Les coses es poden dir de moltes maneres. I no cal crueltat ni misogínia per assenyalar els tics totalitaris del sistema politicomediàtic que tenim. Per a qui no n’estigui al cas, l’Eva Piquer ha publicat Difamació, un assaig sobre els articles que va publicar en Ricard —com l’anomena ella al llibre— quan el marit d’ella, el director del Diari Ara Carles Capdevila, es moria de càncer. Lluny del que pugui semblar, aquesta disputa no és cap batalla d’egos: és una disputa política, bo i que una part de la batussa s’entesta a fer-la personal per a poder-la desdibuixar. Cal remuntar-nos al país de fa deu anys per posar en solfa una manera d’operar que encara avui arrosseguem, i que és la causa primera del suport acrític de periodistes, polítics i editors que ha rebut Piquer deu anys després. Tot el que quedi escrit aquí, per cert, no és un menyspreu cap a la mort ni el patiment de ningú. L’Eva Piquer va carregar i carrega amb molt de dolor els successos d’aleshores, i l’anàlisi que vull fer aquí no pretén negar-ho. 

Sobretot durant els anys durs del procés, pensant que protegíem d’Espanya els nostres líders polítics, els nostres líders culturals, i a tot aquell qui, d’alguna manera, fos una cara visible pel país, la conversa pública va quedar viciada —o encara més viciada— i la possibilitat de fer crítica de tots aquells que consideràvem “dels nostres” va quedar capada. Aquesta abstracció es va concretar, sobretot i d’una manera força evident, en la impossibilitat de posar en dubte l’estratègia dels partits del procés. No era una impossibilitat de base: hi havia qui s’aventurava a fer-ho. Però fent-ho amb la intenció d’obrir un debat sobre la ruta política dels partits, o sobre els vicis del moviment independentista, o sobre unes proclames que no trobaven traducció a la pràctica, s’arriscava a topar frontalment amb un xantatge emocional que es va intensificar sobretot amb els anys de la presó i l’exili. Es va fer servir la pena, el personalisme i la sentimentalitat per silenciar la crítica política des de dins. És el que alguns articulistes vam voler anomenar processisme. Aquesta és una anàlisi que és fàcil d’explicar, fàcil d’entendre i que em sembla que, amb els anys, una part de l’electorat independentista ha acabat validant. Però no és nova d’aleshores, i no ha estat sempre circumscrita a la política.

La vida política del país són moltes coses. Són els seus diputats, sí. Són els seus electors, són els seus intel·lectuals, i també són els seus periodistes. Fins i tot, hi ha dies que són les seves editorials. Aquests actors conformen una xarxa, sovint amb interessos compartits, que fa que ningú funcioni del tot independentment. És per això, sí, que sembla que cada diari tingui assignat un partit polític. O que cada partit polític tingui assignat un diari. Quan aquest sistema detecta desafiaments, es replega per a poder-se protegir. També és per això, és clar, que es pot fer crítica d’un director de diari, o del seu diari, amb motius polítics i per a fer política. I que es pot fer amb la intenció de denunciar que hi ha tot un sistema que, per a continuar sent posseïdor del relat oficial, silencia les veus que el contesten. 

Gosar ser ofensiu i feridor també pot enviar el senyal que no es vol participar de l’intercanvi de favors i de tot allò que protegeix els capitosts d’aquest sistema

Aquest va ser el sistema que es va encarregar d’amorosir el cop de la reculada política del disset, ideant i difonent el marc ideològic que permetés als qui havien votat partits independentistes de pair-ne l’estroncament. La circumstància comuna que fa créixer l’extrema dreta al món és que els electors tenen la sensació que, votin el que votin, res no es pot transformar. Que la mentida és la divisa de canvi de la política i que, al final, les decisions importants no passen per les urnes. Que, en definitiva, la democràcia no funciona. A Catalunya, aquesta frustració l’encarna, com cap altre episodi, el descarrilament premeditat del procés que el sistema politicomediàtic a què em refereixo va facilitar. Escric això perquè, en determinades ocasions, L’Eva Piquer s’ha referit a l’escarni rebut com a “neofeixista”, però alguns dels qui eren al teatre on es va presentar Difamació són, precisament, els que van posar les bases perquè la frustració pel fracàs del procés i la decepció per l’incompliment dels partits la recollís qui l’ha acabat recollint. Arribats a aquest punt de la columna, també convindria recordar que va ser el Diari Ara que es va negar a publicar l’anunci del referèndum del primer d’octubre. 

En aquest context, l’afany silenciador —que és el que de tota la vida se n’ha dit censura— funciona amb uns mecanismes força semblants que els del camp estrictament polític. Així les coses, gosar ser ofensiu i feridor també pot enviar el senyal que no es vol participar de l’intercanvi de favors i de tot allò que protegeix els capitosts d’aquest sistema. I la resposta d’aquest sistema és la pena, el sentimentalisme, burxar la culpa, defensar uns valors universals de to amigable que fan d’esplai per a adults. O excusar-se en la manera com es diuen i s’escriuen les coses per no haver d’entomar les coses que es diuen i s’escriuen. O desviar la crítica amb la mena d’esmenes a la totalitat que es fan quan un se sent víctima. O convertir-ho en un afer personal, o repolititzar-ho per no haver-se de fer responsable de la crítica política inicial que hi havia a l’arrel de la disputa. O literaturitzar-ho per posar en Ricard al centre mentre reps el suport inequívoc i incondicional de l’enxarxat polític —en totes les seves facetes— contra qui en Ricards s’ha dedicat a escriure, d’entrada denunciant que aquest enxarxat existeix. La mateixa Eva Piquer reconeix que això és així quan manifesta que el que li sap més greu és que “estiguem donant veu a persones així”, explicitant que hi ha qui ostenta el poder decisori sobre qui ha de tenir veu i qui no n’ha de tenir. A molts dels qui tot plegat ens ho hem mirat des de fora, amb la presència de segons quins polítics, de segons quins periodistes i de presidents de segons quines organitzacions polítiques al teatre on es presentava Difamació, ens van saltar les alarmes. Amb les entrevistes que han precedit l’acte, també. Aquesta és, precisament, la constatació que no es tracta d’una disputa política que es fa passar per personal. I que, personalitzant-la, perdem de vista la possibilitat de preguntar-nos, per exemple, de quin marc polític i ideològic —nacional, sobretot— beu Club Editor, l’editorial que publica l’obra. I què en treu d’aprofitar-se el dolor d’Eva Piquer, que és incontestable, per a produir un artefacte com el que ha publicat contra qui l’ha publicat. I que consti que Piquer té tot el dret a respondre per escrit. De fet, és una notícia excel·lent que respongui per escrit. Pel mateix motiu, cal poder dir que la resposta, emmarcada en termes com neofeixisme o difamació —tot insult és una difamació?—, o demanant la cancel·lació de l’autor, té problemes que hem de poder discutir políticament.

Reduint-ho només al vessant personal, perdem la possibilitat de desplegar una mirada crítica sobre un sistema que ha de fer equilibris per dissimular que existeix, que tot és més descarnat, més cru i més interessat que com la gent que no hi és a prop s’ho imagina. Un sistema, de fet, que difama per poder continuar existint, i que fa servir els mateixos mètodes que nega als qui no en formen part per a poder-los fer callar. Fent veure que només parlem de la crueltat del Ricard i del dolor de l’Eva Piquer, quedem desarmats davant els perills d’atorgar als prescriptors socials i polítics del país la possibilitat d’omplir la paraula “difamació” de tota aquella crítica que no els interessi, tal com va passar durant el procés. Així les coses, el desplegament politicomediàtic que ha comportat el llibre fa pensar que, de tot plegat, en Ricard és el menys important.