El tità Cronos (o Saturn en la seva versió romana) és un dels mites més obscurs i fascinants de la mitologia clàssica. És el déu voraç i implacable que ho engoleix tot al seu pas. Devora el temps, la descendència pròpia, fins i tot castra el pare per garantir que no n’hi hagi de nova, i res no posi en perill el seu poder etern. I durant un temps infinit el tità aconsegueix mantenir-se a l’altar de l’Olimp devorant els fills un rere l’altre, fins que la seva dona Rea l’enganya i el fa engolir una pedra en lloc del seu fill petit. Amb el temps aquest fill —Zeus/Júpiter— creixerà, es rebel·larà, destronarà el pare i l’enviarà a l’inframon. D’aquest tità devorador de fills, dos grans de la pintura, Rubens i Goya, en varen fer obres mestres.

Dubto que la tendència de Pedro Sánchez a devorar-ho tot al seu pas acabi immortalitzada en una pintura magistral, no endebades la megalomania dels déus excel·leix en una grandesa que els mortals no tenen. Però més enllà del caràcter llegendari dels mites, resulten sorprenents les similituds entre el polític Sánchez i el tità Saturn, ambdós obsedits a fagocitar tots els entorns i concentrar les energies en la supervivència del seu poder. Aquest és el punt central del Manual de Resistència: tot és descartable i tot es pot sacrificar, per tal de salvar el Cristo Gros. I un rere altre, els ha anat devorant a tots.

La primera víctima, el seu propi partit, que ha deixat amb terra cremada en tots els territoris on havia estat dominant, fins al punt que, com deia un càrrec socialista extremeny a can Risto, “deixarà el PSOE en els ossos per preservar-se ell”. Així s’ha vist en cadascuna de les darreres conteses electorals, on els socialistes locals han patit les conseqüències de la política de Sánchez, sense gaudir de cap dels seus beneficis. Lluny de practicar un poder que irradiés al territori des de la Moncloa, Sánchez ha convertit la Moncloa en un poder bunqueritzat que només el protegeix a ell. La idea força és perdre les autonòmiques per guanyar les generals, amb la idea que a mesura que creix el poder del PP també creix la mítica d’un Sánchez resistent. Sigui com sigui, el PSOE ha perdut tots els seus feus històrics —a excepció de Catalunya—, i està a punt de rebre una patacada monumental a Andalusia, on el més centrista dels peperos els pot guanyar per golejada.

El polític Sánchez i el tità Saturn, ambdós obsedits a fagocitar tots els entorns i concentrar les energies en la supervivència del seu poder. Tot és descartable i tot es pot sacrificar, per tal de salvar el Cristo Gros. I un rere altre, els ha anat devorant a tots

L’altra víctima és l’entramat de partits a la seva esquerra, de Sumar a Podem, Comuns i Más Madrid als quals ha anat envaint el seu territori natural. L’estratègia de podemitzar-se de Sánchez, cada vegada més radicalitzat en temes socials, econòmics i geopolítics, deixa tots aquests partits sense espai i amb enormes dificultats per demostrar la seva utilitat. En aquest sentit, els resultats de les darreres autonòmiques són igualment significatius: tots aquests han quedat escombrats. I de fet és tan òbvia la situació de fagocitació de l’espai, que explica la darrera rebequeria de Yolanda Díaz o els intents numantins de Podem. Sánchez els deixa despullats, cosa la qual és un peix que es mossega la cua de Sánchez: perquè radicalitzant-se, aconsegueix engrossir el seu espai, però ho fa a costa dels seus aliats naturals.

I la tercera víctima és Catalunya, amb ERC fent el paper d’estrassa. És evident que Sánchez no pensa fer concessions, ni tan sols aquelles que formaven part del pacte d’investidura amb Illa. Ha tancat la porta de manera sonora i ha deixat Illa despullat a la plaça pública. Per bé que Catalunya és important per al futur del PSOE, a hores d’ara no hi ha altre futur per a Sánchez que el seu propi, i si cal sacrificar la peça catalana, també ho farà. Davant la situació, PSC i ERC han hagut de fer patètics malabarismes per salvar els pressupostos, amb la maniobra d’ajornar-los, i qui dia passa, any empeny. Emperò, tampoc enreden ningú. Tothom a Catalunya sap que ERC no farà caure Illa, i que votarà els pressupostos. En el paquet, els centenars de càrrecs del partit que gaudeixen de sou públic gràcies als pactes amb els socialistes a la Generalitat (on han mantingut més de 200 càrrecs) i a les Diputacions. Tanmateix, encara que el govern d’Illa està garantit gràcies a ERC, és un fet que Pedro Sánchez els ha deixat amb les vergonyes a l’aire.

I per reblar la comparació mítica, Sánchez no només ha devorat els fills i ha cremat els entorns, sinó que també ha capat el pare, atès el seu menyspreu atàvic als històrics del PSOE. És Cronos engolint el temps, Saturn desafiant el destí, ambdós devorant els fills. Tot és sacrificable en l’altar del tità per garantir el seu poder. El poder etern... fins que arriba el fill amagat i l’envia a l’inframon. Qui serà el Zeus socialista? Qui serà Júpiter?