"Qui estima el diner no en té mai prou, qui cobeja la riquesa no en treu profit."
Eclesiastès
No hi ha cap gir de guió que ens sorprengui. Aquest projecte de llei d'amnistia que era com una pesada pedra al coll del PSOE ha esdevingut, de sobte, el salvavides que pot insuflar-li alè per a una legislatura ofegada. De sobte? No tan de sobte. Ha calgut que l'antiga mà dreta i l'actual mà dreta i el lacai d'ambdós i de la seva pròpia presidència mostrés els rivets de la corrupció perquè tot es posés de cap per avall. Ha calgut que un any horrible demanés algun assoliment perquè es reivindiqués el que es negociava arrossegant els peus.
Dijous es veuran les esmenes que, malgrat el triomfalisme socialista, encara s'estan pentinant. Entenc molt malament el sentit d'anar dient als teus periodistes de capçalera que tot està fet quan és evident que encara es discuteixen coses frase a frase. "No hem acceptat cap canvi", diuen uns. "El terrorisme el tenim, la traïció també", xerren els altres. Al final es veurà tot. Els relats amb data de caducitat no agraden ni als nens, que pretenen poder repetir una vegada i una altra textos immutables. Fa l'efecte que el PSOE, en un nou pas de rosca, ha intentat jugar al uni, dori, teri, quateri amb Junts i ERC a veure si del truc treien traca. Sembla que ni això, que els dos partits han entès que algunes coses és millor portar-les lligades. Que si els socialistes els diuen a uns que la pega són els altres i als altres que els uns... és que els volen fer el llit a tots dos. Embolics, que diria la Carrá. El que han aconseguit és una feina en comú inexistent fins ara. S'hi juguen molt. El PSOE jugava a embolicar perquè tot quedés igual; els indepes diuen que han aconseguit salvar l'escull del fals terrorisme i la falsa traïció més introduir algunes millores que facin el text més robust, una vegada llegit l'esborrany de la Comissió de Venècia. El relat socialista és una forma de pressió.
Esperarem. Per més que repeteixis i que hi insisteixis, després serà mus vist. Cal esperar.
Veurem si la norma anhelada pels catalans és el que es pretén i no un mer salvavides al coll de Sánchez
Mentrestant, Madrid bull. Ho noto fins i tot des d'aquest pesat tren local que em torna al fòrum des d'Iruña. Els de Sánchez tenen problemes. Negar-ho és de tanoca o de possés. El tema de Koldo té molt mala pinta, a Pamplona m'ho expliquen, però és que el torn d'Ábalos, el pobre, és qüestió de temps. Seguir aforat l'hi brinda, el temps, prop d'un any mentre la investigació es duu a terme, es demana un suplicatori, s'admet i es crida a l'ara diputat. Dos anys, què pot passar en dos anys! De moment que al ministre enviat per Sánchez, primer, a la paperera de reciclatge i ara mateix a la paperera de residus radioactius —el mateix Ábalos dixit— el tinguin als peus dels cavalls i que ell mateix no estigui disposat a ser el boc expiatori de ningú. "Santos està com jo", ens va dir amb raó. Això ho ha capgirat ara una petició expressa d'expedient basant-se que no va esborrar les seves dades a l'hora de passar un document a la premsa. Les presses, que no són bones conselleres. Així que els alfils estan fotuts, no hi ha cap mena de dubte.
La tercera autoritat de l'Estat dona explicacions que no només no expliquen sinó que gairebé són inculpatòries. Tant és. Tu demanes filet i t'envien pollastre de granja d'explotació intensiva. Ho veus, ho comproves, i com una bleda el pagues a preu de filet (5,7 milions d'euros) amb diners de la UE i l'envies a un magatzem perquè es podreixi. No contenta amb això, firmes un certificat de bona conducta a l'empresa de pa sucat amb oli i calles... just fins que toquen eleccions i les enquestes et diuen que pots perdre el poder, just llavors reclames l'estafa. Aquesta forma de gestió i exercir com a tercera autoritat de l'Estat no són compatibles. Armengol mai no em va convèncer per a un lloc que no exerceix amb facilitat. Em sap greu dir que va ser l'ofrena i la picada d'ullet de Sánchez als indepes. No estaria de més que els indepes donessin suport a netejar aquesta desídia, o cosa pitjor com pretén la Fiscalia, i alliberar així la més alta expressió de la democràcia espanyola d'aquest mal tràngol.
A Madrid a més d'aquesta desgraciada història, les tertúlies cremen. Els afegits a la trama de Koldo, les implicacions amb els rescats d'empreses com ara Plus Ultra o Air Europa, el paper de cada un dels implicats, la dona del César… tot s'acumula en la premsa i abans que allà, a les tertúlies. Els ho explicaria amb més detall, però aquest punyeter tren vibra i derrapa als revolts i cada lletra és una heroïcitat de servidora envers els seus lectors.
La cosa pinta malament. Merda n'hi ha. Fins on arriba? A qui li dona de ple i a qui esquitxa? A poc a poc. Aquesta paciència és la que Madrid porta tan malament. Hi ha tanta, tantíssima gent desitjant que Sánchez caigui, ell i la seva forma de governar, que donen cops, aquí i allà sense control ni ordre. Un amic em recordava l'altre dia el "Rumble in the Jungle", el que per a molts continua sent el millor combat de la història. Aquest en el qual Mohamed Alí va deixar Foreman que colpegés, fins i tot amb els braços en alt, fins que al crit d'"Ali bomaye" d'un cop a la mandíbula, el va desplomar. Em deia que els periodistes de Madrid s'assemblen aquests dies a Foreman, donant cops aquí i allà, precisos i ben dirigits però que no acaben de tombar l'adversari i que poden fins i tot enfortir-lo. La qüestió està en el desordre, en la pressa, en la pressa que els ha agafat per competir entre ells publicant tot el que des de fa anys guardaven als calaixos de les seves investigacions sobre Ábalos i sobre Koldo i sobre Begoña Gómez i sobre el paper del mateix Sánchez. Gairebé res del que publiquen no és fútil, però tampoc no és definitiu. És com si sembressin punts clau, aquí i allà, sense que ningú es preocupi d'unir-los amb una argumentació raonada i racional perquè l'opinió pública entengui de quines coses tan greus es parla.
No hi ha un cervell rector que traci un relat de fets comprovats, que determini la seva gravetat jurídica i que, en cas necessari, els acabi dipositant amb un llaç en un jutjat. Això és el pitjor que estan fent. Si volen arribar al rei, que ho volen, primer han de menjar-se els alfils i les torres, després la reina i, finalment, dir escac fins i tot mat. Ara mateix són més la quadrilla de Pancho Villa periodística que els nois del Watergate, la qual cosa no obsta perquè tot apunti a corrupcions i corrupteles inadmissibles entre els qui van arribar per redimir-se'n. No sabria dir-los com afecta això els socis catalans, bascos i gallecs. Més aviat callen de moment.
Veurem si la norma anhelada pels catalans és el que es pretén i no un mer salvavides al coll de Sánchez. No val la pena especular, el final de la intriga ja és aquí encara que, ja els aviso, el final de les conseqüències de la persecució penal es veuen encara molt lluny. I llavors?