A ningú no li agrada que el xiulin, que el critiquin. En certa ocasió, Xavier Rubert de Ventós m’explicava que arribà un determinat moment en el qual, la gent anònima, la que en diem del carrer, xiulava Narcís Serra cada cop que se’l trobava al cinema. Era un blasme sistemàtic i força divertit; el cas és que el filòsof no parava de riure mentre me’l descrivia. Si, per ventura, reconeixien l’antic vicepresident del govern i inopinat banquer caminant per aquí, o per allà, també el crucificaven amb refilets i gralles, o fins i tot, amb la condecoració d’alguna expressió de franquesa popular. De manera que el barbut podia viure ric però estava negre. El fenomen esdevingué il·lustratiu, perquè Catalunya, com Espanya, no deixa de tenir una sòlida tradició de servilisme respecte als poderosos, als potentats, a aquestes bèsties de la impunitat, als que es pensen que tenen dret a tot i cap obligació de res. Quan la gent catalana s’aboca espontàniament a la protesta sense miraments és que alguna cosa s’ha esberlat. I que ja no es podrà adobar.

Deia Joan Brossa que el poble és un saltamartí, i per això sempre s’alça, encara que l’empentis o l’agenollis, i sempre s’acaba posant dret contra la tirania. O contra la injustícia. O contra la mala educació d’uns polítics que, al capdavall, viuen molt bé de la subvenció pública. Perquè qui paga mana, i per això, l’altre dia, no va fer bé Marta Vilalta, la portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya, encarant-se amb la gent que l’escridassava al Fossar de les Moreres. No la deixaven parlar i és fàcil d’entendre. Als diaris, a les televisions, als mitjans en general, profusament subvencionats pel govern, la gent calla i els polítics sempre parlen, sempre són els protagonistes cada dia de l’any. Són cotorres. Sempre tenen el dret de la paraula els mateixos. El problema és que Marta Vilalta no tenia res a dir, només tenia la paraula perquè no la tinguessin els altres. No tenia res a dir perquè tot el que deia ja se sabia. Se sabia perquè estava repetit i, a sobre, ja no ens interessa. Ni el sermó del seu partit ni qualsevol altre sermó de qualsevol altre partit polític, ni de cap altre grup d’interessos, de cap altre grup particular. Tota aquesta col·lecció de tòpics, de mitges mentides i de mitges veritats, de retòrica buida, d’indiferència cap al que vol la gent s’ha d’acabar algun dia. Al Fossar de les Moreres van fer callar una política i a mi em va semblar molt bé, perquè almenys els carrers, les places, seran sempre nostres, dels qui no som ningú i vam encarar-nos amb la policia el primer d’octubre.

No recordo cap fotografia de Vilalta encarant-se amb la Guàrdia Civil de l’altiva manera com es va encarar amb el públic que manifestava el seu desacord amb Esquerra. Tampoc recordo cap filípica tan delirant com la que va proferir Oriol Junqueras la passada Diada, comparable a la que adreçà als que discrepem de la seva ceguesa política. De la seva rendició política a canvi dels indults. Junqueras que es presenta, ell mateix, com a compendi humà de les millors virtuts, com a partidari de l’amor, del diàleg, de l’entesa i d’integrar cada cop més persones a la causa de la república catalana, a l’hora de la veritat només renya i rebutja els altres independentistes. Parla d’unitat quan fou el principal responsable del trencament de Junts pel Sí.  Ens mira irat com si li deguéssim diners, com si tingués dret d’escridassar-nos. Mai hem sentit Oriol Junqueras encarar-se d’aquesta manera, exaltadament, exageradament, contra el PSOE-PSC de l’article 155, contra els responsables del col·lapse dels transports públics, contra el govern espanyol que, avui, espolia Catalunya cada cop més i consolida Madrid com una zona cada vegada més i més rica. Podem dir que Vilalta i Junqueras es mostren febles amb els forts i forts amb els febles. O dit d’una altra manera. Com a defensors de la llei de l’embut de tota la vida.

A tota aquesta polèmica Marta Vilalta va afegir hores més tard l’afirmació que els polítics, com ara ella mateixa, són persones i que mereixen respecte. En això no li falta raó, perquè les persones sempre són totes respectables, encara que les seves idees puguin esdevenir odioses. I és que alguna idea odiosa i molt negra hi ha d’haver quan Tamara Carrasco i altres activistes anònims són perseguits per la repressió espanyola i Joan Tardà accepta com a versemblant la versió de la policia. I proclama en aquell moment que “si hi ha set bojos, que els fotin a la presó i els jutgin”. I se’ls abandona i se’ls difama. Se’ls ignora com un objecte usat. Ningú millor que els dirigents d’Esquerra saben que el terrorisme independentista va acabar amb el desmantellament de Terra Lliure. Ningú millor que Esquerra sap que tot l’independentisme és pacífic. I ningú millor que Esquerra sap en què va consistir l’experiment sociològic amb cobais humans anomenat Tsunami Democràtic. Un altre dia en parlarem. Aleshores per què Esquerra i Junts han deixat abandonats els activistes anònims del poble de Catalunya? Per què calla? Per què no criden contra la repressió que s’acarnissa avui damunt dels nostres joves incriminats? I per què l’ANC és sectària només quan critica el govern Aragonès, però no quan satisfà les fiances dels presos polítics i represaliats?

Mentre Esquerra i Junts siguin, en la pràctica, els actius defensors del classisme i de l’oportunisme dels dirigents polítics, mentre siguin els defensors dels privilegis d’alts funcionaris i de la casta aviciada dels manaires, l’independentisme popular s’haurà de ressituar, cada cop més, en contra dels partits polítics. Per simple supervivència. Els dirigents dels partits només exigeixen respecte per a ells mateixos. I només demostren respecte per als polítics i no per als ciutadans que els paguen les nòmines. Si l’independentisme esdevé un campi qui pugui els polítics professionals seran els primers damnificats. Hi perdran la camisa i tot.