una sala plena com quan el Balañá només en tenia una. I és que els sicilians no són precisament els més simpàtics dels italians. Feia temps que no veia tanta gent sense casc o més de tres en una moto com en un migdia a Palerm. Hem anat al Museu de la No-Mafia, on explica la història dels assassinats, amb els jutges Falcone i Borsellino com a pals de paller. Les escombraries a aquesta illa són un problema greu, que fa que no s’oblidi el seu passat més recent.

No era la primera vegada que anava a Sicília, però sí la primera a la part grecoromana. No sé com una amant de l’art com una servidora ha pogut viure sense visitar la Vall dels Temples. Els mosaics més impressionants a la vil·la romana del Casale. Un passeig per Taormina i el seu amfiteatre. I continuo impactada amb el duomo de Siracusa, que va sumant estils. Com m’agradava viure a Itàlia abans de viure a Itàlia! Encara que aquesta illa s’assembli poc a la península...