El petó

Aquesta setmana, les nostres futbolistes de la Selecció Espanyola han guanyat el mundial de futbol. Sense cap dubte, un fet històric, que serveix de reconeixement a la lluita, més enllà de l'esportiu, d'aquestes i d'altres tantes dones que, a més d'entrenar i ser excel·lents en la seva disciplina futbolística, han hagut de superar obstacles consolidats en un sistema masclista. És una realitat i sens dubte, un motiu d'alegria. Tanmateix, la notícia amb què ens han bombardejat per tot arreu, a tota hora, no ha estat aquesta, sinó el petó als morros que es va plantar en el context de la celebració pel triomf.

Una imatge que, de ben segur, va poder resultar xocant i excessiva per a bona part dels qui el vam veure; fins i tot desagradable. Però sens dubte, el que no podríem imaginar és que la polèmica eclipsaria la informació que s'hauria d'haver donat amb motiu del triomf històric de la nostra Selecció Femenina de Futbol. Es va generar un debat, segons la meva opinió bastant forçat, que s'ha volgut utilitzar per tractar d'onejar totes les banderes possibles. Com ve sent costum a Espanya, si podem evitar informar-nos, aprofundir, i conèixer, ho evitem i si per això es pot generar una batalla campal, amb les seves trinxeres, els seus bàndols, els seus herois i botxins, doncs millor encara. Aquesta oportunitat no seria menys, així que allò del triomf de la Secció Femenina de Futbol ha quedat gairebé en anècdota (informativament parlant) per viure al minut les declaracions, les respostes, els comunicats, els contracomunicats de tot el personal, ja estigui o no directament implicat amb l'esfèric.

Es va generar un debat, segons la meva opinió bastant forçat, que s'ha volgut utilitzar per tractar d'onejar totes les banderes possibles

He vist afirmacions, acusacions i fets que, en un Estat de Dret, dubto si tindrien cabuda. I dic "dubto" perquè veient el panorama, i que aquí la prudència brilla per la seva absència, prefereixo agafar-ho tot amb pinces. Del que no en tinc cap dubte és que necessitem urgentment ser una societat més respectuosa, més prudent i més procliu a resoldre problemes (en lloc de generar-los o amplificar-los ad nauseam).

Els excessos mai no han estat bons i en moltes ocasions, ens empenyen a l'error i al fracàs. La clau està a trobar la justa mesurada, l'equilibri i no morir en l'intent. També se sap que oberta la batalla, qui pretengui bastir ponts per a la seva resolució, s'emportarà els pals d'ambdós bàndols, per la qual cosa mai no resulta senzill hissar banderes blanques mentre tants es diverteixen veient-ho tot cremar.

El cas en concret, he de ser sincera, m'importa un rave. I crec que és honest que ho digui. No m'interessa el futbol, ni masculí ni femení, ni els trofeus ni els aplaudiments de reines ni infantes. Tampoc els improperis de cap dels que porto tota la vida veient a la secció d'esports de les notícies deixant anar ximpleries o comportant-se com a primaris éssers (des que els entrenadors vestien amb xandall, i fumaven, fins ara que semblen empresaris). Però entenc el fervor i l'interès amb què molta gent es pren aquest assumpte.

M'importa un rave el petó. I ho dic perquè encara que em va semblar una situació absurda, excessiva i de mal gust, no vaig detectar senyal que em fes pensar que la dona es trobava forçada. Em va semblar, sincerament, una d'aquestes imatges d'exaltació, bogeria col·lectiva i absurd que sempre he vist en les celebracions esportives que emboliquen l'esfèric. Sense més ni més. La distància amb què observo sempre tot el mediaticoesportiu em va fer veure-ho com sempre he vist totes les altres coses: excessiu i contrari en molts punts amb molts dels meus criteris sobre la vida.

Pot ser que sigui una agressió. Pot. Però per a això, s'hauria d'obrir un procés d'investigació, aportant les proves pertinents i en un futur, ja es veuria què determinaria la justícia. Sincerament, tinc els meus seriosos dubtes que poguéssim trobar-nos davant d'un fet delictiu, però tot pot ser. Sobretot perquè tinc la impressió que aquesta cascada d'exageracions en l'assumpte, està aprofitant-se per a diferents campanyes. I en aquest sentit, sí que he de reconèixer, que està resultant òptima i profitosa.

Encara que no m'interessi el més mínim el futbol, sí sé que Espanya se situa al mapa, per a no poca gent del planeta, precisament per aquest esport. Ho he comprovat durant molts anys en la meva vida, quan, en arribar en una reunió a l'Índia, a la Xina o a Moldàvia, sempre, en conèixer la meva procedència, se'm preguntava pel futbol (la majoria de les vegades em reunia amb dirigents polítics masculins, poc acostumats a bregar amb espanyoles). Està clar que Espanya és ara qui ubicarà el futbol femení al globus, no hi ha millor amfitriona per fer-ho. I sens dubte que la nostra Selecció Femenina, és el millor referent per fer Història en aquest sentit.

I resulta evident (i d'una basta injustícia), que al món del futbol, com en tots els altres, la desigualtat entre homes i dones, brilla per la seva absoluta absència. La visió que, des de l'estereotip de l'àmbit futbolístic, s'ha tingut sempre de les dones és un fet, i a poc a poc s'han anat fent alguns passos per provar d'equilibrar un món fonamentalment masclista. És necessari, és just i és el normal en una societat que vol avançar. Però com gairebé sempre, tenim una oportunitat meravellosa per explicar les coses i preferim muntar un "me too" futboler. Aprofitar aquesta situació per encapçalar, aparentment, una campanya mundial contra els abusos, la del "només sí és sí" (no li sona?).

I allà és on em fa enfocar aquest assumpte del petó. En tota la campanya que hi ha darrere. Com n'hi va haver amb el "me too" i com tantes altres de promogudes pel "wokisme". La moda del trans, les lleis "feministes" tan qüestionades (i qüestionables), i les suposades lluites de moda que semblen promoure alguna cosa quan, en realitat, estan suposant destrosses de llibertats i drets amb l'excusa d'uns ideals "molt progres i moderns". Aquesta és la forma en què actua el Woke i no és la primera vegada que escric sobre això.

Fonamentalment, es fa creure a la majoria de la població una qüestió, es genera polèmica sobre un fet que suposadament s'ha esdevingut d'una determinada manera, es jutja de manera impulsiva (sense proves ni anàlisi mitjanament rigorosa) i es promouen els eslògans buits de contingut. Després, s'imposa una mesura (que en general és absolutament irregular, injusta i que vulnera Drets i llibertats) per a, més tard, començar a veure les destrosses que van sorgint i amagar-ho llavors sota un espès vel. Per si ens n'hem oblidat, recordo el "me too" (del qual s'ha anat deixant de parlar a mesura que les sentències judicials han demostrat, en no pocs casos, la no-culpabilitat dels qui han estat ja condemnats pel públic general sense un procés adequat); recordo la llei del només sí és sí; recordo la llei trans i podria quedar-me aquí recordant-ne una darrere d'una altra.

Això del petó respon, pas per pas i punt per punt, a una de les campanyes que es van produint en diferents àmbits, però que, finalment, acaben en el mateix: molt soroll, alguna destrossa, i poques nous. Però també, i aquí ve l'important, intercessores d'una distracció generalitzada per evitar que es posi l'atenció en altres qüestions molt rellevants.

No hi ha res més senzill que encendre una metxa en aquestes circumstàncies i manipular la massa que s'arremolina sense dubtar davant de la defensa d'una bona causa. Perquè, qui podria defensar un petó que suposadament, es roba? A aquest carro és fàcil pujar-hi, almenys si el que es vol és, precisament, això: pujar a un carro. Que, sigui dit de passada, és el que està fent pràcticament tot el personal.

No hi ha res més senzill que encendre una metxa en aquestes circumstàncies i manipular la massa que s'arremolina sense dubtar davant de la defensa d'una bona causa

Pa i circ. Crisi i futbol. D'això va. I sincerament crec, que per molts escarafalls, soflames i eslògans; fins i tot suspensions, firmes, comunicats i renúncies, aquest assumpte no va realment d'igualtat, ni de dones, ni de respecte. Va de postureig, de modes, de superficialitat i titulars explosius. I a la vista està.

Vivim instal·lats al país del comentari de la barra de bar, de la terrassa d'estiu, del vermut. De la facècia i la condemna ultraràpida. Bona falta ens fa viure en el que ens diuen que som: un Estat Democràtic i de Dret. I per a això, una vegada més, faria més falta una denúncia, una investigació, les proves i la sentència; un procés administratiu, en el seu cas; i molta prudència abans de generar onades interessades que passin per damunt de tot i de tots.