Segons l’últim baròmetre de religiositat publicat pel Govern, un de cada cinc catalans no sap què se celebra per Nadal. Una tercera part ignora en quins períodes del dia es dejuna pel ramadà i un 60% no pot esmentar cap país on els cristians ortodoxos són majoritaris. La creença es manté i la pràctica va a la baixa. A part de mostrar una manca de contacte entre comunitats religioses, les dades també mostren poc contacte amb la pràctica de la fe amb què un s’identifica. Més de la meitat dels catalans són obertament catòlics, però només el 13% participa en actes de culte almenys un cop per setmana. La fe és més que una identitat, però la configura, perquè fa de pinyol de la cultura.
A escala personal, l’espai entre fe i pràctica —fruit de la llibertat amb què cadascú es relaciona amb la seva espiritualitat— pot tenir per conseqüència la deformació del concepte mateix de pràctica. No perquè qui se n’aparta ho triï amb mala intenció, ans perquè la fe és un contacte personal amb el transcendent i, sense contacte personal, l’espai entre fe i pràctica l’acaba definint el col·lectiu. Si tu no saps què penses de Jesús de Natzaret, segur que la societat en té una opinió. De l’Església, de l’essència d’una missa o de la naturalesa de l’Eucaristia no cal ni parlar-ne, em sembla. Són conceptes polaritzadors i, com amb tot, cal tenir una conversa honesta amb un mateix per falcar les conviccions des del coneixement, si pot ser.
Em sembla que, fins i tot els practicants, hem revestit la Setmana Santa d’èpica, de sang i fetge, i hem perdut el contacte personal amb el significat evangèlic de la resurrecció
Un exemple clar n’és la lectura de l’Evangeli. Com que la cultura occidental està amarada de la història que s’hi narra —i assumim que l’Església catòlica marca la línia interpretativa— tenim tendència a desentendre’ns-en i a relacionar-nos-hi d’una manera abstracta. Hi pensava a l’inici de la Quaresma quan escrivia, en aquesta casa, en contra d’encapsular mentalment aquests quaranta dies com una època de foscor espiritual. Hi penso avui, a les portes de Diumenge de Rams, no perquè intueixi que el coneixement del significat de la Setmana Santa sigui inferior al de Nadal, sinó perquè també em sembla que, fins i tot els practicants, l’hem revestida d’èpica, de sang i fetge, i hem perdut el contacte personal amb el significat de la resurrecció que l’Evangeli solidifica.
Sovint s’explica que els catòlics envegem el coneixement de l’Escriptura que tenen els protestants, i que els protestants envegen el consens sobre el seu significat que tenim els catòlics. Em sembla que l’enveja dels catòlics és més fàcil d’esmenar, i té una conseqüència molt agraïda en l'àmbit personal: conèixer la substància, l’arrel primera de les nostres celebracions litúrgiques, ens fa més lliures a l’hora de decidir quina relació hi volem tenir. A més informació, més possibilitat d’aprofundir-hi. Si per a molts la denominació religiosa només és una identitat, potser val la pena saber què és el que ens fa en la mesura en què cadascú ho tria.
Per entendre l’espiritualitat catòlica, de tot el que passa a l’Escriptura —des del sant sopar fins que Jesús surt del sepulcre—, és tan important el que Crist fa com el que els hi passa als qui l’envolten
Per entendre l’espiritualitat catòlica, de tot el que passa a l’Escriptura —des del sant sopar fins que Jesús surt del sepulcre—, és tan important el que Crist fa com el que els hi passa als qui l’envolten. Que els apòstols s’amaguen, que les dones i Joan l’acompanyen al Calvari, que la Verònica surt esperitada amb un mantell per eixugar-li la cara, que Maria Magdalena és la primera a veure’l viu altre cop i corre a anunciar-ho, que els apòstols no es creuen les dones quan els diuen que ha ressuscitat. Pensar que res del que hi ha escrit és un detall val per a qualsevol text sagrat. Especialment en els fragments que es llegeixen per Setmana Santa, hi ha una capacitat fonda de sorpresa —això és, de ferida i d’acréixer l’espiritualitat— en el paper que hi juguen Maria i els amics de Jesús, que no ha acabat de transcendir del tot en el coneixement popular. Aquí potser projecto la meva experiència personal però, com he deixat escrit més amunt, amb la fe no hi ha una manera gaire diferent de fer-ho.
La caricatura de la Setmana Santa és que els catòlics tenim una afecció especial per la sang i pel calvari. L’arrel que ho explica tot, però, revela que els cristians, en general, tenim una afecció especial per l’esperança
Pensem que la Setmana Santa és una teatralització sagnant, però en la corredissa de la Verònica per socórrer qui pateix o en l’esprint de Maria Magdalena pel mig de Jerusalem per anunciar l’impensable, hi ha una exposició humana de la disponibilitat vers els altres que se’ns demana. Déu també és en els detalls, i per això el contacte superficial sempre és parcial, es presta a la caricaturització i ens allunya de la possibilitat de satisfer a fons els nostres anhels espirituals. Sabem que Jesús mor i ressuscita, però si volem entendre quines conseqüències té per a nosaltres, hem d’estar una mica oberts a entendre quines en va tenir llavors.
La caricatura de la Setmana Santa és que els catòlics tenim una afecció especial pel patiment i pel calvari. L’arrel que ho explica tot, però, revela que els catòlics —els cristians, en general— tenim una afecció especial per l’esperança. La Setmana Santa és la narració i la celebració d’una victòria que ens convida a viure amb l’alegria de les dones que veuen Jesús i el reconeixen. Hi ha una complaença espiritual molt concreta en saber que hi ha qui t’estima i et vetlla per pur caprici. Hi ha una plenitud en creure que costa molt d’explicar a qui no té fe. Molt més que un consol, és un entusiasme. És el so de les sandàlies de Maria Magdalena contra les llambordes de la Ciutat Santa, embalada pels carrers amb el nom de Jesús als llavis. Ja hem guanyat, i això és el que ens fa.