Collboni ha rectificat i finalment ha respost a la demanda del grup municipal de Junts de posar gespa natural a l’estadi Narcís Sala de la UE Sant Andreu (recentment ascendit de divisió) i al Nou Sardenya de l’Europa (també després de rebre campanyes de signatures al respecte). A banda de celebrar la notícia, quan sento parlar de gespa en referència a espais barcelonins, al cap se m’apareix de seguida l’absència de verd sota els peus dels conciutadans. L’Ajuntament presumeix molt de polítiques verdes, i de ser molt verd. Però resulta que el verd, abans d’un concepte polític o sociològic, és un color. I si alguna cosa noten (i molt) els nouvinguts, especialment els que trien quedar-se, és l’absència d’herba i de parcs a la nostra capital. Clamorosa. Vergonyosa. Garrepa. “Where have all the flowers gone”.
Cerdà va deixar al seu quadriculat testament urbanístic que cada illa tindria el seu propi parc, i segurament amb això volia pal·liar el fet que la seva gran sanefa racionalista no hagués previst un Parc Central ni res que s’hi acostés mínimament. El cas és que, com que això dels interiors d’illa ha quedat profanat i ultratjat des de fa dècades, i com que l’alcalde Collboni ha incomplert la seva promesa de recuperar-los (havia de ser la seva particular manera de provar de contrarestar les polèmiques Superilles amb què va col·laborar), el centre de Barcelona ara és una quadrícula monòtona on, de vegades, sembla que si volem flors i plantes hàgim de respirar les esculpides en pedra pels modernistes. Els nostres parcs són, en general, un insult al concepte: grans extensions de sorra (el pobre parc Joan Miró, tantes possibilitats que tindria i només apareix com un descomunal pipicà amb una dona i ocell al mig) o de ciment. Fins i tot a la recentment inaugurada plaça de les Glòries —on Cerdà havia situat ingènuament el nou cor de la ciutat—, l’herba es redueix a una sola àrea de la banda muntanya, i la resta és, de nou, una buidor granítica exasperant. De les poques ocasions (d’espai n’hi ha poc) que teníem per fer una cosa semblant a un gran parc central, i hi posem a treballar la formigonera a tot drap (això sí, amb els seus umbracles, àgores sensorials i fonts intocables). Tot ben dur, ben petri, ben barat, no fos cas que hàgim de regar cada dia. I, al damunt, en diuen “nou pulmó verd”.
Posin la gespa. Busquin sota les pedres, hi trobaran espais. Els espais “pacificats” són més pacífics si es deslliuren d’aquesta incomprensible al·lèrgia al verd. No som Londres, en efecte, però la inversió en aigua val la pena si es tracta de treure els ciutadans (especialment els de l’Eixample) de la sensació de viure en un rusc sense oxigen. Si, per exemple, han decidit fer una zona de vianants al carrer Marina, davant de la façana del Naixement, doncs, home, allarguin el parc. Estenguin la catifa, acostin el verd natural a les natures modernistes, facin de tots els voltants de la Sagrada Família un gran parc verd sense cotxes i transformin-lo en un dels grans parcs de la ciutat. Un parc, vull dir, eh? No una pineda de Gavà.
Els nostres parcs són, en general, un insult al concepte: grans extensions de sorra o de ciment
El mateix es pot proposar per a totes les Superilles ja muntades, o fins i tot per a una hipotètica transformació i definitiva pacificació de la plaça Catalunya (que podria ser perfectament el gran parc-cruïlla de la ciutat, com ja havia estat). El mateix parc de la Ciutadella, que ja apunta algunes maneres de parc de debò, completin-lo amb més extensions verdes de les que té. Perquè des d’aquest parc fins al Turó, o fins al Putxet o el Guinardó (o evidentment Montjuïc, que, per cert, hauria hagut de ser zona universitària), res: la famosa i interminable quadrícula retallada. Bé, sí, i dos bancs i dos ocellets al Palau Robert. És que ni tan sols amb la remodelació dels Jardinets de Gràcia han sabut entendre la paraula “jardinets”.
No sé si demano gaire. No sé si és massa complicat. A mi no m’ho sembla i la inversió sembla valer-s’ho. No podem ser tan garrepes, i, encara que, en efecte, ens falti espai entre mar i muntanya, de raons i d’idees ja n’he apuntat algunes. Tampoc no és cap caprici petitburgès, em sembla: més aviat es tracta de compensar la desobediència que malauradament vam fer dels plans socialistes (i higienistes) de Cerdà. Nova York també és una quadrícula, sí, però van preveure la necessitat dels parcs. Imperiosa. Humana. D’accés universal. Un signe de veritable urbanitat i, de passada, de bon gust.