Només un terç dels enquestats pel Centre d’Estudis d’Opinió al baròmetre del 28 de juliol sap que el Govern està conformat per ERC i Junts. I gairebé la meitat dels votants d’ERC i de Junts enquestats no saben que els partits a qui van votar governen plegats. No cal anar a les dades, però, per adonar-se que la política nacional viu en un agost des de fa anys, però les dades constaten allò que molts sospitem: l’interès dels catalans pel que passa a Catalunya va marxar de vacances i encara no ha tornat.

Això d’ara no dista tant del que passa la resta del curs. Aquest és el problema. A l’entrevista de Josep Cuní a Jordi Pujol el juliol passat, el president deia que “el país està trist”. Potser sí que el país està trist. Potser fruit d’un desengany, fins i tot d’una pena, d’una frustració o d’una desil·lusió, hi ha un sentiment de tristor col·lectiu que es tradueix en uns baròmetres del CEO on els enquestats semblen ciutadans d’Andaman. Però entre la tristor i el cansament hi ha una línia molt fina —per això els nadons ploren quan tenen son—. La diferència rau que perquè alguna cosa t’entristeixi t’ha d’importar, que és radicalment el contrari del que diuen les xifres del CEO. 

El país no està trist. Està cansat. La proposta política que capitalitzi aquest cansament tindrà la clau per trencar amb el desencís

El país no està trist. El país està cansat. Tan cansat que fins i tot quan la mesa del Parlament suspèn Laura Borràs, la figura política amb el club de fans més tocacampanes de Twitter —i m’atreviria a dir que de Catalunya—, a l’entrada del Parlament hi ha poc més d’un centenar de persones. Un centenar que ben segur haurien pogut esdevenir la mostra d’una enquesta d’allò més interessant, és clar, però n’eren un centenar. I no costa gaire d’endevinar que d’entre aquell centenar molts no haurien sabut explicar per què suspenien la presidenta del Parlament més enllà de les proclames hooligans, fins i tot sectàries, dels folls habituals. Els únics que encara no estan cansats són els qui s’han resignat a retre culte sense ànim de buscar cap lògica a res. Si aquest és l’antídot contra el cansament, en el fons el cansament és una bona notícia.

El desencís és avui un nínxol de mercat polític a Catalunya com ho va ser l’entusiasme fa deu anys

La proposta política que capitalitzi aquest cansament tindrà la clau per trencar amb el desencís. Això, que no és una diagnosi nova, és l’explicació de l’entrevista de Lluís Llach a Vilaweb. El desencís és avui un nínxol de mercat polític a Catalunya com ho va ser l’entusiasme fa deu anys, i els qui aquests deu anys s’han dedicat a seure a totes i cadascuna de les taules des d’on se’ns condemna al desert ideològic i moral que assedega el país, faran mans i mànigues per ser abanderats de la desil·lusió amb què ells mateixos ens van maleir. Perquè és ara, i no fa dos o tres anys, quan això pot sortir a compte. Qui controla els tempos controla els vots i, amb un rentat de cara patrocinat per un “ens van enganyar” deixat anar en el moment idoni, els vots aniran a parar al mateix lloc de sempre. El baròmetre del CEO és un termòmetre d’il·lusions i, quan no n’hi ha, la feina dels partits és crear-ne de noves. En això sí que podem treure pit: ens ha tocat una classe política infatigable.