Si no és premeditat, és molta casualitat que la voluntat de JxCat de trencar amb el PSOE coincideixi amb el moment en què segons quines enquestes, l’última del governamental Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) per exemple, donen més avantatge que mai a Pedro Sánchez, encara que sembli mentida, sobre el PP d’Alberto Núñez Feijóo. No fora el primer cop, en tot cas, que dues forces polítiques pacten fins i tot les desavinences i la manera de partir peres. Es van posar d’acord per fer-ho Jordi Pujol i Felipe González a l’època dels escàndols dels Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), dels casos Rubio i Roldán o, entre d’altres, de l’espionatge del Centro Superior de Información de la Defensa (CESID): primer es van fer les eleccions catalanes a final del 1995 i després les espanyoles a començament del 1996. No hauria d’estranyar ningú, doncs, si ara ho haguessin fet també Carles Puigdemont i Pedro Sánchez.

El que no és normal és que pràcticament l’únic acord de dos anys de relació sigui justament, si de cas, el de pactar el desacord. I és que, tret de l’entesa per poder disposar de grup propi al Congrés malgrat que segons els números obtinguts a les urnes no li pertocava, els fruits de l’aliança de JxCat —i també d’ERC— amb el PSOE són, encara que en alguns casos no sigui per culpa seva, nuls: el 130è president de la Generalitat no es pot beneficiar de l’amnistia, les competències en immigració no s’han transferit a la Generalitat, el català continua sense ser oficial a la Unió Europea (UE), el traspàs de Rodalies sembla una broma de mal gust, la reforma del finançament de Catalunya serà una reedició del cafè per a tothom, i un etcètera que podria ser molt llarg. És obvi, tot i així, que els motius dels uns i dels altres per trencar ara la relació són diferents i que el PSOE, de fet, no voldria haver-ho de fer, però el que passa és que JxCat s’hi veu abocat.

Tan forta deu ser la patacada que els ve al damunt que els de Carles Puigdemont s’estimen més rebre-la a les eleccions espanyoles que no pas a les municipals, que invariablement se celebren sempre l’últim diumenge del mes de maig, en aquest cas del 2027, d’aquí amb prou feines a un any i mig, i que serien les primeres a patir les conseqüències de la situació política actual perquè les espanyoles, si s’esgotés la legislatura, es farien igualment el 2027, però després. En aquest context, JxCat ha mobilitzat cel i terra per mirar de minimitzar la caiguda que li pronostiquen tots els sondejos —en benefici del partit de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, Aliança Catalana, que no para de créixer a costa seva—, després que els alcaldes que encara li queden hagin posat el crit al cel pel temor que la política erràtica de la direcció de la formació en tots els àmbits i la manca de pragmatisme exhibida des que el partit va deixar el Govern de la Generalitat que presidia Pere Aragonès els passi factura a ells si són els primers a haver-se de sotmetre al veredicte de les urnes.

Això explica en bona part l’interès de JxCat per divorciar-se del PSOE, en un intent potser desesperat de recuperar la credibilitat perduda, més enllà de ser cert que durant aquests dos anys de maridatge no hagi aconseguit, per la causa que sigui, cap de les coses que s’havia compromès a fer Pedro Sánchez. L’ideal de JxCat seria que, arran de la decisió de sentir-se deslliurat de l’acord que l’unia amb el PSOE precisament per culpa dels seus incompliments, el president espanyol, que quedarà en minoria al Congrés, es vegi obligat a avançar tant sí com no les eleccions. Perquè els de Carles Puigdemont deixaran de garantir-li el suport, bloquejaran totes les iniciatives legislatives que presenti, tret de les que siguin del seu interès, i votaran en funció de les seves conveniències sense importar-los si coincideixen amb els uns o amb els altres, la qual cosa vol dir que tampoc no els importarà continuar votant amb el mateix PSOE quan calgui. I que, comptat i debatut, no deixa de ser una mica el que ja passa ara. Aquesta seria la lògica en el supòsit que les dues parts haguessin pactat efectivament el trencament.

El que és obvi és que Pedro Sánchez té la paella pel mànec per convocar les eleccions quan a ell li vagi bé, i aquí és on li pot sortir malament la jugada a JxCat

Però en la hipòtesi que la separació no sigui de mutu acord, la realitat és que el líder del PSOE tindrà marge de maniobra suficient per continuar governant encara que sigui a empentes i rodolons, perquè de fet és el que ja està fent durant tot aquest mandat, i per intentar, malgrat això, esprémer-lo fins al final. No seria la situació més còmoda ni falaguera, i menys a la vista dels escàndols de corrupció que l’assetgen cada dia més tant en l’esfera personal com en la del partit, però en l’escenari de la comèdia política espanyola tot és possible per inversemblant que sigui. El que és obvi és que Pedro Sánchez té la paella pel mànec per convocar les eleccions quan a ell li vagi bé, i aquí és on li pot sortir malament la jugada a JxCat, que es pot quedar amb un pam de nas esperant unes eleccions, les espanyoles, que, tot i els seus càlculs i els seus esforços, no acabin d’arribar mai.

En tot cas, un cop s’hagin fet, i sempre que obtingui un resultat que li permeti fer alguna cosa, que és el que a hores d’ara és més dubtós, què farà la formació hereva de CiU? Tornar a pactar amb el PSOE? Pactar amb el PP? Sortirà del foc per caure a les brases? O quedarà marginada en un racó del grup mixt perquè haurà perdut bous i esquelles i ningú no necessitarà els seus serveis? Acabi com acabi, el divorci entre JxCat i el PSOE és un divorci ben peculiar, alentit en el temps, a l’estil del ni sí ni no sinó tot el contrari que va caracteritzar la vida de CiU i que ha impregnat també la dels seus successors, perquè en el fons el partit del 130è president de la Generalitat vol i dol: vol marcar perfil deixant plantat Pedro Sánchez, però li dol haver-se d’allunyar del poder, perquè, encara que la relació de moment es trenqui, li agradaria que continuessin sent amics, per si de cas l’haguessin de reprendre més endavant.

El problema gros, però, el té a Catalunya, independentment dels resultats que tregui als comicis espanyols. Per això la direcció sembla que hagi fet cas dels alcaldes i, d’una banda, s’hagi adonat que mantenir el pacte amb el PSOE sense obtenir-ne res llasta el projecte general i, de l’altra, hagi incorporat a l’agenda nacional qüestions com els fraus en el padró municipal, les ocupacions delinqüencials o la multireincidència, que fins ara, sense importar-li si són plantejaments qualificats d’extrema dreta o no, només eren abordades per Aliança Catalana. I és que on JxCat es juga de debò el futur i la supervivència és a la nació i als municipis que la componen.