Si no fóssim al segle XXI i a l’Europa Occidental, molt probablement el procés d’independència de Catalunya ja estaria acabat. En altres èpoques o llocs, l’1-O, amb quasi 2,4 milions de persones al carrer (sobre un cens de 5,5 de possibles votants) hauria desembocat en una revolució en tota regla i el resultat hauria estat o caixa o faixa. O independència o esclafament militar.

Per sort, som on som i vivim en ple segle XXI. Estic convençut que la victòria caurà del costat de qui sàpiga llegir millor la situació en tota la seva complexitat i qui dibuixi un horitzó més esperançador i, sobretot, creïble, tenint en compte que el factor temps esdevé una variable que, en principi, juga en contra de qui vol canviar les coses. Lluitar permanentment per canviar les coses sense aconseguir-ho acaba generant, tard o d’hora, un efecte bumerang i els qui, a l’estat espanyol, mantenen el poder saben perfectament que qualsevol moviment que obri la porta a una negociació pot convertir-se en una porta a l’esperança que doni oxigen a l’altra part. Estan convençuts que amb l’estratègia del desgast (deixar passar el temps i la repressió exemplificadora), en tindran prou per dividir l’enemic i acabar guanyant. Saben això i saben que qualsevol negociació amb l’adversari implica un greu perill: que la divisió i l’enfrontament també passi a les seves files, amb conseqüències imprevisibles i, en tot cas, negatives pel seu màxim i quasi sagrat objectiu: la unitat de la pàtria.

Per tant, només la part catalana pot moure fitxa. De fet, si vol guanyar està obligada a moure-la i a fer-ho de pressa. El nou escenari obert després de les eleccions del 21-D de 2017 ha canviat ben poc des de la part espanyola. De fet, han canviat alguns protagonistes i n’han aparegut de nous, però el guió és exactament el mateix: immobilisme i mà dura. I fer veure que no passa res. La part catalana està molt més moguda, encara que potser no ho sembli o, fins i tot, aparenta més desorientació que moviment. Aquesta part de l’escenari és un no parar, amb nous actors en escena i, almenys aparentment, anant cadascú a la seva, com si no hi hagués ni ordre ni concert.

No vull fer creure allò que no és, però els moviments dels principals actors comencen a tenir punts en comú i, a vegades, s’albira un horitzó compartit. És ben cert que, ràpidament, sorgeixen núvols que el tapen de nou. M’explico. La unitat estratègica ja sembla un concepte assumit per cada vegada més actors i, per tant, esdevé un compromís compartit. Ara caldrà omplir-lo de contingut. El Consell per la República, poc a poc, o no tant —tot depèn de si es mira des de la necessitat o de les possibilitats— pot ser una realitat abans d’acabar l’any. Tenir les institucions bàsiques sobre les quals construir el futur és essencial, tant per dirigir les accions que desenvolupin la unitat estratègica com per començar a dibuixar el futur esperançador i possible al que abans em referia. Però disposar d’aquesta nova estructura institucional, fora de l’acció punitiva de l’adversari o, almenys, no tan fàcilment atacable, té un efecte positiu de gran valor estratègic: la Generalitat autonòmica i, especialment el seu president, quedaran alliberats de la direcció del procés i podran dedicar-se, de ple, a la gestió de les engrunes repartides per l’Estat, amb l’objectiu d’assegurar un bon govern que, com a molt, denunciï sistemàticament els incompliments del Gobierno i els efectes negatius sobre l’economia, l’estat del benestar (salut, ensenyament, serveis socials,...) i la ciutadania catalanes, sense donar massa raons per tornar a aplicar el maleït 155.

Aquí hi ha la clau de volta: donar la veu a la ciutadania i que sigui ella qui defineixi el país en el qual vol viure

Crec que tothom té clar que la primera condició necessària per fer efectiva la instauració de la República no és altra que aconseguir el màxim suport polític i social, expressat a les urnes de forma democràtica i pacífica. Des del 9-N de 2014 fins l’1’O de 2017 o les eleccions del 21-D del mateix any, més plebiscitàries que cap altres, el suport a la independència ha anat creixent cada cop més lentament i, a més, en aquestes darreres eleccions hem vist com el suport explícit a les formacions antiindependentistes arribava al seu punt més alt. Entremig, prop de quatre-cents mil votants no es definien explícitament per cap de les dues vies contraposades. Moure fitxa vol dir, necessàriament, trencar aquesta dinàmica i aconseguir això que alguns en diuen eixamplar la base. No només per aconseguir un suport electoral més ampli i de lectura inequívoca, sinó sobretot per aconseguir que la major part de la ciutadania vegi possible un futur esperançador per a ells i els seus descendents.

La presa de consciència política de la ciutadania catalana, en aquests darrers deu anys, s’assembla molt a la viscuda en els darrers anys del franquisme i durant la transició. Llavors, va ser el Congrés de Cultura Catalana qui va fer la funció de definir el país que volíem. De les seves conclusions es van nodrir els primers governs de la Generalitat restaurada. Si avui som capaços de fer un procés semblant, estarem en disposició d’exigir respostes a les nostres institucions i fer un gran pas endavant.  

Ara per ara, veig impossible que el règim del 78 sigui capaç d’oferir cap alternativa mínimament vàlida per encarar els importants reptes polítics, socials, econòmics, etc. que tenim al davant, però també veig molt difícil que el Consell per la República pugui tenir la capacitat per, a curt termini, fer creïble la seva oferta, sobretot per determinats sectors socials. En tot cas, o ens arrisquem o ja sabem el final que ens espera. Ens cal canviar les regles del joc per avançar, per sumar més gent en la creació d’una República per a tothom. Per eixamplar la base. De fet, i encara que soni a passat de moda, prefereixo seguir dient que hem d’avançar per seguir sent un sol poble, el poble de Catalunya, un poble disposat a construir el seu futur sense tuteles ni dirigismes.

Al segle XXI i en una societat madura com la catalana, això només serà possible si els ciutadans tenen vot... i veu. Aquí hi ha la clau de volta: donar la veu a la ciutadania i que sigui ella qui definiexi el país en què vol viure. La millor manera, sens dubte, és que el projecte sorgeixi des de la mateixa societat civil, des de les seves organitzacions —col·legis professionals, associacions i entitats acadèmiques, econòmiques, culturals, esportives...—, sense la ingerència de partits polítics ni d’institucions polítiques que avui, més que mai, estan totalment mediatitzades pels mateixos partits.

Pere Pugès i Dorca, cofundador de l’ANC i membre d’Exigents.cat

Àngels Martínez Castells
opinió Vacances de la intel·ligència Àngels Martínez Castells