És l'Holocaust, estúpid!

Cada vegada que em passa, recordo la frase de James Carville en l’exitosa campanya de Bill Clinton que el va conduir a la presidència. “És l’economia, estúpid!”, va dir l’estrateg de Clinton per assenyalar on era el centre del debat, i posar així en evidència els artificis dialèctics de l’opositor Bush, que camuflaven l’arrel del problema. Més enllà de les circumstàncies en què es va pronunciar, la contundent frase de Carville ha esdevingut un clàssic per retratar tots aquells que, incapaços d’anar al cor d’un fet traumàtic, fugen d'estudi i intenten desviar el focus. Aconsegueixen així dos resultats perversos: rebaixar, minimitzar i blanquejar la gravetat del tema que es planteja, i, alhora, aprofitar-lo per col·locar-ne un altre, farcint-lo de consignes i propaganda.

Aquesta pràctica de minimització i desviament del focus és un clàssic permanent quan es pronuncien algunes de les paraules que, segons sembla, conformen un triangle fatídic: jueus, Israel i Holocaust. És esmentar un tema vinculat a Israel ―tal vegada per algun dels seus avenços científics― o als jueus ―encara que només sigui parlant de la Péssah― o l’Holocaust, és igual quin, perquè immediatament apareixen setciències de butxaca que pronuncien la frase de rigor: “I els palestins, què?”. I a l’instant ja no importa que s’estigui informant d’una descoberta revolucionària per guarir alguna malaltia greu, o que es parli d’una tradició mil·lenària o, pitjor, que es commemori la massacre de milions de jueus a la Xoà, és igual tot, perquè Israel no pot tenir res positiu, els jueus són tots culpables i l’Holocaust és una tragèdia qualsevol, fàcilment equiparable a fets recents.

Aquests dies n’he tingut la darrera experiència. Dijous passat es commemorava el Iom ha-Xoà, un dia molt important per a la comunitat jueva del món, tota ella conformada per persones que han tingut familiars desapareguts en l’Holocaust. Cal recordar que hi ha dues dates en record de les víctimes: la que va establir Ben-Gurion el 1959, que se situa pels volts de març i abril en el calendari gregorià (el 27 de Nissan en el calendari hebreu), i que ara s’acaba de commemorar; i la data del 27 de gener, establerta el 2007 per l'ONU, coincidint amb el dia en què les tropes soviètiques varen alliberar el camp d’extermini d'Auschwitz-Birkenau. En ambdós casos es recorden totes les víctimes del nazisme, però cal assenyalar un fet distintiu terrible: la indústria d’extermini que va crear el nazisme per exterminar tots els jueus d’Europa, culminat amb la tètrica “solució final”. Com va dir una vegada un supervivent republicà de Mauthausen: “Nosaltres anàvem al camp a patir i podíem morir, però els jueus anaven directament a morir”. El nazisme va ser terrible per a tothom, però l’únic objectiu d’extermini va ser el poble jueu, i gairebé se’n va sortir, perquè va assassinar tres quartes parts de la població jueva europea. D’aquí que el Dia de la Xoà sigui, també, el dia de la resistència dels jueus, amb la revolta del gueto de Varsòvia com a símbol.

L’antisemitisme és una escola d’odi: si s’aprèn a odiar els jueus, senzillament s’aprèn a odiar

Deia, doncs, que m’ha tornat a passar. Vaig publicar aquests dies a les xarxes alguns missatges en homenatge a les víctimes de l’Holocaust i, al segon, com si fos l’efecte Pavlov, varen començar a brotar els improperis, sempre amb la frase de capçalera: “I els palestins, què?”. O pitjor, una altra de molt malvada que, en les seves diverses formes, ve a dir que ara els jueus fan el mateix amb els palestins. Respecte a aquest tema, em permeto algunes reflexions. D’entrada, l’absoluta majoria dels que repiquen indignats ―i convençuts que estan en el “bàndol bo”― no saben res del conflicte, ni la seva història, ni com s’ha desenvolupat, ni les responsabilitats de cada part, ni quins països hi participen tot finançant atacs, logística i terrorisme contra Israel. O creien que només es tracta de palestins i israelians? Beneïda estupidesa. L’enorme ignorància del tema és directament proporcional a la gosadia amb què molts repeteixen, com lloros, consignes prefabricades i mentides monumentals. Sempre m’ha cridat l’atenció que el conflicte més complex del món (amb més de 70 anys de durada) sigui el que tingui “més experts” que el comenten. Aquests mateixos “experts” no sabrien dir res sobre geopolítica, o altres conflictes larvats, o sobre el fenomen del gihadisme al Sahel, o sobre què va passar amb hutus i tutsis. Però sobre Israel ho saben tot: que els jueus són molt dolents i que els palestins són molt bons. I així, l’enorme complexitat del conflicte esdevé un mer full de propaganda. A la resposta a “i els palestins, què?", hauríem d’estar hores explicant el paper pervers que han jugat els països àrabs i islàmics durant dècades, la responsabilitat que han tingut els líders palestins ―històrics i actuals― en cremar totes les opcions, o en alimentar un discurs d’odi permanent que només serveix per segrestar el futur de generacions de palestins, o en potenciar la ideologia islamista que tot ho crema. Aquí només ens interessem quan l’exèrcit israelià fa una incursió, però mai no volem saber res dels milers de míssils que han caigut damunt la població israeliana, o dels milions d’euros dedicats a fomentar el gihadisme entre els palestins, etcètera. Tot és blanc i negre, i així aquells que mai no s’han amoïnat per les víctimes dels conflictes ―volen que parlem dels iemenites, per exemple, sotmesos a una guerra sagnant, o de l’actual conflicte del Senegal amb el Daesh, o...?―, tranquil·litzen la seva consciència brandant la bandera palestina. És maniqueisme, és ignorància i és hipocresia.

Però la cosa empitjora si, en lloc de parlar d’Israel, parlem dels jueus. Aquests dies, arran de Pegasus, ja hem pogut llegir tantes bestieses sobre la “culpa jueva” en l’espionatge, que m’estalvio la vergonya de respondre a tanta imbecil·litat. Però és necessari posar damunt la taula l’antisemitisme larvat i sovint inconscient que batega en la nostra societat, un antisemitisme que, a hores d’ara, és el fenomen d’odi que més creix al món. Cosa la qual ens hauria d’amoïnar molt, perquè l’antisemitisme és una escola d’odi: si s’aprèn a odiar els jueus, senzillament s’aprèn a odiar. A banda que parlar dels “jueus” així, en genèric, no només és una estigmatització de tot un poble, sinó una nova bestiesa simplista. Tan jueu és Woody Allen com un rabí ortodox. De què i de qui parlen tots aquests, quan diuen que parlen dels jueus?

Emperò, el més greu és el tema de l’Holocaust. Barrejar el conflicte palestí actual amb la matança sistemàtica de milions de persones, mares, pares, fills, famílies completes, pobles sencers arrasats, anys de minuciós extermini de tot un poble per part del III Reich, fins arribar a la solució final, amb tota una indústria de cambres de gas treballant dia i nit per poder matar més i més gent abans d’acabar la guerra ―costa molt assassinar sis milions de persones―, barrejar i equiparar tot això amb un conflicte complex que té múltiples derivades, és una maldat intrínseca, una insolidaritat terrorífica amb les víctimes de la Xoà i, novament, un exemple d’ignorància supina. Ho va dir amb cruesa en Raymond Forado en la celebració del Iom ha-Xoà a la sinagoga del CIB de Barcelona: “Neguen els nostres morts, per poder negar els nostres vius”.

Com és evident, Israel comet errors, segur, i també ha comès abusos que cal criticar. Però intenta sobreviure, rodejada d’enemics, des que va néixer. L’únic país del món, per cert, amenaçat amb la destrucció nuclear. O pensem que Iran fa broma? I els palestins tenen raons i drets, però també són responsables de greus errors històrics i múltiples barbaritats, cosa la qual mai no es critica, ni es recorda. Però tot això no només no té res a veure amb la magna tragèdia de l’Holocaust, sinó que comparar-ho és un acte de blanquejament del terror nazi. De manera que, a la pregunta “i els palestins, què?”, la resposta és evident: “És l’Holocaust, estúpid!”. Estúpid, en el millor dels casos...