Va ser dilluns passat. Una amiga afganesa exiliada m’acabava de passar les darreres imposicions violentes del Talibà contra les dones del seu país, entre d’altres, l’obligació d’anar amb burca a la Universitat i de viatjar als autobusos amb una mampara que les segrega dels homes. Poden imaginar el càstig, si gosen infringir les normes... També m’havia passat la foto d’una mestra que portava una escola de nenes, a la qual havien assassinat. Es deia Kathera Noorzehi i tenia 37 anys. La varen ofegar amb el seu propi mocador. La seva imatge la poden veure en el hashtag @standwithafganwomen.

Serà qüestió de l’atzar, o que la casualitat la carrega el diable, una estona més tard em vaig veure al bell mig d’un sarau a les xarxes tan patètic, com delirant. Un amic em va enviar l’anunci d’una “Raval fashion week”, organitzada amb diner públic, el reclam de la qual era el dibuix de tres dones amb hijab i vestimenta adequadament islamista, que desfilaven en una passarel·la de moda. És a dir, el cartell naturalitzava, i a sobre amb aires glamurosos, el símbol de domini de la dona per part de l’islamisme. La meva reacció va ser immediata i, reconec, visceral, no endebades conec molt de prop la lluita de les dones musulmanes contra l’opressió. Indignada, doncs, vaig escriure: “Què punyetes és això? La diarrea multicultural comença a ser greu.” No cal dir que aquest tuit va obrir la caixa de Pandora en forma d’insults de tota mena, dirigits a la meva heretge figura, que, a dia d’avui, encara continuen. Entre d’altres, fins i tot em va fer l’honor un insigne regidor de districte, una llarga llista de plumífers progres del Twitter i el mateix diputat Ruben Wagensberg, que va caure en l’excelsa originalitat de comparar-me amb Vox. Pel camí, “racista de merda”, “feixista”, “xenòfoba” i la petició clamorosa que em fotin fora de qualsevol altaveu mediàtic, no fos cas que contaminés, amb les meves perverses idees, la ingènua ciutadania. Davant d’una estima tan considerable, m’ha semblat oportú fer dues coses. Una, ratificar-me: la diarrea multicultural comença a ser greu. I dues, plantejar el tema amb els arguments que, personalment, sustenten la meva posició. La qüestió dels insults la deixo per a la colla d’intolerants de la progressia que es presenten com els gurus del pensament correcte, feliçment avesats a les llistes negres, a la censura ideològica i a l’estigmatització de qui no combrega amb el dogma de fe de l’esquerra autèntica. Per a molts d’ells, la Stasi queda petita.

El problema no el tenim amb la creença en Alà, sinó en l’ús pervers de la fe com a instrument de domini

Una prèvia, per fixar el debat: la qüestió no és l’Islam, sinó l’islamisme, no és la religió, sinó la ideologia. El problema no el tenim amb la creença en Alà, sinó en l’ús pervers de la fe com a instrument de domini. La prova és que són dones musulmanes —i homosexuals, i dissidents, i creadors, i lliurepensadors—, les que pateixen les lleis violentes que les segreguen. També era musulmana la professora que varen assassinar, i la seva fe no la feia esclava, sinó lliure. Per molt que vulguin els inquisidors de la pijoprogressia parlar d’islamofòbia, no els accepto bou per bèstia grossa. La islamofòbia no la practica qui denuncia una ideologia totalitària que fa servir l’Islam per dominar la gent, sinó tota la patuleia d’ulemes, imams, ideòlegs islamistes i dictadors teocràtics que esclavitzen els seus ciutadans. Això sí que és odi a l’Islam. A més, vull recordar que aquesta ideologia és relativament nova i que, durant segles, les terres de l’Islam varen ser més tolerants que la vella Europa. Els jueus en poden donar fe. Però a partir d’Al Wahhab i del salafisme wahabista del segle XIX, i, en el segle XX, a partir de Hassan al-Banna i del naixement dels Germans Musulmans d’Egipte, la religió es va convertir en la base fonamental d’una ideologia totalitària. Com deia André Glucksman, “un totalitarisme teocràtic i nihilista”, la qual cosa hauria de ser un oxímoron, però heus aquí el “visca la mort” en nom de Déu. L’article no permet massa extensió, però, si algú té interès a conèixer més a fons com veig el tema, els remeto a alguns dels llibres que he publicat al respecte. Entre d’altres, “Prou”, dedicat, per cert, a Oriana Fallaci, una altra demonitzada com a heretge per la intolerància progre.

Pel que fa a la qüestió objecte de la polèmica, la naturalització de la imatge de la dona amb hijab, com si fos un element del multiculturalisme, i no un símbol de domini, recomanaria als Wagensberg i companyia la lectura de les moltes i valentes dones musulmanes que expliquen, al detall, què significa posar el mocador a les nenes, a partir de la regla. Elles són les Simone de Beauvoir de l’Islam, però tota aquesta pijoprogressia bonista no en sap res i quan veuen un hijab perden l’oremus. Òbviament no tenen en compte ni la pressió de l’imam de torn, ni la pressió —sovint violenta— de la família i de tot l’entorn (que ho preguntin a algunes botigues halal que no venen a dones que no van tapades), ni la misogínia que s’amaga en la voluntat de segregar-les.

No cal dir que, en un món idíl·lic, hi pot haver una decisió voluntària a l’hora posar-se el mocador. Però quan hi ha milers de lleis, en desenes de països musulmans, que obliguen les dones a tapar-se, com a símbol extern del domini a què estan sotmeses, i quan hi ha una ideologia predominant que és obsessivament misògina, considerar-ho un innocent gest cultural és pecar d’ignorància supina, o de banalització preocupant.

Quan hi ha una ideologia predominant que és obsessivament misògina, considerar el vel un innocent gest cultural és pecar d’ignorància supina, o de banalització preocupant

Evidentment, el problema no és la barreja de cultures. Benvingudes siguin. Personalment, cap déu, ni cap tradició, ni cap cultura m’amoïnen. Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida. Però no crec que el “multiculturalisme” tal com el planteja la progressia, sigui una idea de tolerància i respecte. Més aviat, és la coartada per normalitzar plantejaments que, sota la pretesa empara de la religió, coarten drets fonamentals. No es tracta de multiculturalisme, sinó d’una única cultura de drets i llibertats, sota la qual hi tenen cabuda totes les identitats culturals i religioses. Però la ideologia salafista no entra en aquests paràmetres, ans al contrari, va en contra, de manera directa, fulminant i persistent. I no adonar-se del problema de radicalització que representa el salafisme en moltes de les comunitats musulmanes a Catalunya és actuar amb mentalitat d’estruç. D’estruç irresponsable.

Finalment, una qüestió que també em sembla rellevant: el paternalisme etnocèntric amb el qual actua molta d’aquesta progressia, que, quan veu imams, hijabs i Ramadans, babeja d’orgasme multicultural, però, en canvi, pateix urticària quan veu capellans o Pasqües. És una mena de mala consciència de primer món que, malgrat tot, oblida que hi ha més diners a Kuala Lumpur o a Doha, que a Wall Street. I tanmateix, el que és realment extraordinari de l’Islam no és una dona amb hijab, sinó una estudiant a Teheran opositora del règim, o una advocada al Iemen que lluita contra el casament de nenes (legal a partir dels nou anys), o un professora a l’Afganistan que lluita perquè les nenes estudiïn. Aquestes són les heroïnes. Aquestes són les Nelson Mandela del segle XXI.

Però res, anem fent fashion weeks amb hijab que quedarà molt flower, molt progre i molt iupi. Ajudarà a la llibertat i la igualtat de les dones musulmanes? Ni parlar-ne, però quedarà superguai al costat de la foto del Che Guevara.