Qualsevol plantejament sobre la llengua catalana ha de partir de tres fets irrefutables. Primer, l’idioma és un aspecte troncal de la nació catalana, a la qual singularitza i identifica. Segon: justament perquè el català és un element fonamental de la nostra identitat, ha estat foragitat, perseguit i violentat durant segles per part del nacionalisme espanyol, la concepció estatal del qual passa per un clar imperialisme lingüístic. Tercer: aquesta persecució de segles, sovint ferotge, ha deixat el català ferit i en clar retrocés en totes les seves àrees lingüístiques, especialment malmès a les Illes i al País Valencià. No es tracta, doncs, d’un idioma en situació de normalitat, atès que no només no gaudeix d’un Estat propi que el protegeix, sinó que pateix les invectives d’un Estat que l’ataca per tots els flancs, des dels polítics i mediàtics fins als judicials. El resultat és, a hores d’ara, alarmant.

A partir d’aquesta situació anòmala i preocupant, qualsevol defensa de la llengua, com també qualsevol acord polític que se’n derivi, especialment si es tracta del català a l’escola, ha de partir de tres supòsits imprescindibles. El primer, la desideologització, en el sentit que el català ha de ser patrimoni de majories, i no l’estendard de la barricada. Si el català queda patrimonialitzat per qualsevol plantejament polític restrictiu, deixa de ser un territori compartit per passar a ser un camp de batalla. I aquesta afirmació la faig des del meu rotund compromís amb l’independentisme, però convençuda que el català, lluny d’allunyar sensibilitats, ha de sumar totes les possibles. El segon supòsit parteix del primer: la necessitat que el PSC formi part del consens sobre la llengua catalana, com ha estat sempre des dels primers temps de la llei de normalització lingüística. Imaginar un acord polític sobre el català a l’escola deixant fora els socialistes catalans, implica foragitar àmplies majories socials del consens de l’idioma, cosa impensable i, alhora, molt nociva. El tercer supòsit requereix l’acceptació ―amarga, però inevitable― de la realitat existent: des de la sentència de l’Estatut del 2010, no existeix de facto la immersió lingüística tal com la varen dissenyar en la llei de 1998, i el retrocés de l’idioma a l’escola no ha parat d’augmentar. En realitat, el castellà fa temps que és llengua d’aprenentatge, sovint en percentatges molt per damunt del 25%. Negar aquesta realitat és una tècnica d’estruç que només empitjora les coses. I, finalment, és un fet també irrefutable ―encara que indignant― que els tribunals s’han convertit en legisladors i han entrat en el debat lingüístic com elefants enfurits i rabiosos. Jutges sense cap base científica, i emparats per entitats ideològiques de l’espanyolisme més agressiu, han decidit substituir el Parlament, el Govern i tota la dinàmica pròpia d’un procés democràtic. Aquest fet ha marcat a foc el debat i ha precipitat el recent (i polèmic) acord polític, no endebades s’acabava el termini marcat pel TSJC per imposar el 25%.

Aquest intent de blindatge del català, com asseguren que així vol ser, cal que ho sigui de veritat, i no amb els errors de gruix fins ara comesos. Si surt bé, i la modificació sorgeix d’un consens sòlid i compromès, encara caldrà preguntar-se si n’hi haurà prou per impedir la ingerència permanent dels tribunals ideològics, sempre tan atents a les entitats espanyolistes que els mouen com si fossin titelles.

Hi ha, doncs, un panorama previ que permet entendre, tant la precipitació de l’acord signat per ERC, Junts, comuns i PSC, com la voluntat d’intentar blindar, via modificació de la llei del 98, la permanent ingerència dels tribunals en la llengua. La intenció, doncs, era bona, el consens, necessari i el procés d’una modificació parlamentària, el correcte. I, tanmateix, es van fer tan malament les coses que han acabat en un incendi innecessari, una indignació massiva i un desconcert general. Què s’ha fet malament? D’entrada, la incapacitat de la conselleria del senyor Cambray, que mentre feia servir retòrica grandiloqüent i buida, resultava incapaç de reaccionar. Durant setmanes, els pares i les escoles assetjats per la sentència han estat massa sols. A partir d’aquí, i des de la implicació de l’exconsellera Irene Rigau ―tal vegada la persona que més sap de lluitar en la defensa del català a l’escola―, ha començat a funcionar un equip que intentava trobar una sortida a l’eixam de resolucions contràries que ens tenallen: des de la sentència del TC del 2010, fins al Suprem, passant per la darrera del TSJC. Els tribunals espanyols han declarat la guerra al català a l’escola, i fa anys que ens han guanyat la partida, aquest és el marc en el qual estem. Però, reconeguda la dificultat en què es movien els partits, els errors s’han acumulat.

Primer: la patètica posada en escena de l’acord, amb una foto que semblava extreta d’una festa de graduació. Com és possible que una modificació d’una llei tan fonamental, i després d’una manifestació massiva del sector educatiu, la presentessin com si fos un anunci de llonganissa? Ni els líders, ni la solemnitat d’un fet tan important, ni res. A partir d’aquí, llegit l’acord, tot ha rodolat cap avall: s’han menyspreat les entitats de la llengua i la comunitat educativa, que estaven lluitant en primera línia; s’ha plantejat traslladar als centres educatius la decisió dels percentatges, posant els professors en la diana del problema; les aules d’acollida, fonamentals per als alumnes nouvinguts, de sobte desapareixen; i, finalment, el castellà entra per la porta gran del Parlament a l’escola, malgrat que és cert que ja hi era per la portada enorme dels tribunals espanyols. Però el Parlament ho revalida. Sumat tot, les bones intencions han quedat reduïdes a una feina feta amb més pressa que solvència, i pensada des de la jerarquia política, ignorant l'enorme importància de les entitats socials i educatives que hi havia de formar part.

És possible que aquesta acumulació d’errors s’esmeni en la tramitació parlamentària. Així ho asseguren alguns compungits líders independentistes que assumeixen l’autocrítica, i la revisió de Junts de l’acord, per exemple, va en aquest sentit. Però per renovar la confiança ciutadana que ha estat malmesa, és imprescindible que la Plataforma per la Llengua, Òmnium, la gent d’Assemblea Groga i els representants educatius formin part del consens, altrament, seria una imposició política inacceptable i incomprensible. I no cal dir que cal que aquest intent de blindatge del català, com asseguren que així vol ser, ho sigui de veritat, i no amb els errors de gruix fins ara comesos. Si surt bé, i la modificació sorgeix d’un consens sòlid i compromès, encara caldrà preguntar-se si n’hi haurà prou per impedir la ingerència permanent dels tribunals ideològics, sempre tan atents a les entitats espanyolistes que els mouen com si fossin titelles. És evident que no és possible garantir-ho, mentre no tinguem un Estat propi, però cal reconèixer que aquest és l’intent i l’esforç dels que han signat l’acord.

Conclusió: ho han fet amb bones intencions i sotmesos a una tenalla judicial molt complexa. Però ho han fet malament, no han trobat una bona solució i ho han volgut plantejar en vertical, de dalt a baix. I així, senyories, no es protegeix la llengua. Així se la dinamita.