El puny amunt, els dos dits alçats en senyal de victòria, la pantalla amb la final del Mundial de fons i, al canell, la bandera espanyola. Lligada com una corretja, estampada com un tatuatge, penjada com un nomeolvides. Aquesta foto, que hauria publicat qualsevol seguidor de Vox o de la Falange, correspon al canell del conseller de la Presidència de la Generalitat, Albert Dalmau. De ben segur, ell considera que la connotació feixista o autoritària de la polsereta ja no existeix perquè, al cap i a la fi, parlem d’una bandera constitucional i democràtica, moderna. Guanyadora, fins i tot. És una manera de veure-ho, respectable i comprensible. Ningú no està obligat tampoc a veure quan es comporta com un hortera, perquè normalment un mateix no ho veu. Fins i tot —o sobretot— durant els atacs d’eufòria.
El problema de la bandera d’Espanya és que, malgrat que faci cinquanta anys que Franco s’ha mort, l’autoritarisme de pandereta s’hi ha quedat enganxat. Es pot haver modernitzat, actualitzat, maquillat i vestit de seda, però és que no es veu al mirall. No se n’adona; creu que porta un vestit sofisticat, quan en veritat tothom li veu les vergonyes. Encara avui només cal posar una bandera espanyola en un balcó perquè tota la casa es transformi automàticament en una comissaria o en un estanc. Malgrat els seus colors vius de sol i de sang de toro, no pot evitar encomanar (encara ara) una amargor en blanc i negre a tot el veïnat. Tampoc no se n’adona Jordi Évole quan toca el bombo, o Rosalía quan es cansa d’anar contra corrent, o Ferran Torres quan es posa la gorra trumpista. Per molt que Espanya intenti allunyar-se de l’àliga, l’àliga mai no s’allunya d’ella. Com ja va veure tot el món durant l’1-O, i com ara veu el tribunal de Luxemburg. I això no se'n va a cop de títols futbolístics, ni d’aquests constants saquejos reials a la Masia, ni de pantalles gegants al Camp de la Bota. Ni tan sols s’acaba de treure, em temo, a cops de transformistes franges liles a tall d’ombra d’ulls republicana.
Conseller, president, alcalde: d’aquesta manera no ens fareu espanyols. I us recomanaria que entenguéssiu que, de cap altra manera, tampoc
D’en Jaume Collboni ja m’ho esperava més, veus? Aquest irremeiable abanderat del mal gust, endut també per l’èxtasi espanyoler, va penjar al seu Instagram el fal·lus rojidualdo de la Torre Glòries il·luminada. Confio que, amb el pas dels anys, tant ell com els propietaris de la torre s’adonin de la lamentable imatge d’apèndix prescindible i carrincló, d’aquesta incívica estètica d’etiqueta de vi dolent, de tipografia vulgar i disseny primitiu, de calçotets de tercera mà, de pixarada de borratxo marcant territori en un fanal. Una devaluació imperdonable de la torre de Jean Nouvel, que, en comptes d’ofrenar les noves Glòries a Espanya, podria haver aprofitat les seves vistes immillorables a la Sagrada Família per aprendre a saber estar. Tot plegat deu encaixar amb la visió i la missió empresarials del propietari, Merlin Properties, però sens dubte deu haver comptat amb el vistiplau de l’Ajuntament, que ja anteriorment va tenir la iniciativa de projectar al supositori la campanya municipal "Poca vergonya". Per tant, l'alcalde n'estava indubtablement informat, entusiasmat amb aquesta monstruosa contaminació lumínica, immers en una mena de Dia de l’Orgull renovat. El president Illa, al seu torn, va escollir la xarxa X: "¡Vamos España! ¡Volvemos a hacer historia!", com en els seus millors moments de manifestació amb Vox i el PP, de defensa del 155 o de negació de cap amnistia. Un president digne de les Brigadas Blanquiazules, que, tot i això, en un país de virtual meitat independentista, al damunt es proclama el president "de tothom".
Espanya té la millor selecció del món, això és indiscutible. Manllevada a una masia catalana, indiscutible també. Però, futbol a banda, no hi ha cap diferència entre la polsereta del conseller Dalmau i un article de Mariano Rajoy. És com la família reial mirant un partit en un búnquer, com un paracaigudista penjat d’un fanal, com aquests Gaudís fets amb IA que parlen en castellà, com tenir un himne illetrat o promoure els grafits de TVBoy. Una qüestió d’estètica. Allò que ens perd als catalans, deia Unamuno, però també allò que ens fa saltar totes les alarmes. Si el socialisme tenia alguna esperança de convèncer-nos que ens podem entendre, que hi ha una altra Espanya possible, aquesta setmana ho ha acabat de malbaratar. I ho ha fet a través de les imatges més indigestes i delatores. La plurinacionalitat no és una senyera testimonial lligada a la cintura, ni una condescendent retransmissió en català per La2. La promoció de les seleccions esportives catalanes figura en el pacte d’investidura del president, és a dir, en els papers més remullats del planeta. Tot són gustos, és clar que sí. Però precisament per això no es pot evitar ser el que s’és, i és perfecte que així sigui exposat davant de tothom amb total transparència. Però conseller, president, alcalde: d’aquesta manera no ens fareu espanyols. I us recomanaria que entenguéssiu que, de cap altra manera, tampoc.