Guanyar les eleccions i que gairebé tot surti malament ha estat el destí de Pablo Casado a Castella i Lleó. Forçar comicis sense que l'electorat entengui per què sol tenir aquestes conseqüències. Li va passar a Pedro Sánchez el 2019, al bloc comunista a Portugal i ara al PP. Però en aquest cas, Pablo Casado ha fet triplet: ni rastre de l'anhelat tret de sortida del canvi de cicle amb un resultat que l'allunya de la Moncloa; no recupera el lideratge i reforça la presidenta de Madrid, i fa gran Vox, que tensarà internament els populars i col·loca la formació d'Abascal al centre de la política nacional per a la resta de la legislatura. De tenir els problemes normals de qualsevol candidat, a tenir-ne tres: la ultradreta, Ayuso i l'estratègia nacional.

L'afany de Pablo Casado d'acabar amb Ciutadans i aconseguir majoria absoluta ha deixat un resultat endimoniat per formar govern a Castella i Lleó. L'error del PP va ser de base: volia acabar amb Ciutadans pensant-se que aquests vots eren seus i no, eren de Vox. Canviar el soci tou a qui pots menystenir, que sobreviu als últims mandats, per qui t'està arrabassant el lideratge, és un win-win per a Santiago Abascal. Vox guanya si entra en les institucions i també guanya fora, des d'on podrà forçar acords programàtics que situen en una posició difícil el PP. Ja ho han verbalitzat: per començar, volen derogar la llei de violència de gènere i la de memòria històrica. Vox no es preocupa pel programa econòmic, està instal·lat en la guerra cultural. No pretenen aprofundir en el salari mínim, la reforma laboral, els fons europeus... Ells són dins l'Espanya única, anticomunista, anticatalana i antidrets socials de qualsevol minoria. "Més Gallardos i menys Rufians", com va resumir Abascal en el seu discurs. Un programa ultrafàcil, populista i perillós, que recull l'emprenyament enardit de la dreta.

Les eleccions de Castella i Lleó es van forçar des de la política nacional i és en aquest escenari on té efectes. Els resultats obliguen els partits a una reflexió profunda.

El monstre creix. La realitat s'imposa. I Europa ens mira amb preocupació. Si a Castella i Lleó s'imposa Vox, veurem quins drets retallen i quines polítiques impulsen

El PSOE ha tingut el resultat habitual en una comunitat sociològicament conservadora, amb l'excepció del 2019. Però va acumulant derrotes mentre el bloc de la dreta avança. Des del 2020 només ha guanyat a Catalunya, amb mals resultats a Madrid, Galícia o País Basc. I mentre Vox creix, el soci de coalició de Sánchez es desintegra electoralment en espera del front ampli, una plataforma que serà però encara no és. És cert que parlem de feus del PP, en els quals els socialistes no governen històricament. Però on Podemos sí que havia aconseguit resultats més bons des del 2015 davant la desaparició a Galícia el 2020 i la caiguda en la resta d'eleccions.

A l'esquerra del PSOE l'única opció és Yolanda Díaz, amb un repte complex que passa per construir aliances en les comunitats autònomes, recolzar-se en marques pròpies (Comuns, Compromís, Más País) i absorbir l'energia que ha abandonat els morats. Tot en temps rècord. Unidas Podemos i Esquerra Unida ja no rutllen. És més, ni tan sols se'ls associa amb els èxits del govern espanyol. Des de l'espai d'UP reconeixen que no poden retardar més la reconstrucció de l'espai. Els morats saben que el seu únic futur és el front ampli. Això pressiona els temps de la vicepresidenta. I el que podia semblar un avantatge, la descomposició i ruptura de l'espai de Iglesias en favor del nou, pot deixar algun ferit de cara al 2023. Díaz no ha fet campanya a Castella i Lleó, però li serà difícil desentendre's d'Andalusia. L'avantatge? La urpada de Vox al PP aclareix l'avançament electoral de Juanma Moreno Bonilla, que ja el situen a l'octubre, data natural del final de mandat.

El bloc bipartidista perd força (tot just arriba al 62%) i amaga debats de fons. La suada crisi d'estat amagada sota la catifa pel PP i el PSOE des del 2014 no acontenta el vot emprenyat i impulsa opcions polítiques dels qui senten un abandonament i greuge històric de l'Estat. Els partits regionalistes i localistes guanyen pes i, sens dubte, condicionaran les generals, en un repunt per l'opció identitària en totes les formes possibles. A Catalunya per primera vegada els partits independentistes van superar el 50% i tot indica que arribaran forts al 2023; el projecte d'Ayuso, aquest "Madrid, una grande y libre", ha estat més fort que el d'Esperanza Aguirre; Alberto Núñez Feijóo va amagar el logo del PP amb el "Galícia, Galícia, Galícia" i al PNB només li fa ombra Bildu.

La centralitat està tocada. Gran part dels votants dels nous partits del cicle 2015/2019 (UP, Cs) ara són a les marques regionals. El territorialisme, encara que sembli estrany, implica reconnectar amb la política, amb la necessitat d'una connexió directa amb els representats. L'Espanya ignorada es reivindica sense necessitat de construir el seu ideari contra l'altre, especialment Catalunya, com fan el PP i Vox.

I després hi ha el debat de la gran coalició, el canvi de paradigma en la política espanyola. Des del PSOE ho ha verbalitzat l'alcalde de Valladolid, Óscar Puente. Encara que ara es descarti, el tema no està resolt. El bipartidisme ha de respondre de manera eficaç a la gran pregunta europea: com de perillós és Vox i quin preu estan disposats a pagar per frenar el moviment ultra. La idea de la gran coalició no implica només pactes a l'estil alemany, sinó garantir abstencions que permetin governar a un o un altre sense l'extrema dreta. Garantir un espai segur en què Vox no imposi la seva agenda ultra.

Tot apunta que en les properes setmanes de negociacions, Mañueco apostarà per aconseguir una mena de tercera via: la no-governança de Vox que Ayuso ha aconseguit a Madrid. La realitat passa per dues opcions: el suport de Vox o en minoria amb l'abstenció del PSOE. Amb una excepció important. A Madrid hi ha una identificació de l'electorat ultra amb la presidenta madrilenya. La nit electoral del 4-M a Génova cridaven "Isabel i Rocío (Monasterio)" i ningú no va esmentar Casado. A Castella i Lleó, el resultat, dos punts per sobre de Ciutadans (15% davant el 17,2%), portarà els d'Abascal a forçar polítiques i resultats en la lògica de l'enfrontament.

Hi ha amplis sectors del PP que donarien per amortitzat Pablo Casado si perd les eleccions del 2023. Els mateixos sectors estan preocupats per la falta d'opcions per al relleu i per aquesta disputa pel lideratge des de l'eix dur Ayuso-Aznar, la voxització del PP. Avui ho deia el conseller de Presidència de Madrid, Enrique Ossorio: "Nosaltres governem bé amb ells". Un PP dur, assegut a la mateixa fila de Vox, que complica el paper d'Espanya a Europa i la resolució de les crisis d'estat, Catalunya entre elles.

El monstre creix. La realitat s'imposa. I Europa ens mira amb preocupació. Si a Castella i Lleó s'imposa Vox, veurem quins drets retallen i quines polítiques impulsen. Però la foto sobre la qual cal reflexionar és la que situa Santiago Abascal a la vicepresidència del govern i Macarena Olona, Javier Ortega-Smith o Iván Espinosa de los Monteros a carteres d'estat. Ja no som al terreny de la política dels resultats, sinó al dels pactes que s'obren amb ells. El govern de coalició no surt especialment tocat d'aquestes eleccions autonòmiques, però sí que haurà d'apostar per un programa de govern que reforci els seus pactes i el tregui de la campanya del dòberman de la ultradreta. Una Espanya alternativa i valenta davant una dreta que es va recomponent en la baralla.