Demà eleccions municipals. Soc dels que vaig a votar, m’agradin més o menys els candidats i les propostes de les formacions que s’hi presenten. Puc entendre l’abstencionista que no creu en el sistema de representació que tenim i, per això, es queda a casa i “suporta”, com tothom, les decisions dels electes; tanmateix, em costa més d’entendre que un abstencionista es queixi de les decisions dels electes, perquè, ben mirat, ell és còmplice del fet que manin aquests i no uns altres, en la mesura en què la seva abstenció reforça (amb el seu vot de menys) els resultats globals dels comicis.
Com a resident a Barcelona, puc parlar d’aquesta ciutat i ho faig des d’una perspectiva estrictament personal. L’ajuntament té pressupostats pel 2023 uns ingressos no financers de 3.090 milions d’euros, amb dos conceptes que destaquen per sobre de la resta: les transferències que rep de l’Estat (1.326 milions), provinents dels impostos que paguem, i l’IBI (717 milions). En el capítol de despeses corrents, els quatre conceptes de més import són el benestar comunitari (serveis urbans) (403 milions), serveis socials i promoció social (392 milions), seguretat i mobilitat ciutadana (374 milions) i serveis de caràcter general (257 milions). Si goso parlar d’eleccions és perquè els que governaran Barcelona gestionaran una part dels impostos que pago i prendran decisions sobre serveis públics i sobre qualitat de vida.
Veient els programes (propostes) que ens arriben, un s’adona del populisme, dels missatges vacus on hi cap de tot, promeses inconcretes, promeses impossibles i d’altres d'utòpiques.
En funció de què decidim votar una candidatura o una altra? D’acord amb la ciència política és el resultat d’un còctel de factors que cada votant processa: sociològics (identitat nacional, classe social...), ideològics (esquerra, dreta...), la confiança que generen els candidats a partir de les experiències anteriors, les propostes que fan de cara al futur, entre altres.
Veient els programes (propostes) que ens arriben, un s’adona del populisme, dels missatges vacus on hi cap de tot, promeses inconcretes, promeses impossibles i d’altres d'utòpiques. Enfront d’això, opto per tenir present la ciutat que percebo i la comparo amb la ciutat que m’agradaria.
Alguns exemples em serveixen per il·lustrar coses que corresponen a l’ajuntament i que no veig bé. El primer és que a la ciutat és difícil trobar una porta metàl·lica sense grafits, moltes parets d’edificis històrics també són objecte de pintura, hi ha miccions i excrements de gos pel carrer, papers i bosses de plàstic per terra, etcètera, que han fet de les vies més concorregudes de Barcelona una ciutat bruta. No és pas l’ajuntament qui embruta, sinó les persones, però sí que és l’ajuntament qui ha de fer netejar, i sobretot fer complir la normativa, que n’hi ha. I també és qui pot tenir un paper destacat en generar relat de netedat a la ciutat.
El segon exemple és l’incivisme creixent: patinets elèctrics campant per voreres i zones vianalitzades, soroll en terrasses i en places en hores de descans, motoristes amb acceleracions desaprensives... No és pas l’ajuntament qui és incívic ni qui fa soroll, són les persones i, en alguns casos, empreses que ho fan possible. Com en la brutícia, és l’ajuntament qui hauria de fer complir la normativa i generar relat de civisme.
Per cert, relacionat amb els dos punts anteriors, la Guàrdia Urbana a Barcelona sembla talment que no existeixi. Són més de 3.300 agents, en veus a la Marató, a les celebracions del Barça i esdeveniments similars, però en el dia a dia, caminant pels barris, com a policia de proximitat no se’n veu ni un.
El tercer exemple és que la ciutat ha esdevingut una macroterrassa de bars i restaurants. A criteri meu, l’assignació de l’espai públic a aquest ús privat específic està sobredimensionada: afecta el paisatge urbà, genera soroll i, el més greu, en la majoria de llocs redueix a menys de la meitat les voreres que, en principi, existien per a la mobilitat de les persones.
En un altre ordre de coses, una qüestió que ja és un clàssic. Barcelona és una destinació de turisme de masses, algunes parts de la ciutat s’han convertit en barris per a visitants. El fet de ser la novena ciutat-destinació del món (per davant fins i tot de Nova York) enfilant cap a 10 milions de turistes anuals, configura barris sencers en llocs no per viure-hi residents, sinó per fer de Salou i Lloret. Es transforma el teixit comercial i de serveis, afecta el marc de convivència, dispara el preu de l’habitatge i moltes més coses, amb el resultat d’expulsar els que volen viure a la ciutat.
Un punt final, aquest fora de l’àmbit dels serveis concrets, és que l’Ajuntament de Barcelona ha renunciat a exercir de capital de Catalunya.
Per tot l’anterior, i per bé que l’actual sistema de representació política té grans mancances, demà aniré a votar i com a mínim tindré la consciència tranquil·la per a opinar i queixar-me, i convençut que això és el que toca fer per mirar de participar, encara que sigui de manera quasi infinitesimal, en la consecució d’una ciutat amb més qualitat de vida i en la qual m’hi senti com a casa.