La credibilitat dels polítics fa temps que està, si més no a Catalunya i a Espanya, sota terra. No és cap novetat, en aquest punt, que la gent no es refiï d’una classe política que ha fet mèrits sobrats per convertir-se en un dels principals problemes per a la ciutadania, segons revelen una vegada rere l’altra els baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Cap partit no s’escapa de la mala imatge i la mala opinió que tots plegats generen entre la gent. Però n’hi ha alguns que aconsegueixen caure més malament i despertar més antipaties que els altres per la facilitat amb què tergiversen els missatges i distorsionen la realitat, sent plenament conscients que ho fan i ni tan sols entretenint-se a dissimular-ho, per la facilitat amb què, en definitiva, menteixen sense posar-se vermells —es va fer cèlebre la definició d’Iñaki Anasagasti (PNB) de Miquel Roca (CiU) segons la qual “diu tantes mentides que quan diu la veritat es posa vermell”— i aprofitant-se de la bona fe del públic a què es dirigeixen.

Qui va institucionalitzar i sacralitzar, però, aquesta manera de fer a la Catalunya contemporània va ser Cs. Al més pur estil lerrouxista, la de mentides que des que es va crear el partit el 2006 han fet circular Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, com a màxims exponents d’aquesta forma de fer política i sabent perfectament que no es corresponien amb la realitat, és incalculable. Ara Cs es troba en vies de desaparició —les eleccions europees d’aquest any i les catalanes del vinent confirmaran la clatellada definitiva—, però el mal ja està fet. L’agressivitat i l’odi envers tot el que fes olor de català, en especial contra la llengua, inèdits fins llavors a l’escena política catalana, van arrossegar primer el PP, que havia mantingut a Catalunya una actitud contrària al nacionalisme català, però en cap cas hostil als catalans i obertament bel·ligerant, i després fins i tot el PSC. Les afectacions no han estat les mateixes en els dos casos, cadascuna té les seves especificitats, però han deixat al descobert el sistema de vasos comunicants que comparteixen.

El PP no combregava, òbviament, amb l’ideari del catalanisme polític, que encarnava sobretot CiU, però tenia actituds mesurades que buscaven sempre el costat positiu de totes les situacions. Amb un exemple n’hi ha prou per veure i entendre com han canviat les coses: el 30 de desembre del 1997 el Parlament va aprovar la llei de política lingüística, que substituïa la de normalització lingüística del 1983, amb els vots en contra del PP, partidari d’un model de societat bilingüe, però malgrat això el portaveu de l’aleshores, Josep Curto, va deixar clar que “el nostre ordenament jurídic disposarà d’una nova llei de política lingüística que, en la crítica i en la discrepància, tenim el deure d’atendre i l’obligació de respectar”. Aquest era el mateix PP en què Josep Piqué va intentar a partir del 2000 un “gir catalanista” que el 2007, però, li va passar factura i va provocar que en sortís rebotat, quan l’efecte de la competència de Cs ja es començava a notar. Tant que dirigents de pes, com ho havia estat durant molts anys el mateix Josep Curto, en van acabar fugint —el 2015 va donar discretament suport des de fora a la campanya de Junts pel Sí (JxSí)—, avergonyits pel tracte que un partit que no reconeixien dispensava a Catalunya i els catalans.

Cap partit no s’escapa de la mala imatge i la mala opinió que tots plegats generen entre la gent, però n’hi ha alguns que aconsegueixen caure més malament per la facilitat amb què tergiversen els missatges i distorsionen la realitat

El PSC, per la seva banda, que havia arribat a defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya, va renunciar a tot a l’hora d’aplicar-lo en adoptar una posició clarament contrària al procés català i la marxa dels pocs sectors catalanistes que encara hi quedaven el va convertir en un apèndix més del PSOE i prou. La conseqüència va ser que a les eleccions catalanes del 2015 i el 2017 —aquestes últimes convocades en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució— va treure els pitjors resultats de la seva història —16 i 17 diputats respectivament—, mentre Cs creixia primer fins a 25 escons i després fins a 36. I de la mateixa manera que havia passat això, als comicis del 2021 va recuperar el terreny perdut amb 33 diputats, mentre Cs queia fins a 6. És la mostra que l’electorat dels uns i dels altres és bàsicament el mateix, després que el PSC hagi esdevingut en el fons, amb formes més suaus i relaxades, el guardià de les essències pàtries espanyoles un cop Cs, creat per esborrar del mapa la llengua catalana, hagi fet la seva feina i hagi quedat completament amortitzat. I que el PP hagi assumit la part més cridanera i grollera d’aquest llegat.

A Catalunya, de fet, el PP ha sigut sempre, i continua sent, una força marginal. Amb la diferència que ara el seu discurs cada vegada s’assembla més al de Cs de les millors èpoques i fins i tot al de Vox, per les ganes que té de voler-ho acaparar tot en lloc de marcar les diferències amb una línia pròpia ben definida. Deixant de banda la figura de Xavier García Albiol, que com a alcalde de Badalona s’està revelant com un polític de talla, o tarannàs de naturalesa tranquil·la com el de Daniel Sirera, avui la imatge pública del PP és la d’un partit esverat i agressiu que a la mínima crida i tabaleja contra tot allò que destil·li la més petita gota de catalanitat, que és exactament l’objectiu pel qual en el seu dia es va fundar Cs. L’estridència de Dolors Montserrat —la filla— baladrejant al Parlament Europeu contra qualsevol cosa que faci referència al català i a Catalunya és talment la rèplica de la histèria d’Inés Arrimadas fent-ho al Parlament i queda lluny del capteniment de la formació de la Dolors Montserrat —la mare— que va arribar a ser-ne vicepresidenta.

La visita d’una delegació de diputats del Parlament Europeu a Catalunya a final de l’any passat per estudiar sobre el terreny la immersió lingüística a l’escola, convenientment manipulada i alliçonada per Dolors Montserrat —la filla— perquè constatés que el castellà hi està marginat en benefici del català, és la millor demostració dels polítics que menteixen deliberadament sabent que el que prediquen falta escandalosament a la veritat. L’actual presidenta del Comitè de Peticions de l’Eurocambra es val de la seva tribuna política pagada amb diners públics per escampar un discurs demagògic en contra de qualsevol indici de catalanor: només cal veure com fa uns dies es va enervar davant el professor de filologia romànica de la Universitat Lliure de Bolzano Paul Videsott perquè defensava protegir la llengua catalana. No és l’única que té aquest comportament i que ho fa això de mentir, però és a qui més es nota.

I, seguint també l’estela de Cs, un altre que comença a excel·lir en l’art de l’engany i la falsedat és el mateix president del PP, Alberto Núñez Feijóo, que, d’acord amb el mandat de José María Aznar que “el que pueda hacer que haga” per torpedinar com sigui la llei d’amnistia, està entossudit a equiparar el procés independentista amb el terrorisme, sabent de sobres que no és cert. Però l’únic que li interessa és mantenir la fal·làcia que alimenta l’actuació prevaricadora de determinats jutges que persegueixen catalans per motius ideològics i que creu que li farà guanyar uns quants vots a les Espanyes en detriment del seu adversari, el líder del PSOE Pedro Sánchez, que fins i tot ell, ni que sigui perquè ara li convé, ha sortit a dir públicament una obvietat: que els independentistes no són terroristes. Sort que l’expresident de Galícia era l’assensurat i el moderat de l’escola de Manuel Fraga.