Els resultats que els estudiants catalans han obtingut en l’informe PISA que s’ha publicat aquesta setmana han suposat un d’aquells disgustos que, com a país, ens costen de pair. Només som conscients de la realitat quan hi topem de cara. Cal reaccionar. Com més política i menys partidista sigui aquesta reacció, millor. La consellera té la responsabilitat de liderar mesures per revertir aquesta situació, però no la responsabilitat de com s’ha arribat fins aquí, o almenys no tota. Fa temps que el sistema educatiu de Catalunya pateix una forta desorientació. Víctima d’una allau de noves propostes metodològiques —més properes a la ideologia que a la pedagogia i més orientades a la moda que als resultats— que són equivocades.

La realitat és complexa. S’apunta a la immigració, la pandèmia i les pantalles com a principals elements que han motivat les males notes dels nostres estudiants en comprensió lectora, habilitat matemàtica i coneixements científics. Segur que totes aquestes realitats hi han influït. Fins i tot potser hi han influït molt, però no són les úniques. Catalunya fa molt de temps que té pendent el repte de la joventut: un propòsit, uns objectius i uns valors al servei de l’esperança. Mentre la UE planteja poder conduir cotxes als 17 i rebaixar l’edat per conduir camions per beneficiar a conductors d’autobusos i autocars, a Catalunya s’han ampliat les ajudes d’oci i transport públic fins als “joves” de 35. Pensem-hi.

Cal afrontar debats crítics sobre l’escola, els joves, la immigració i el sistema de valors que volem bastir com a país si volem tenir futur

Arran dels resultats de l’informe PISA l’escola d’iniciativa social va emetre un comunicat en què destacava que no només treu 36 punts per sobre de la mitjana catalana, sinó que se situa per sobre de la mitjana de la UE i dels països OCDE. El comunicat afegeix que, segons les dades estadístiques del Departament d’Ensenyament, el percentatge d’alumnat vulnerable a l’Escola de la Gent és d’un 14%, mentre que a l’escola pública és del 14,59%. Per tant, no és només la immigració. Amb percentatges tan similars i puntuacions tan diferents sembla que hi ha d’haver altres causes que justifiquin la diferència de resultats entre uns i altres. Seria molt convenient analitzar-ho i, sobretot, generalitzar allò que funciona. Fa massa temps que els debats sobre ensenyament que es fan a Catalunya es resolen dient que és una qüestió de posar-hi més recursos. Fa massa temps que aquests recursos que es reclamen són per a millores per al professorat i no per als alumnes.

Sembla que l’informe PISA pot esperonar que s’obrin debats estratègics que fa massa temps que no es fan perquè estan segrestats per la correcció política que imposa una minoria social que es majoritària a l’administració pública i als mitjans. Cal afrontar debats crítics sobre l’escola, els joves, la immigració i el sistema de valors que volem bastir com a país si volem tenir futur. Perquè ara ha sigut l’informe PISA, però d’exàmens en vindran més, i de més transcendència. I no estem preparats. Perquè no sabem què volem i no estem fent els deures. Quan això passa em venen al cap dues frases atribuïdes als professors: “Rieu, rieu. Que ja plorareu” i “Jo t’aprovo, no pateixis. Ja et suspendrà la vida”. Que bo seria que el país recuperés el gust per la feina ben feta. A l’escola, a l’administració, a la política. I a l’hora d’encarar els debats que cal que fem com a societat.