No es coneix encara el manual de resistència per als afeccionats a la pesca del peix al cove, però segur que ja s’ha escrit o s’escriurà tard o d'hora per desmuntar fal·làcies sobre pràctiques tan úniques com els seus protagonistes. Per molta gent, el peix al cove era l’estil de negociació de la Convergència pujolista i del seu soci de tants i tants anys, el democratacristià Duran i Lleida. Però aquesta és, sense dubte, una versió interessada i excessivament pobra. El Partit Nacionalista Basc (PNB), sobre un fons poc il·luminat, sempre ha estat el millor mestre en pesques i cistelleria. Des de bon començament, abans de l’anomenada Transició, amb la llarga agonia de Franco, i fins ara. En els darrers anys, pel que fa a bons resultats, va frec a frec amb el PSOE de Pedro Sánchez, que deixa enrere marisqueiras gallegues amb un cove farcit de pèl·lets que embruten ànim i paisatge, i els seguidors d’un assalta-cels que tampoc s’han adonat que són ells el peix que malda per respirar en un cove que mai els han deixat compartir i sí, en canvi, ajudar a omplir per fer més divers i atractiu el suquet polític. Així doncs, si la hipòtesi és vàlida, el peix al cove el practiquen tota mena de pescadors amb estils i destins ben diferents, i cap grup pertany a la mateixa confraria, ni de bon tros.
En l’actualitat, i pel que fa a Catalunya, la modalitat tradicional, nostrada i autonomista, de competir en el peix al cove la practica a bastament Esquerra Republicana, tot i que Junts, que se n’emporta l’anomenada, hi ha introduït una versió moderna de cul de ferro negociador —que no deixa de tenir els seus riscos—. Aquesta pot ser ara, i mentre duri la xamba, la clau per omplir un cove sense tenir gaires manies sobre el que es recull. Que, per cert, supressió de l’IVA de l’oli a part, i com ja ha dit i repetit Pedro Sánchez, les competències en immigració tampoc són res de l’altre món ni mereixen indirectes a X enverinades. Es tracta, tan sols, del que ja figurava i era llei en l’Estatut malastruc d’ombra allargassada i que, ni quan semblava més possible, es va prendre en compte com a debat a fer, consciència ciutadana a desenvolupar i política pròpia.
Els partidaris d’una Catalunya plena no es poden acontentar amb un autonomisme i un federalisme, per història i fonaments, impossibles
Tot i això, Sánchez, el supervivent de totes les empreses, hauria de trobar per negociar en el seu nom al Congrés un Bolaños amb els glutis tan endurits com els de Jordi Turull, que es revalida com a culo di fierro en l’estela d'Enrico Berlinguer, secretari general del desaparegut PCI italià, que va ser conegut amb aquest sobrenom per la seva capacitat d’aconseguir ser l’últim d’aixecar-se en unes negociacions, i fins que el resultat no li era propici (o així ho creia).
Per cert, que en un dels darrers congressos del PCI es va preguntar anònimament a totes les persones que havien sigut escollides com a delegades i que majoritàriament eren membres funcionaris o polítics del partit, si creien que el comunisme era possible a Itàlia. La immensa majoria va contestar que no, i així també l’eurocomunisme va declarar, en un congrés de gala, que calia decantar-se pel peix al cove. I qui dia passa, any empeny… o no. Berlinguer va morir el 1984 i el PCI va desaparèixer el 9 de febrer del 1991.
No em valen les enquestes d’un CIS que podrien comparar la voluntat d’independència minvant amb la falta de convenciment per la raó de ser de tants anys del PCI, resistent i antifeixista. La seva alternativa no podia ser l’eurocomunisme, del qual tampoc es canta ara ni gall ni gallina. I tampoc els partidaris d’una Catalunya plena no es poden acontentar amb un autonomisme i un federalisme, per història i fonaments, impossibles.