Fa uns dies es va publicar el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). Alguns mitjans es van fixar en alguns aspectes concrets i d’altres van destacar que els escàndols del PSOE no passen factura al PSC, que segons l’enquesta passaria dels 42 escons actuals a una forquilla d’entre 40 i 42 diputats. Jo em vaig fixar precisament en aquesta dada, però amb una altra perspectiva. Els socialistes catalans no només no pugen en intenció de vot, sinó que és possible que baixin una mica o es quedin igual. Confesso que jo era dels que pensaven que el PSC tindria un increment sensible de vots i escons a les pròximes eleccions catalanes. Per diversos motius; per exemple, per la desmobilització i la divisió del camp independentista. O per la tensió guerracivilista entre el PSOE i el PP, que ja sabem que a Catalunya aquesta pugna empeny alguns sectors socials a fer pinya amb els socialistes. Sincerament, esperava que l’enquesta del CEO confirmés aquesta intuïció meva i els atorgués un mínim de 45 escons, però no va ser el cas. I això tenint en compte que el CEO és un organisme públic amb un director nomenat pel mateix Govern socialista, i, per tant, és impensable que tingui un biaix en la seva operativa que pugui perjudicar els socialistes.

Així doncs, cal preguntar-se per quina raó els socialistes no treuen rèdit de la seva acció de govern, sobretot si tenim en compte que governen en solitari les grans institucions del nostre país i no han de compartir els èxits amb ningú. La raó, a parer meu, és tan simple com evident: el Govern del president Salvador Illa és un govern que ho confia tot a dues úniques cartes: la gestió autonòmica i el suport incondicional a Pedro Sánchez. I vet aquí que la gestió, a càrrec d’un partit especialista en la gestió, deixa molt a desitjar. Ho acabem de veure amb l’assignació de les places del personal docent. I ho hem vist en molts altres casos: des de la crisi de la seguretat pública al caos de Rodalies, del sainet de la taxa turística ajornable al nomenament (i cessament posterior) d’un delegat absolutament marcià a Perpinyà, de l’escàndol de la DGAIA a governar sense pressupostos, de l’intent de convertir la literatura en optativa a batxillerat a la crisi de l'habitatge que no es resol, de la paràlisi de les energies renovables als mals resultats dels informes de competències bàsiques escolars, de la massificació turística sense límits a la degradació constant de l’AP7. Podríem seguir. Hi ha coses que funcionen, com l’economia a nivell macro, però no és mèrit del Govern (o no únicament). Costa dir, des de la sinceritat, exemples de gestió pública estricta del Govern actual que siguin un èxit. I això sorprèn, venint d’un partit que s’ha caracteritzat sempre per ser una organització altament eficient, com ha demostrat durant dècades als grans municipis de l’àrea metropolitana on ha governat.

Evidentment, la gestió no és fàcil i tots els successius governs de Catalunya han tingut errades, pífies i equívocs. La mala gestió no és patrimoni de l’unionisme i la bona gestió no és exclusiva de l’independentisme. Sense anar més lluny, cal recordar que el Govern del president Pere Aragonès, al seu tram final, va haver de repetir unes oposicions que van ser un autèntic desgavell. Aquella mala gestió ens va costar, als contribuents, uns 900.000 euros. Gairebé un milió a les escombraries per la mala gestió. I en van pagar el preu a les urnes. Però, tanmateix, aquell govern, i tots els governs independentistes o nacionalistes anteriors, tenien una arma secreta: l’horitzó nacional. La bona gestió que s’exigeix als governants era només una de les dues cares de la moneda; l’altra cara era l’ambició nacional. On no arribava una cosa arribava l’altra. Sempre hi havia mig got ple. En canvi, quan ho confies tot a la gestió i la gestió és més aviat justeta, per no dir directament que no funciona, no tens cap as a la màniga per exhibir. I si el teu únic complement estratègic és el govern de Madrid, que té encara més problemes polítics i de gestió que tu, quedes del tot desarmat i sense pla. A la intempèrie i a la vista de tothom.

Les polèmiques lingüístiques, que aniran a més i sempre són en contra de la llengua catalana, mai no troben l’empara del Govern

A sobre, cal afegir un factor addicional que també m’ha sorprès: aquesta agressió constant i latent a tot allò que sigui mínimament catalanista. Les polèmiques lingüístiques, que aniran a més i sempre són en contra de la llengua catalana, mai no troben l’empara del Govern. Al contrari, els responsables institucionals sempre tiren aigua al vi. Ho hem vist també amb un ús gairebé provocador de la simbologia espanyola, començant per la bandera espanyola al mateix despatx del president. O amb l’incompliment del pacte amb ERC per recaptar tots els impostos dels catalans. O amb la flaccidesa amb la qual s’ha respost al saqueig de les pintures de Sixena. Són un reguitzell d’ofenses a una part important de la població que serien del tot estalviables, però que, al capdavall, només poden respondre a una voluntat espanyolitzadora de l’Administració catalana. Algun amic meu, quan li he expressat aquesta sorpresa, em diu que amb la marxa del sector catalanista del PSC (d’Ernest Maragall a Quim Nadal, passant per Jordi Ballart i tants d’altres) el PSC va perdre aquesta consciència de país que sempre havia tingut. I té raó. El PSC s’assembla, més que mai, al PSOE. I quan al PSOE li van malament les coses, perquè li esclaten als morros casos de corrupció, tampoc no té pressupostos, no compleix els pactes i tampoc gestiona bé, l’arrossega de manera inevitable. No em correspon a mi donar consells al PSC, però si exhibís més senyera i menys estanquera potser li anirien millor les coses. Espòiler: no ho faran.