No sé si Gabriel Rufián llegeix Churchill, per bé que és un exercici que recomanaria a tothom, i especialment a aquells que volen dedicar-se a la política. Hi ha bones recopilacions dels seus millors discursos, entre altres una d’antiga, però magnífica, ¡No nos rendiremos jamás!, publicada a La Esfera de los Libros. Tampoc no sé si el benvolgut diputat estaria d’acord amb una de les frases cèlebres del gran estadista, per bé que estic segura que, atesa la seva irrefrenable tendència a la incontinència verbal, li resultaria molt útil. Deia Churchill: “En el decurs de la vida, sovint m’he hagut de menjar les meves paraules, però he de confessar que és una dieta sana”.

Sana o indigesta, acostuma a ser una dieta inevitable, especialment en l’art de la política, tan avesat a les promeses fàtues. I si hi ha un líder polític que excel·leix en aquesta matèria, certament és Gabriel Rufián, que tant es precipita oferint 155 monedes, com s’apunta a la conspiranoia russa, o menysprea les anades a Waterloo. S’ha convertit en el nen entremaliat que profereix en veu alta els estirabots que sent al menjador de casa, i, segons sembla, els papàs no parlen gens bé dels veïns de Junts. Tal vegada és alguna mena de tic en el dit que l’impulsa a un frenesí tuiter. Sigui com sigui, porta carrera en la pràctica culinària d’haver-se d’empassar gripaus.

I d’entre tots, un dels més verinosos que haurà de cruspir-se és aquell que va dir, exultant, quan intentava justificar el pèssim acord pels pressupostos espanyols, que va signar amb sorollosa fanfàrria. “Jugada mestra”, va etzibar a tort i a dret, especialment dirigit a aquells que criticaven el pacte que havia fet ERC amb el PSOE. La “jugada mestra” prometia una quota de Netflix en català i un reguitzell de bondats a favor de l’idioma, que havia de perdonar l’escassetat esfereïdora de resultats sorgits d’aquell acord, tan de rebaixes, que s’apropava al gratis et amore. Com era possible que ERC negociés tan a la baixa i regalés d’aquella manera el seu vot als pressupostos espanyols? Ho era perquè hi havia una “jugada mestra”, per bé que fos l’única jugada a què aferrar-se. Finalment, tramitada la transposició de la directiva europea pel que fa als serveis de comunicació audiovisual, la “jugada mestra” s’ha transformat en una presa de pèl monumental que ens ha deixat a tots calbs. Quatre anys després de la directiva europea, i malgrat l’acord “mestre” amb els seus aliats republicans, el PSOE ha acabat aprovant una llei centralitzadora, contrària al mínim respecte a les llengües i protectora dels grans imperis mediàtics. És a dir, ha aixecat la camisa a ERC sense immutar-se, i ho ha fet al mateix temps que justificava haver espiat desenes de catalans. Realment, la capacitat de Pedro Sánchez d’estafar els aliats és directament proporcional a la seva manca d’escrúpols.

Quan els acords s’escriuen, reiteradament, en paper mullat, no es compleix cap de les promeses, no s’aconsegueix cap avenç en cap matèria rellevant i es menysté una i altra vegada l’aliat, aleshores no són acords, són contractes de submissió

Aquesta és la radiografia de l’estafa. D’entrada, es prometia que al catàleg dels grans operadors de contingut audiovisual, també els estrangers, s’hi inclouria un 6% de vídeos en català, basc i gallec. I s’afegia que hi hauria un reglament sancionador que impediria que incomplissin la llei. Això implicava la presència del català a les grans plataformes com Netflix. Primera estafa: Netflix, Disney, HBO i etcètera han quedat exempts d’aquesta obligació i no se’ls exigirà ni una mínima quota en català, basc o gallec. És a dir, malgrat que la llei europea assegura que “la protecció d’una determinada llengua és una raó imperiosa d’interès general”, la transposició espanyola ho bandeja completament. La petició, doncs, feta per tota mena d’entitats com la Federació Llull, la Plataforma per la Llengua, l’Escola Valenciana, l’Euskalgintzaren Kontseilua o la Mesa pola Normalización Lingüística de tenir una mínima presència en el sector audiovisual de les grans plataformes, ha estat, una vegada més, llençada al cubell de les escombraries. A aquest fet s’afegeix la segona estafa: cada plataforma havia de tenir disponibles, en catàleg, totes les obres que estiguessin doblades al català, basc o gallec. Ara no en tenen cap necessitat.

La tercera estafa és de traca. Tot i que la llei havia d’ajudar les productores independents —que només a Catalunya representen un miler de llocs de treball—, amb l’esmena pactada amb el PP i Ciutadans, el PSOE ha redefinit la paraula “independent” per incloure els grans grups de comunicació com Mediaset i Atresmedia, que seran els grans beneficiaris econòmics. Com deia en José Antich divendres passat, “amb aquesta llei aprovada, pel·lícules com Alcarràs serien més difícils de realitzar-se o gairebé impossibles”. A més, el fons econòmic no arribarà a TV3 o a ETB o a la Televisió de Galícia, perquè tot el fons per a les televisions públiques se’l quedarà la Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola. Finalment, la quarta estafa: la llei no reconeix cap altra autoritat que l’espanyola en matèria d’audiovisual, de manera que deixa sense efecte l’autoritat del Consell de l’Audiovisual català. Com dèiem, doncs, de “jugada mestra” a estafa monumental.

En aquest punt, resulta imperiós preguntar a ERC quin sentit té mantenir l’aliança amb un Pedro Sànchez que els aixeca la camisa cada dia? Per quin motiu s’entossudeixen en una estratègia de suport que no aporta res a Catalunya i, a més, deixa ERC despullada d’arguments davant l’independentisme? Quantes més humiliacions pensa permetre el partit d’Oriol Junqueras? Perquè l’acumulació de menyspreus d’aquestes darreres setmanes ha estat de traca i mocador: negativa a la trobada de Pedro Sánchez amb el president Aragonès; negativa a cessar cap ministre; justificació sense complexos de l’espionatge contra ciutadans catalans; avís del ministeri de tutelar la imposició del 25% de castellà; i ara la llei de l’audiovisual que, literalment, es fot de totes les peticions fetes des de Catalunya i (encara més demolidor) dels acords tancats amb els republicans.

Evidentment, la política és l’art de l’acord i tot partit té la necessitat de cercar aliances i dibuixar estratègies, en funció dels seus interessos. De fet, Catalunya és un país històricament pactista, i més inclinat al diàleg que a la brega. Però sempre amb el benentès que la relació sigui tan equilibrada com efectiva. Quan els acords s’escriuen, reiteradament, en paper mullat, no es compleix cap de les promeses, no s’aconsegueix cap avenç en cap matèria rellevant, i es menysté una i altra vegada l’aliat, aleshores no són acords, són contractes de submissió, incomprensibles en la relació política. És possible que ERC tingui tanta por a qualsevol alternativa al PSOE, que accepti pop com a animal de companyia, però aquesta és una altra forma de submissió que, a la llarga, devora a qui la practica. ERC s’hauria de fer valer una mica i, sobretot, hauria de fer servir el poder que té per aconseguir fites una mica significatives. Però si l’única estratègia és mantenir tossudament una aliança buida de contingut, amb uns personatges que menyspreen, ataquen i fins i tot espien els seus aliats, aleshores cal preguntar-se què més hi ha al darrere d’aquests acords, perquè s’han esgotat totes les respostes raonables. No es pot passar de vendre “jugades mestres” a protagonitzar estafes monumentals, i voler quedar indemne.