La primera consideració que cal fer, a l’hora d’analitzar la greu situació geopolítica que estem vivint, és que el principi de la navalla d’Occam, segons el qual l’explicació senzilla tendeix a ser la correcta, resulta inservible. Ans al contrari, l’única manera de posar una mica de llum a tot el que passa és endinsant-se en una enrevessada troca de complexitat. Cap mirada maniquea, ni cap explicació simplista ens ajudarà a entendre com hem arribat fins al punt de parlar del botó nuclear. La invasió russa a Ucraïna ha dinamitat tots els paràmetres que fins ara (i de manera precària) sostenien l’ordre mundial, i de res no serveixen ni les paraules benintencionades, ni els raonaments sentimentals, ni els tòpics tot a cent per omplir tertúlies improvisades. El que ha passat ve de lluny i arrela en una llarga corrua de circumstàncies, decisions i errors que han inflamat el polvorí fins a fer-lo explotar.

Emperò, alguns fets són indiscutibles i no poden ser sotmesos a debat, més enllà dels motius execrables que els provoquin. Primer, Rússia és l’agressor, sense ambigüitats ni pal·liatius, i, en conseqüència, el responsable criminal de les morts, la destrucció, la inestabilitat i la tragèdia que aital agressió produirà. I, segon, qualsevol defensa de l’agressió russa (explícita o ambigua) només pot sostenir-se sobre la follia ideològica, la perversitat estratègica o els interessos espuris, des dels Maduros i els eixos bolivarians, fins als Àssads sirians, passant pels sinuosos càlculs xinesos. Abans, doncs, d’obrir el bagul dels mals endreços del passat, cal denunciar tant l’ambigüitat còmplice d’uns, com el suport criminal a Rússia dels altres. Amb un afegit que crec necessari: saber en quina banda del món ens situem. Perquè la línia divisòria és molt rotunda entre els valors de llibertat que sustenten les democràcies liberals (malgrat les seves misèries), i les estructures de domini autoritari que sustenten les autarquies del món.

A partir d’aquí, cal recordar alguns fets substancials que expliquen (per bé que no justifiquen) el punt de no retorn al qual hem arribat. I aquest és un viatge que obliga a escoltar alguns dels arguments de Rússia, perquè Rússia no té la raó, però acumula algunes raons. És a dir, i en format de preguntes: la UE i els Estats Units i, mutatis mutandis, l’OTAN han estat responsables de l’escalada de tensió que ha acabat esgotant la paciència de la intel·ligència russa? Han menystingut i humiliat Rússia en les darreres dècades, sobretot des dels noranta, amb la caiguda del comunisme? Calia l’ampliació de l’OTAN, no només en els països de l’Est, sinó plantejar-s’ho també en les ex repúbliques soviètiques, especialment Geòrgia i Ucraïna? Per què no es va fer cas a personatges de tal relleu com el mateix Kissinger, que propiciaven la finlandització d’Ucraïna, és a dir, el manteniment de la sobirania ucraïnesa però amb un estatus de neutralitat entre blocs? I així, un llarg ròssec de preguntes impertinents que, ara, en ple incendi bèl·lic, recuperen protagonisme i permeten entendre el relat que s’ha instal·lat en la intel·ligència russa des de fa tres dècades: la convicció que es tracta Rússia com si fos un país acabat i irrellevant, i que se’l vol aïllar i afeblir per sempre.

El diplomàtic Eugeni Bragolat, durant deu anys ambaixador d’Espanya a la Xina, però prèviament ambaixador de Rússia als noranta, ho deia en termes explícits: “A Rússia l’han tractada molt malament”, i afegia que els russos havien fet desaparèixer el Pacte de Varsòvia, gratis et amore, i en canvi l’OTAN no ha parat de créixer (cinc ampliacions cap a l’Est en pocs anys, sempre apropant-se a les línies frontereres russes). És a dir, el lema del bateig de l’OTAN el 1949, que havia nascut per deixar “dins” els Estats Units, “fora” l'URSS i “a sota” Alemanya, no només no desapareixia després de la guerra freda, sinó que es reforçava.

Putin ha gosat perpetrar l’acció bèl·lica més preocupant des de la Segona Guerra Mundial i, amb ella, no només ha posat contra les cordes tot el món occidental, sinó que ha forçat un definitiu canvi d’ordre mundial

Aquesta preocupació estratègica, que ha anat consolidant-se a l’interior de la intel·ligència russa, a mesura que creixia l’OTAN, connecta amb un greuge previ que està molt present en el subconscient (i el conscient) rus: la poca generositat amb què la història ha tractat el paper rus a la Segona Guerra Mundial. És un fet indiscutible que la Segona Guerra Mundial la varen guanyar fonamentalment Rússia i els Estats Units. Les dades són inapel·lables: de cada cinc soldats del Tercer Reich morts, quatre ho feren al front rus, i el nombre de víctimes russes va superar els 27 milions de morts.

Tot plegat ha anat creant un còctel inflamable alimentat per diversos agents explosius. El primer, el renaixement d’un fort sentiment imperial rus, a cavall entre allò que Tolstoi en deia “la gran ànima russa” i la convicció de Dostoievski que el que calia a Rússia era més Rússia, i no més Occident. El segon, la preocupació entre la intel·liguèntsia russa que l’amenaça als seus interessos estratègics és real i creixent. I la tercera, l’aparició d’un tsar 2.0, alimentat en les fonts del KGB, que presentava tots els trets característics necessaris per a una decisió tan brutal: un mascle alfa messiànic, inhumà, autoritari i capaç de prendre decisions d’alt risc. Més que un Hitler, la barreja delirant entre un Stalin i un Napoleó. Però malgrat la lletania que es repeteix en els micròfons, famèlics d’alguna explicació psicològica, ni Putin està boig, ni està aïllat. És un estrateg pervers, violent i descarnat, però intel·ligent. I, el que és pitjor, coneix molt bé les nostres febleses.

Unes febleses que es poden resumir en tres evidències: la lenta desfeta del món unipolar nascut de la caiguda del comunisme, amb el xèrif americà al capdavant; la incapacitat endèmica de la Unió Europea per actuar en defensa dels seus interessos geoestratègics; i la subtil, però perillosa, estratègia xinesa, fermament decidida a afeblir tant l’OTAN com el paper predominant d’Occident.

Si Putin ha pogut arribar fins on ha arribat és perquè ha sabut llegir aquests tres paradigmes. D’una banda, els Estats Units han anat deixant el seu paper de lideratge unipolar, amb Obama marxant de Síria i Líbia, i Biden marxant d’Afganistan. El xèrif s’ha cansat i, com és ben sabut, el buit no existeix en geopolítica, algú sempre l’omple. Per altra banda, la Unió Europea no ha estat capaç de reaccionar a cap de les accions bèl·liques de Putin, totes elles prou agressives i clarificadores: va mirar cap a una altra banda quan Rússia va entrar a foc i sang a Txetxènia, on va perpetrar tota mena de brutalitats; va permetre, amb impotència pública i ben publicitada, l’annexió de Crimea, laboratori fonamental de la invasió actual; i va mostrar-se indiferent amb el paper decisiu de Rússia en la guerra a Síria, on, per cert, va provar armament nou, que ara li resultarà ben útil. No oblidem que els grans guanyadors de la guerra a Síria foren Rússia, Iran i Turquia, cap d’ells occidental.

Finalment, la Xina, el tercer element i el més decisiu i, probablement, la gran guanyadora de tot plegat: ha reforçat les aliances amb Rússia (l’augment de la relació econòmica després de l’annexió de Crimea ja era un senyal prou preocupant); veu com l’OTAN se situa contra les cordes; es presenta com un mitjancer eficaç; i veu com, sense moure's de la cadira, s’afebleix Occident. Putin ho ha sumat tot: els greuges històrics, el renaixement imperialista, els errors de l’OTAN, les febleses occidentals i la sòlida amistat xinesa, sempre sinuosa, però precisa. I amb tot plegat, ha gosat perpetrar l’acció bèl·lica més preocupant des de la Segona Guerra Mundial i, amb ella, no només ha posat contra les cordes tot el món occidental, sinó que ha forçat un definitiu canvi d’ordre mundial.

És molt difícil saber com es desenvoluparan els esdeveniments a partir d’ara. Probablement, estem en aquests moments en una guerra de temps: Rússia necessita anar de pressa per ocupar Kíiv i, amb la capital, doblegar Ucraïna, abans que les mesures econòmiques posin el país en fallida; i l’OTAN i la UE necessiten que Ucraïna resisteixi, perquè Putin no pugui aguantar. És una partida d’escacs demoníaca i letal d’impossible previsió, perquè és inimaginable que Rússia guanyi, tant com és inimaginable que Rússia perdi. En tot cas, sigui el que sigui, res no serà igual a partir d’ara. Només una cosa és certa: un món on la Rússia de Putin o la Xina de Xi Jinping siguin els grans agents del nou ordre internacional, i dominin i forcin l’agenda mundial, és un horitzó indesitjable.