No acostuma a ser moneda corrent en els partits polítics l'escarni públic i la humiliació, sobretot quan es tracta d'un ex secretari general. De fet, l'anterior secretari general. Per això ha cridat poderosament l'atenció l'exercici d'autoritat indissimulada de l'exministra socialista i futura candidata del Partit dels Sociales de Catalunya en les pròximes eleccions generals, Carme Chacón. L'exministra s'ha mantingut inflexible i ha vetat la incorporació a les llistes de Pere Navarro, primer secretari del PSC entre 2011 i 2014. El fet que Navarro sabés fefaentment abans de la batalla amb Chacón que la seva candidatura no tenia cap possibilitat de prosperar no resta gravetat a la situació. Sobretot perquè l'ex primer secretari havia fet bé els deures i venia avalat per la poderosa organització del Vallés Occidental, en la qual milita i on va ser alcalde de Terrassa.

És difícil no veure en la posició de Chacón un cert aire de vendetta, sobretot perquè en el període en què Navarro va ser primer secretari moltes de les diferències que tenien es van ventilar en públic. Així, l'exministra socialista va ser molt crítica amb els moviments per situar al PSC en una posició intermèdia en l'agitat debat sobiranista consistent, en essència, en defensar el dret a decidir del poble català a través d'un referèndum. El cert és que Navarro no va fer aquesta aposta amb convenciment i el PSC, o els sectors que tenien el control del partit, no estaven disposats a seguir-lo en la seva aventura. A partir d'aquí, es va ofegar a poc a poc amb la soga que ell mateix s'havia posat sense acontentar ni als més proclius al dret a decidir (que veien la seva aposta massa impostada) ni als dirigents més vinculats al PSOE (que consideraven un despropòsit els moviments dels seus companys catalans). La seva autoritat es va anar extingint i els mateixos que l'havien escollit el desembre de 2011 amb el 73% dels vots el van empènyer a la dimissió el juny de 2014, després de les europees i amb el partit en plena ebullició. La resta de la història és de sobres coneguda, inclosa la seva peculiar manera d'intentar marcar l'agenda política i guanyar iniciativa sense importar-li obrir un esvoranc amb el PSOE com quan va plantejar l'abdicació del rei Joan Carles o la supressió del concert econòmic al País Basc i Navarra.

És curiós, no obstant això, que la purga de Navarro sigui, en el fons i en la forma, no molt diferent de la que ell va practicar en la seva època de lideratge amb alguns dirigents a qui no dubtava contestar, quan prenia alguna decisió controvertida, que al PSC es feia el que ell volia. Però atenció. Del malestar expressat ahir per Navarro en el Consell Nacional del PSC es pot esperar que l'últim capítol de la ruptura encara està per escriure.