El president del govern espanyol té virtuts i defectes, com tothom. Ni és el campió immaculat del progressisme europeu que pregonen els seus acòlits ni és el monstre corrupte que xisclen els seus detractors. Uns i altres fan vergonya aliena, instal·lats en una dinàmica hooliganística en què sembla que si ets d’un partit no pots admetre cap autocrítica i, alhora, ets incapaç de veure cap virtut en el teu adversari. Es perd el món de vista i la proporció real de les coses i, per tant, el debat polític queda despullat de tota objectivitat. En aquest sentit, res no és més patètic que el concepte o la idea del “sanchisme” amb el qual el PP pretén fer passar bou per bèstia grossa i comparar Pedro Sánchez amb el “castrisme” o el “chavisme”. Per sort, Espanya no és Cuba ni Veneçuela, encara que aquests països siguin referents ideològics habituals de l’esquerra dogmàtica espanyola i catalana. Aquest context de retòrica apocalíptica i guerracivilista de la política espanyola, que ha degenerat en un ecosistema gairebé irrespirable a la capital borbònica, només té, a Espanya, un beneficiari, que no és altre que Vox. L’antipolítica és el seu adob i la baralla permanent i estèril entre el PP i el PSOE evidencia, més que cap altra cosa, que el sistema està en fallida. Per això, sense fer res, les perspectives electorals de l’extrema dreta espanyola creixen. La darrera enquesta feta pública al País Valencià, en aquest sentit, detecta la pujada de Vox en detriment del PP i una davallada del PSOE. Haurien de prendre’n nota als carrers de Ferraz i Gènova.

Però més enllà de la pirotècnia i l’insult, hi ha la realitat. I la realitat és que el govern espanyol social-populista de PSOE i Sumar és, avui, un govern en minoria. Després que Junts li hagi retirat el suport pels seus reiterats incompliments, avui Pedro Sánchez és un president paralitzat, incapaç de governar ni d’aprovar cap iniciativa parlamentària. Mentre es passeja pel món com a baluard del progressisme i ariet contra Israel i els EUA, té la casa feta un desastre. Ni governa ni pot governar. Ha perdut la majoria de la investidura i la confiança d’una bona part de la societat civil que li donava suport. Salva cada pilota de partit gràcies a la seva retòrica brillant i a la incompetència del cap de l’oposició, però la realitat més crua és que el rei va nu. No n’hi ha prou amb ser el gendre ideal; cal afrontar amb eficàcia la problemàtica de l’habitatge, de l’empobriment de les classes mitjanes, el fracàs escolar, el col·lapse dels serveis públics, la degradació de les infraestructures, la criminalitat crònica, l’atur juvenil, la crisi climàtica, la pressió migratòria i el repte demogràfic, la politització de la justícia o la guerra bruta d’alguns sectors policials, per no parlar de la resolució del conflicte polític amb Catalunya. Ni fa ni farà res de tot això, encara que acabi el mandat fent veure que no ha passat res.

Mentre es passeja pel món com a baluard del progressisme i ariet contra Israel i els EUA, té la casa feta un desastre

La degradació institucional d’Espanya hauria de provocar, almenys, algunes reflexions en els estaments més il·lustrats del país (si en queden, és clar). Per exemple, en quin moment vam normalitzar la idea de governar sense pressupostos? Un govern que no pot tirar endavant la seva llei més important, aquella que recull i reflecteix la seva línia política, és un govern deslegitimat que hauria de convocar eleccions. En la mateixa línia, en quin moment vam normalitzar que els acords polítics es puguin incomplir sense conseqüències? Una cosa és no poder complir un punt en concret per circumstàncies diverses i una altra és signar acords sabent, a priori, que no els penses complir. I els socialistes són, en aquest aspecte concret, uns autèntics mestres. Incomplir el que s'ha pactat és la seva manera de fer, sistemàticament. I ho fan tant a Madrid com a Catalunya, confiant que aquest fet serà compensat per dos factors: per la militància acrítica de la seva votància i pel fet de brandar l’espantall de la dreta. “Que ve la dreta! Que ve la ultradreta!” I no s’adonen que ells són el principal motor de l’arribada de l’extrema dreta. Ja en parlarem un altre dia, però determinats discursos populistes del PSC provocaran un increment notable del vot a Vox a les seves ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona i la pèrdua de majories socialistes. Alguns alcaldes ja estan avisant.

Per això no té gaire sentit que es critiqui de manera tan abrandada Junts per una decisió que era tan previsible com inajornable. Hi havia un pacte per complir i qui el podia complir era el PSOE, i no pas Junts. Junts només podia fer dues coses: denunciar i trencar el pacte o seguir-se’l menjant sense obtenir-ne res a canvi. Puc entendre que alguns es puguin sentir molestos, sobretot aquells que estan acostumats a cedir els seus vots als socialistes a canvi de res, però cal agrair que partits com Junts, el PNB o Coalició Canària facin valer els seus vots perquè tenen un compromís amb els seus votants, i no pas amb el PSOE. La política hauria de parlar més als electors com adults, i no pas com si fossin adolescents exaltats. La infantilització de la política és tan greu com el hooliganisme partidista. Aquestes darreres dues coses són derivades del populisme, i ja sabem on mena sempre el populisme: només cal mirar la resta del món i decidir si volem ser els Països Baixos o volem ser l'Argentina.