Per a les amigues Meritxell, Susanna i Ester

Quan era petit els meus pares em van portar a l’escola on anaven els meus tres germans més grans. Era una escola petita, amb una portalada de fusta, ferro i vidre, a la qual s’entrava pel carrer d’Aribau, 292, i s’estenia per la cantonada de muntanya del carrer dels Madrazo en direcció Besòs. L’escola era una torreta d’una sola planta que tenia al darrere un pati no gaire gran, quadrangular, entapissat de còdols que nosaltres fèiem servir com a projectils. En aquell pati m’hi vaig pelar els genolls moltes vegades i els companys m'hi van esberlar les celles a cops de pedra.

Aquella seu de l’Escola Nausica va desaparèixer ja fa molts anys i els nens i nenes es van traslladar al carrer de Muntaner, 309-313, entre els carrers dels Madrazo i Laforja. Era el segon trasllat, perquè la seu primigènia d’aquella escola que va fundar l’any 1941 la senyoreta Maria Batlle, una pedagoga que abans de la Guerra Civil havia treballat amb Alexandre Galí a l’Escola Blanquerna de Barcelona, era al carrer de Tavern. Ara és una escola molt reconeguda que articula aquell tros de Sant Gervasi on també hi ha el Mercat de Galvany i els Jardins Muñoz Ramonet, un espai reduït i tranquil que és bo per estar-s'hi una estona llegint o simplement pensant. Anys enrere, quan em venia de gust recordar altres èpoques, hi anava a passar la tarda. Hi evocava la meva mare i també recreava les cares dels meus companys de classe i, sobretot, els esclats de joia de l’hora del pati, amarats d’olor de mandarina. Tothom té aquests moments de sana nostàlgia. He passat tota la vida intentant fugir de la ira dels dies adolescents. En aquells jardins, a la vora de la nova seu de l’escola que havia estat la meva si més no perquè va conservar-ne el nom, em revenia una pau d’esperit que aconseguia posar ordre al desassossec provocat per les pèrdues familiars.

Els meus pares, antifranquistes declarats i independentistes quan només n’eren els del FNC, buscaven espais de llibertat per a nosaltres sota la negríssima nit de la dictadura

A l’Escola Nausica, hi acudíem nens i nenes d’arreu de la ciutat. Els meus germans i jo agafàvem el tramvia des del bell mig de l’Eixample per anar-hi. Vist des de la perspectiva d’ara, l’Escola Nausica era molt lluny de casa nostra, però suposo que els meus pares, antifranquistes declarats i independentistes quan només n’eren els del FNC, buscaven espais de llibertat per a nosaltres, els seus quatre fills, sota la negríssima nit de la dictadura. A més, rere les parets d’aquella escola els nens i nenes parlàvem en català lliurement i estudiàvem barrejats, llevat de quan passaven els inspectors d’educació, que només era de tant en tant. Llavors ens separaven per sexe i ens obligaven a parlar en castellà. Tinc molts bons records d’aquella escola i també grans amors, atès que hi vaig anar dels 2 als 11 anys, des de parvulari fins que vaig passar a fer el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, que ja estava situat a la carretera d’Esplugues. La memòria pot ser un gran cementiri, per resumir-ho com va titular les seves memòries el periodista Manuel Ibáñez Escofet, o bé una confessió vital plena de satisfacció en recordar, com si fos ahir, fins a quin punt vaig estimar la meva amigueta Glòria Carmona. Tant si és una cosa com l’altra, la memòria és subjectiva i sovint exagerada, sobretot si ens proporciona plaer. 

Pels volts de Nadal, encara ara recordo el conte que ens llegia en veu alta la senyoreta Pilar. Em plau tant recordar la seva entonació, que no he tingut la necessitat de llegir mai més la història protagonitzada per Mr. Scrooge, Ebenezer Scrooge. La senyoreta Pilar ens llegia trossos de la història d’aquell vell garrepa que tenia esclavitzat el seu jove treballador amb una dicció dramàtica pròpia de les actrius professionals. Cada tarda de la setmana prèvia a les vacances nadalenques, abans d’acabar la jornada lectiva ens assèiem emocionats per escoltar-la. Aleshores, com també avui dia, m’interessava més aquella història que no pas sumar i restar.

És un conte moral que acaba bé, però que no estalvia la denúncia del món injust i les insolidaritats

Mr. Scrooge sortia de la novel·la que Charles Dickens va publicar el 1843 amb el títol Conte de Nadal. Al principi Scrooge és un home de cor dur, egoista, a qui disgusta el Nadal, els nens o qualsevol cosa que provoqui felicitat. L’avarícia ha fet d’ell una persona geniüda i desagradable que no s’ha preocupat mai per ningú, que no ha sentit mai cap fiblada moral en contemplar la misèria en què viuen els pobres al seu voltant, condemnats a la mendicitat i de vegades al robatori. La senyoreta Pilar llegia dramatitzant el relat i a mi aquella barreja de por i expectació m’agradava molt. Aquest és un conte moral que acaba bé –com moltes de les novel·les de Dickens–, però que no estalvia la denúncia del món injust i les insolidaritats. Crec que mai ningú més no ha sabut donar-me una lliçó de vida com aquella. L’he retinguda al cor i al cap.

A l’Escola Nausica, però, no em van inculcar cap doctrina concreta, ni tan sols religiosa, per bé que ens preparaven per fer la primera comunió. Jo vaig fer-la, com els meus germans, perquè la meva mare era catòlica, però mai vaig sentir la pressió de la religió damunt meu. Des de llavors que tinc més fe en la imaginació i la lluita que en Déu per combatre la iniquitat i els Mr. Scrooge contemporanis. Els demano, per tant, que acceptin aquest breu article, tan diferent dels que acostumo a publicar, com el meu regal de Nadal. Els agraeixo, també, la confiança com a lectors i, per què no?, les crítiques que m’han fet arribar. Avui, dia de Sant Esteve, he decidit que trencaré la meva dieta vegetariana per menjar canelons, com mana la tradició. La flaire de la beixamel i del formatge torrat al forn farà més viva la presència invisible però mai ignorada de qui cuinava millor que ningú, que és com tots els fills recorden les mares absents.