Feia dies que veia passar pel meu TL (‘timeline’ en anglès o ‘cronologia’ en català) d’X el Menjòmetre (el cercador de menjadores, un web creat al 100% amb IA per Segell Fosc, l’objectiu del qual és ser el que no és l’Administració pública: transparent), i no us ho negaré, a mi tot això de la transparència, vulguis que no, m’intriga, digues-me xafardera o digues-me coherent, però em fa una especial il·l·l·lusió saber on van a parar els impostos que pago cada any i que cada vegada són més elevats; així que no vaig dubtar ni trenta segons a començar a seguir el compte, no fos cas que se m’escapés alguna notícia i tingués un atac de FOMO (‘fear of missing out’ en anglès o ‘por de perdre's alguna cosa’ en català).

No em va sorprendre massa el que s’hi deia, és del domini públic que a les subvencions molt sovint hi ha gat o amic amagat. L’ésser humà té una certa tendència a l’avarícia quan no ha fet un treball profund d’introspecció. Tot sabem com n’és de pervers el sistema en el qual vivim. Un sistema que castiga l’usuari honest i innocent que paga trinco-trinco els seus impostos (com els autònoms, per exemple) i que premia els trilers. Només cal veure com els delinqüents multireincidents campen lliures pels carrers, tot i haver violat, atracat o robat incomptables vegades. Tots sabem que la major part dels impostos que amablement paguem (per més escanyats que anem) no van a parar on haurien, sinó més aviat el contrari, moltes vegades acaben a la butxaca d’algun polític sense escrúpols. Us en deixo un exemple recent aquí. Tenim completament interioritzat que els nostres diners acabaran en parador desconegut; prou estressats anem durant el dia per dedicar-nos a investigar on aniran a parar. Hem acabat normalitzant que una bona part dels nostres calés es destinarà a enriquir una minoria de gent que té tot el temps del món per inventar-se martingales per desviar-los cap al seu compte corrent.

És molt trist que, perquè els catalans puguem saber on van a parar realment els nostres diners, hagi d’aparèixer el Menjòmetre. Qualsevol persona que hagi intentat consultar on van a parar les subvencions a través dels webs de l’Administració pública descobrirà què és el caos (res és senzill ni intuïtiu, tot és complicat); és més transparent un mur de formigó que l'Administració. Si es volgués ser transparent, se’n seria. És molt senzill fer un Excel i posar-hi un parell de columnes que diguin quantitat i destinatari; només cal voler-ho fer. Voler és poder, que diu el refrany (l’autor del qual no devia pas ser de l’Administració pública).

Els diners hi són, el que no hi ha és ètica a l’hora d’administrar-los

Com era d’esperar, els que s’alimenten d’aquest sistema pervers ja han corregut a qualificar aquest acte heroic —que beneficia el poble en comptes de les elits— del Menjòmetre (o de Segell Fosc) d’extrema dreta. És la cançó de l’enfadós. No penses com el sistema diu que has de pensar: ets d’extrema dreta. Poses en perill els sous desorbitats de les elits: ets d’extrema dreta. Et fas preguntes i poses en dubte la informació que t’arriba: ets d’extrema dreta. Jo mateixa seré d’extrema dreta per haver escrit aquest article. Fins i tot se m’acusarà de formar part de Segell Fosc. M’hi jugo un pronom feble.

Per què carai no podem saber on van a parar tots els nostres diners (fins a l’últim cèntim)? Oi que quan compres una cosa vols veure-la abans de pagar-la? Doncs amb els impostos passa el mateix: volem veure què hem comprat amb els diners dels impostos. Bàsicament perquè començo a sospitar que tot això que ens fan creure que falten pèmpins és més fals que la teoria que diu que el castellà està perseguit a Catalunya (tant de bo!): els diners hi són, el que no hi ha és ètica a l’hora d’administrar-los. Diguem les coses pel seu nom d'una vegada. Si tots els diners que paguem s’invertissin realment on toca (a millorar la sanitat, els serveis socials, el sistema educatiu, les infraestructures…) sense desviar-se a les butxaques d’una petita elit sense escrúpols que no fot ni brot, viuríem realment a la societat del benestar —que sempre se’ns ha promès perquè no deixem de pagar però que fins al dia d'avui només ha gaudit aquesta elit narcisista. Resulta que ets d’extrema dreta i populista per pensar i dir això. Que fàcil que és amb una sola frase convertir-te en víctima (i expiar la culpa) quan en realitat ets el botxí, oi? Com costa renunciar als luxes que has aconseguit a costa de la ignorància dels altres, oi? Amb tots els diners que recapten, n’hi ha de sobres per millorar la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, les infraestructures… Repeteixo: només cal voler-ho. Però, és clar, per voler-ho primer s’ha de voler renunciar a tots els luxes que has aconseguit a través de les subvencions, licitacions públiques, amiguismes, clientelismes… No és fàcil, però és necessari, “Perquè l’amor al diner és l’arrel de tots els mals” (1Tm 6,9-10).