Gabriel Rufián té un talent inapel·lable per a perpetuar-se. Tant se val si per a fer-ho ha de mutar i metamorfosejar de tal manera que la seva hipocresia quedi al descobert. Tant se val si s’ha de convertir en allò que fa deu anys hauria jurat destruir. La idea és sobrevolar el moment polític i el sistema de partits de tal manera que, en començar un nou cicle, ell hi hagi caigut dret, dempeus. És el que passa ara amb la proposta de Rufián —amb diversos afins als comuns i a la CUP— d’idear una coalició d’esquerres perifèrica. Hi ha un sector de l’esquerra catalana que, passats gairebé vuit anys de l’u d’octubre, considera que el record de tot plegat ja té prou crosta per doblegar-se a la temptació reformista sense haver de pagar el preu d’haver metamorfosejat. O de mostrar-se tal com ja eren, potser.
Un dels trucs que la classe política catalana ha emprat reiteradament per a fer servir la idea d’independència com a element de negociació amb l’estat espanyol és la de desdibuixar la línia que separa el nacionalisme del reformisme. No és un truc exclusiu de l’esquerra que basa la seva personalitat a fer cerveses amb la gent de Madrid: és la manera d’operar clàssica, la manera de negociar històrica que irremeiablement ha comportat beneficis per la part espanyola a costa de la credibilitat, la llibertat i el benestar dels catalans. La dreta —o la pseudodreta— catalana ha justificat aquest joc amb l’argument de la força: som prou robustos i prou astuts perquè no ens facin passar gat per llebre. Som prou robustos i prou astuts per a negociar i obtenir un retorn palpable. L’esquerra, en canvi, s’ha dedicat a justificar-ho des de la por: la confrontació amb l’estat espanyol sempre té pitjors resultats que el canvi intern que prioritzar els interessos compartits amb altres espanyols pot comportar. Això és: prioritzar l’alliberament nacional sempre té resultats pitjors que no fer-ho. Amb aquesta base teòrica, legitimen el marc en què primer cal salvar Espanya de la dreta i, després, la resta. Les dècades passen. El xantatge, no.
Les esquerres catalanes legitimen el marc en què primer cal salvar Espanya de la dreta i, després, la resta
El nou cicle polític ha permès a gent com Gabriel Rufián, o Laure Vega —bo i que ho negui—, o Joan Tardà, o Gerard Pisarello —que amb això, diria que és on era— viure sense haver de fingir el seu ordre de prioritats. Per això poden flirtejar més o menys desacomplexadament amb el fet de reconèixer-se com a perifèria i guarnir-ho de combativitat i resistencialisme. En realitat, però, aquesta és l'acceptació tàcita que es dobleguen a l’ordre i al sistema establert: el de l’espanyolitat. I que ho fan acceptant-se com allò que l’espanyolitat els relega a ser: un complement. Una crossa en moments d'inestabilitat, un auxili en moments d’urgència, sense poder acabar de decidir mai quin és l’auxili i quina és la urgència. Sempre al servei dels altres, mai al servei d’una catalanitat que es fa i se sent centre del seu propi univers polític i que posa les seves necessitats al centre. S’hi veuen amb cor perquè, a la teoria, es neguen a incompatibilitzar l’alliberament nacional dels catalans amb tota una sèrie de lluites alternatives. A la pràctica, però, accepten la incompatibilitat que els proposa l’esquerra espanyola: ser independentista i d’esquerres no és possible si no anteposes l’eix social al nacional. El que volen dir és que ser independentista no és compatible amb ser d’esquerres. Dir-se perifèric és acceptar que l’alliberament nacional de Catalunya no és compatible amb res, perquè ni tan sols és compatible amb bastir una vida política autocentrada. En nom del nacionalisme i jugant amb la por al feixisme i l’autoritarisme, una vegada més, desdibuixen la línia amb el reformisme.
Amb tot això, és fàcil deduir que, en realitat, el que fa Rufián és burxar en el xantatge històric que els espanyols han fet als catalans per assegurar-se una cadira quan arribi el cicle següent. I ho fa amb la retòrica de la por de l’esquerra espanyola, sí. A més a més, hi ha una part de la proposta política que passa a un pla soterrat. És al pla de les relacions personals, al pla en què Laure Vega —i el seu sector dins de la CUP— s’enlluerna amb els sectors de l’esquerra madrilenya. Al pla en què Anna Gabriel i Jordi Évole teixeixen una teranyina de relacions personals en què l’esquerra espanyola i l’esquerra catalana es fan una de sola per donar-se la raó mentre surten per Malasaña. Al pla en què Gabriel Rufián, evidentment, s’hi sent comodíssim. I al pla en què tots plegats i els poscos es fan un de sol, i es recreen en les seves històries del 15M. Ah, el dia que els somnis van tocar el cel. Hi ha unes estructures i un bagatge ideològic i polític que justifiquen el replegament de l’esquerra catalana en l’esquerra espanyola, l’abandonament del marc nacionalista i l’adopció d’unes tesis que beneficien l’espanyolisme, però també hi ha un nivell de relacions personals en què els egos i les dèries de cadascú hi han jugat un paper important, innegable, a l’hora de procurar arrossegar els seus respectius partits. Una part de la militància dels partits implicats està llegint això mentre assenteix. Allò que tenen en comú tots els implicats en aquesta conxorxa és que estan disposats a acceptar que Catalunya sigui la perifèria política perquè ells puguin continuar sent el centre. Tant de bo els sectors polítics que s’hi oposen algun dia trenquin l’hermetisme i ens ofereixin una perspectiva àmplia de tot el que hi ha rere el mot “perifèria”.