L’acord de pau que s’està implementant a Gaza és una porta oberta a l’esperança per posar fi al malson de la guerra que va ser iniciada pels atacs brutals i despietats de Hamàs del 7 d’octubre del 2023. És un acord encara dèbil que té una gran virtut: no satisfà ningú del tot, però vet aquí que aquests són els bons acords. Els sectors més reaccionaris del govern israelià (els que voldrien desplaçar tota la població de Gaza) i els sectors més fanàtics palestins (que voldrien la guerra perpètua per eliminar tota la població israeliana) són els perdedors del nou escenari. Tanmateix, i malgrat les paraules benintencionades de tothom i els escarafalls dels ultres israelians, aquest acord és una victòria israeliana clara, atès que s’assoleixen els objectius marcats a l’inici del conflicte: eliminació de Hamàs, retorn dels ostatges i conversió de Gaza en un territori que deixi de ser una amenaça per a Israel. Aquests tres objectius formen part dels vint punts del pla de pau i són el nucli de l’acord. El bonus track per al govern israelià és que la Franja serà governada inicialment per un ens sota control internacional i la seguretat serà implementada per una força multilateral. Si tot va bé, doncs, la Franja deixarà de ser un front de guerra permanent contra Israel; cal recordar que Hamàs i altres grups terroristes han disparat uns 28.500 coets contra la població civil israeliana entre els anys 2015 i 2025, que afortunadament han causat poques víctimes gràcies al sistema defensiu de la Cúpula de Ferro.

Fem una mica de memòria. El novembre del 1947, les Nacions Unides van aprovar la resolució 181, que establia la partició del Mandat britànic de Palestina en dos estats independents. La resolució es va aprovar a l’Assemblea General, amb 33 vots favorables, 13 en contra i 10 abstencions. El pla establia un Estat jueu amb unes 900.000 persones, de les quals el 45% eren àrabs. L’Estat palestí, en canvi, acollia unes 730.000 persones, però els àrabs n’eren el 99%. La zona de Jerusalem quedava sota control internacional i tenia uns 200.000 habitants, dels quals la meitat eren jueus i l’altra meitat eren àrabs. Amb aquestes xifres, i tenint en compte l’índex de natalitat de cada grup, si totes les parts haguessin acceptat aquesta partició, avui els àrabs serien majoria absoluta també dins de l’Estat jueu. Però les coses no van anar així. Com és sabut, els jueus van acceptar i celebrar aquest acord, però els àrabs el van rebutjar i el maig de 1948, quan els israelians van proclamar la seva independència, els exèrcits de set països àrabs, juntament amb milícies palestines, van atacar les localitats jueves. El resultat el sap tothom: Israel va viure la seva primera guerra existencial de supervivència i la va guanyar, contra tot pronòstic.

Aquest acord és una victòria israeliana clara, atès que s’assoleixen els objectius marcats a l’inici del conflicte

Aquella guerra baptismal de l’Estat hebreu va ser seguida per una sèrie de noves guerres, totes i cadascuna de les quals va tenir Israel com a vencedor. Israel no es podia permetre el luxe de perdre’n cap, perquè ja no existiria. En canvi, tots els països àrabs van ser derrotats, però cap d’ells no va desaparèixer. Com deia Golda Meir: “Nosaltres tenim una arma secreta en la nostra guerra contra els àrabs; no tenim alternativa. […] L’únic lloc al qual podíem fugir és dins la mar, i abans de fer-ho hem decidit lluitar.” Cada cop que algú esmenta l’acord de partició del 1947, surten els de sempre dient que no hem de mirar tan enrere i ens hem de focalitzar en els fets actuals, com si tota la cadena d’esdeveniments històrics no haguessin desencadenat la situació actual o com si els fets d’avui es poguessin analitzar desconnectats de la seqüència històrica. Però això no és possible, de la mateixa manera que no es pot entendre la situació catalana actual sense remuntar-nos necessàriament a la desfeta de 1714 o a la dictadura franquista. Si som objectius, els israelians han incomplert moltes resolucions de l’ONU, però els palestins també n’han incomplert. Per això a alguns només els interessen algunes resolucions, i no pas totes.

El futur del pla de pau es posarà en tensió quan arribi el dia d’abordar la qüestió de l’Estat palestí. És l’elefant a l’habitació. Ara mateix aquest ens viu una paradoxa: és reconegut per la majoria d’estats del món, però no té una existència física ni cap control del territori. L’Autoritat Nacional Palestina és una administració ineficient, no representativa i corrupta. A més, les darreres eleccions al Parlament palestí es van fer l’any 2006. A Palestina li passa justament el contrari de Taiwan o Somalilàndia, que no són reconegudes per gairebé ningú, però tenen el control efectiu del territori i estructures d’estat funcionals. Segurament un dia es trobarà alguna fórmula per fer efectiu l’Estat palestí, sempre que els mateixos palestins deixin de disparar-se trets al peu i abracin el pragmatisme. Serà el dia que avantposin la vida dels seus fills a la mort dels fills dels israelians. Però serà un estat feble, desconnectat internament i amb dificultats de continuïtat territorial. Serà un estat molt més petit i molt menys viable que l’estat que l’ONU els oferia l’any 1947 i que van rebutjar. Els pobles, massa sovint, són víctimes dels seus propis líders. I les decisions que prenen aquests líders poden portar aquests pobles a la llibertat o a la desaparició.