Venim d'unes vacances molt estranyes. Amb la por de si ens acabaríem havent de quedar tancats a casa i no podríem ni anar a Sant Miquel del Fai i fer-nos almenys tres fotos per poder penjar a les xarxes. Sí, perquè hem passat de fer-nos selfies al ferri que passa per davant de l'estàtua de la llibertat a fer-nos-les a Sant Miquel del Fai. Ei, que Sant Miquel del Fai està molt bé, però, esclar, ens feia molta gràcia tornar de Nova York per poder explicar a tothom allò de “sí, sí, vam anar a aquell restaurant italià de Tribeca que tant ens agrada. En Gino i en Salvatore són encantadors i ja esperen que hi anem perquè hem fet una amistat molt bonica”.

No ens n'hem adonat i, adeu estiu. Fiiiiiu, ja ha passat. Com que hem estat tot el dia pendents de les noves normes sobre tot el que no podíem fer i que s'afegien a tot el que des de fa sis mesos que ja no podíem fer, la cosa ens ha passat volant. Ah, i al final hem anat a la platja quatre dies. Literalment.

Fot mig any que no tenim ni una sola bona notícia. I un cop s'ha acabat la llum del juliol i l'agost, veiem que ja són aquí els vespres aquells en què a les 6 ja és negra nit, hi ha boira i se t'entelen les ulleres. Però pel fred, no per la mascareta. Ah, la mascareta. A les sis tot fosc i desert i amb mascareta. Però, sobretot, amb incertesa. I aquella sensació que ara estem bé en comparació a com podem arribar a estar al novembre. Novembre, aquell mes que no té cap sentit i que no s'acaba mai.

Hem tornat a la vida quotidiana sense haver-ne acabat de marxar mai del tot i ara estem amb tot això de la canalla a l'escola. Ai, ai, ai. Es veu que les criatures ja fan apostes a veure quants dies tardaran a tornar-los cap a casa. I quan tornin, què? Deixem de treballar per quedar-nos a casa amb ells (i amb elles)? Novament teletreball en vena amb un ordinador per tres? I si tinc una botiga de roba, un forn, un bar, un restaurant, qualsevol mena de negoci de cara al públic, soc llauner, pintor de parets o electricista, com teletreballo, amb la ouija? Ah, i dels ERTO millor no parlar-ne perquè algun dia algú molt desesperat s'acabarà emprenyant de veritat i tots ho entendrem. I l'aplaudirem.

Negra nit a les 6, amb mascareta i amb una crisi econòmica de mil parells de nassos. Gestionada per uns personatges que es dediquen a la propaganda de gelats amb el congelador desendollat. Anuncien, anuncien i anuncien, però quan obres la tapa, on hi hauria d'haver la promesa només hi ha un toll d'aigua. S'ha desfet. Com un bolado. Estem en mans de frívols incapaços de fer funcionar res. Improvisen tant que fins i tot improvisen les improvisacions. Agafes el diccionari i passes de “planícia” a “planifoli”. Sí, perquè la paraula “planificació” se n'ha anat. Miri-la, està allà, al fons de l'horitzó... Diguem-li adeu amb les orelles!!! Adeeeeu planificació, ha estat bonic mentre ha durat.

Ningú explica la veritat sinó que ens venen eslògans. Vivim en el màrqueting del titular de l'ara mateix. Demà està a una distància com cinc cops Andròmeda, que és a 2,5 milions d'anys llum de la nostra mascareta. I demà passat, directament no existeix. Sense voler-ho ni saber-ho som punks i estem en el “no-futur”. No podem planificar la nostra vida i som en permanent provisionalitat. Cada dia hem de saltar una paret, darrere de la qual hi ha una altra paret. I darrere, una altra. I cada cop que en superem una, no sabem si fins a arribar a la següent, a més de tot l'habitual, hi trobarem cocodrils, piranyes o mosquits tigres mutants.

El debat públic està en mans d'incendiaris i d'insensats. I de sectaris. Maleducats ignorants entestats a demostrar-nos que, a més, són uns imbècils integrals amb balcons a la plaça de l'ajuntament. Gastem una quantitat immoral d'energies intentant saber per on ens enganyen i per on ens l'han fotut. Impossible saber què és veritat i què manipulació. Aquí i a la Xina Popular. I a Bielorússia. I als EUA de Trump. Mai com ara ens havíem sentit tan lluny de tot i tan desconcertats. I, a sobre, amb mascareta i sense futur.

Una descripció depriment? Potser sí, però real. I cada cop hi ha més gent que se sent així. Col·loquialment en diem “estar xof”. Si s'hi reconeix, no passi ànsia, la majoria estem com vostè. No és cap consol, però al contrari del que deia l'anunci aquell, millor no patir-ho en silenci.